“Cuida’t”. És un acomiadament clàssic, que diem la major de vegades sense pensar en el seu significat.
Me’n recordo que quan era petit ma mare sempre vigilava que no em posés malalt i, a la que la cosa feia senyal de ser més que un refredat, cap el metge. En canvi, quan ella o mon pare eren els que es trobaven una mica malament, s’ho passaven sense visitar la consulta de l’home de la bata blanca. I jo em demanava perquè ells no s’aplicaven la mateixa regla que aplicaven amb mi.
Ara em demano en quin moment vaig deixar d’aplicar-me-la jo mateix. Quan vaig tornar de vacances vaig cancel·lar una visita per motius de feina, i dos mesos després encara no he trobat el moment per trucar i tornar a demanar hora. Lluny de qualsevol racionalitat, la feina i l’oci han passat pel damunt de la salut en la preferència de l’ús del telèfon, i m’agradaria saber quan i per què vaig deixar de cuidar-me.
Pretenem estar sans perquè associem la malaltia a decrepitud i vellesa, espais que no volem habitar. És natural que a ningú no li agradi trobar-se malament, però malament anem si l’educació (reglada, no reglada, vital en qualsevol cas) no serveix per a ensenyar-nos a envellir i fer per a mantenir-nos sans, allò que és més natural del món.
Salut i sort,
Ivan.
Una magnífica aventura gràfica.
El guió de Jack Keane: al rescate del imperio británico ens situa a la darreria de l’época victoriana, on un capità de vaixell poca-vergonya i aventurer és contractat pel servei secret britànic per a transportar un agent secret a una illa des d’on opera un científic malvat i maquiavèlic.
La trama està trufada de personatges estrafolaris que fan que l’aventura sigui molt divertida, i el guió i el grafisme aprofiten per a homenatjar els grans patums del génere, des de Monkey Island fins a l’Indiana Jones passant per 007 contra el Dr. No.
Jack Keane: al rescate del imperio británico té una usabilitat molt bona i no hem trobat cap errada grossa de guió. Hi ha algun moment en que resoldre l’enigma és més complicat del que hom espera, i això porta a frustració momentània, però també és cert que una aventura gràfica la jugues per distrueure’t i perdre força temps, no?
Requeriments tècnics habituals, però un parell de cops el portàtil es va apagar per sobre-escalfament de la targeta gràfica.
Jack Keane és una creació de 10tacle Studios per a FX Interactive.
Adient per a perdre molt de temps de manera divertida. Contraindicat si necessiteu solucions fàcils.
Salut i sort,
Ivan.
Després del seu decebedor pas per Barcelona, Woody Allen ha tornat al seu estimat Manhattan i ha rodat un film de baix pressupost, ambientat en interiors i en plans curts a l’exterior, i que m’inspira nostàlgia de la pel·lícula que Woody podia haver filmat a Barcelona si de debó li hagués vingut de gust, i prescindint dels peatges de les subvencions turístico-culturals.
A Whatever Works s’ensumen flaires de les millors époques de Woody Allen. Els personatges principals són calcats a la parella que a Hannah and Her Sisters interpreten Max Von Sydow i Barbara Hershey; l’embolic entre l’intelectual i la noia jove ingènua i no massa intel·ligent ha aparegut també a Mighty Aphrodite i Hollywood Ending; la tècnica de parlar-li directament a la càmera ja la va fer servir a Annie Hall i també a Husbands and Wives. Però la pel·lícula més semblant a la seva anterior filmografia és Anything Else, que és el revers amarg, trist i emprenyat de Whatever Works.
Whatever Works ens regala un protagonista deliciós, sublimació de la gent que no deixa d’estar emprenyada per les oportunitats que ha deixat passar. Retrobem les constants temàtiques i ideològiques de l’obra alleniana: la por a la mort, la necessitat d’amor, la recerca d’un sentit a la vida, i les crítiques (aquest cop més directes que mai) al puritanisme, a la hipocresia social, a la música rock, i a la dictadura del políticament correcte.
La comèdia és correcta, amb acudits ben trobats tot i que amb un desenvolupament totalment previsible, i acaba generant molt bon rollo. En contra del que es diu a la primera escena, és una comèdia amable, amb protagonista antipàtic, igual que la merescudament oscaritzada As Good As It Gets.
Ha tornat Woody, el de sempre. I a Pigonna i a francis black, també els ha agradat.
Adient per a allenians i amants de la comèdia intel·ligent. Contraindicat si busqueu plantejaments originals.
Salut i sort,
Ivan.
De sempre m’ha resultat molt proper el món literari de la Carme Riera, i tant els relats com les novel·les m’han iluminat dies i dies.
La meitat de l’ànima és un misteri sentimental amb doble trama i molta reflexió personal. Narra la història d’una escriptora que descobreix quelcom que la fa dubtar del seu passat, que tot allò que li van explicar de petita fos realment cert. Independentment de la persona que és, aquesta escriptora comença a dubtar sobre la seva identitat, ja que si els antecedents que creia eren els seus no ho són, què li és vàlid creure?
L’escriptora comença a indagar en el seu passat i la novel·la, escrita en primera persona i amb un personatge que ha viscut a cavall entre Barcelona i Palma, destapa tres vies argumentals: la història de la mare de la protagonista, la recerca de la fugisera veritat que emprén l’escriptora, i el món interior de l’escriptora (l’autora?) i les seves reflexions al voltant de la identitat i els seu desig de tenir un bon passat.
Si heu arribat fins aquí ja heu entés que el llibre m’ha tocat ben endins. A banda d’un doble misteri molt ben explicat, hi apareixen uns quants temes dels que a mi m’apassionen: lleialtats familiars i vocacionals que es contradiuen, honestedats públiques i privades, fins a quin punt hem d’acceptar el llegat dels nostres avantpassats, i si voleu conèixer els detalls concrets de què va la trama podeu llegir la contraportada de la novel·la. Hi ha un parell de moments en que aparentment la història cruix una mica, però quan arribes al final t’adones que tot és per la complexa i peculiar personalitat de la protagonista.
La meitat de l’ànima és una novel·la fascinant, ben i bellament explicada, i que superades les primeres vint pàgines he devorat compulsivament. Conté, a més, un divertit joc d’identitats entre l’autora i el lector.
Adient per a mirar-vos al mirall sense sortir del llibre. Contraindicat si la barreja de dialectes catalans no és del vostre gust.
Salut i sort,
Ivan.
Raul Argemí, argentí afincat a Barcelona, ha construit una novel·la molt interessant, molt curta i molt enrevesada.
Degut a la pròpia història, és poc recomenable que us expliqui l’argument però us puc avançar que és una intriga on es barregen diversos personatges i trames al voltant d’una parella d’accidentats a un hospital, un d’ells un periodista que ha perdut la memòria, i un home acusat de cometre tres assassinats durant un ritual religiós.
En Raúl Argemí ens va explicar a uns quants lectors (això dels clubs de lectura de les biblioteques és un gran invent) que a ell li va interessar especialment el tema de la pròpia identitat, de l’exploració per a trobar-se a si mateix enmig d’un context social i unes circumstàncies que sovint et prenen la identitat.
Hi ha coses d’això en la novel·la, però jo em vaig quedar més amb la capacitat d’alguns per a la maldat a costa d’altres per tal d’aconseguir els seus objectius; i la capacitat dels altres per permetre’ls sortir-se’n amb la seva.
Si la llegiu, us recomeno que li dediqueu una bona sentada. Són només dues-centes pàgines, i milloren molt si es llegeixen amb continuitat. A mi m’ha agradat molt.
Salut i sort,
Ivan.
Sukkar banat, que aquest és el títol original del film, és una pel·lícula costumbrista i feminista situada en el Beirut actual.
Caramel narra la història d’un grapat de dones, cadascuna amb pors i problemes complementaris als de les altres. Hi ha més que una crítica, una queixa de la seva situació de submissió a la societat libanesa actual.
Caramel té vàries coses que estan bé: les interpretacions, els personatges ben dibuixats, el descobriment d’un món diferent. Però li falta ritme, li manca grapa, no té cap ganxo que et faci desitjar que la història s’allargui. En resum, l’he trobada avorrida.
L’ópera prima de la guapíssima Nadine Labaki ha arrassat a la crítica i a festivals com el de Sant Sebastià, però jo no veig més que una pel·lícula benintencionada i un argument desaprofitat.
Adient si voleu fer-li un cop d’ull a certa realitat libanesa. Contraindicat si teniu ganes de distreure-us.
Salut i sort,
Ivan.
Com gairebé tothom, jo vaig descobrir el Youssou N’Dour gràcies al Peter Gabriel i el seu duet a In Your Eyes.
Més de vint anys després, continuo sent fidel a aquest músic versàtil i vital. Diuen que la seva música és complexa, però jo no tinc la sort de poder entendre les seves lletres. El darrer que he escoltat d’ell, publicat ara ja fa un parell d’anys, és aquest Rokku Mi Rokka, un álbum divertidíssim i engrescador, dominat per la seva veu fascinant i un ritme viu que t’atrapa a la primera cançó i no et deixa tranquil fins que no s’acaba el disc.
Adient si voleu somriure durant onze cançons. Contraindicat si patiu qualsevol mena de paràlisi a les extremitats.
Salut i sort,
Ivan.
A l’antiga Unió Soviètica els ciutadans acostumaven a sortir de casa sempre amb una bossa de la compra a la butxaca, per si de sorpresa detectaven una botiga que tingués assortiment dels productes que necessitaven. Els camarades envejaven el decadent capitalisme occidental, on els oprimits treballadors podien improvisar i comprar al tornar de la feina cap a casa i emportar-se els productes que volien del supermercat, simplement emprant una bossa de plàstic.
No sé si l’espantosa campanya Bossa caca és producte de reminiscències psuqueres o d’integrisme ecologista, però estic convençut que els eco-socialistes estan destruint molta de la feina de conscienciació en problemes ambientals que s’ha fet en els darrers anys.
Estic convençut que si es deixessin de consumir les tones i tones de plàstic que avoquem a les escombreries un cop tornem del súper el món seria molt més net. I la majoria de la gent ho sap. Però la gent no embruta per convicció, sinó per conveniència. La gent vol solucions pràctiques i barates, que li facilitin la vida. Tot el contrari del que sembla que vol fer el govern, primer emperrat en que la gent no necessita entrar o sortir ràpidament de Barcelona, ara capficat en que les entrades dels supermercats estiguin col·lapsades per un munt de carros de la compra, sense plantejar-se qui els vigilarà o els pisparà.
Segur que carregar-li el mort al consumidor és més fàcil que negociar amb les empreses, perquè els individus no tenen el poder ni el capital de les corporacions, però hi ha algunes coses que es podien haver fer en lloc d’aquest despropòsit. D’entrada, averiguar quin avantatge li troben els americans a les bosses de paper. Segurament és degut a la seva abundància de boscos. No sé si el paper reciclat podria emprar-se, ni si l’explotació sostenible dels nostres minsos boscos facilitaria la lluita contra els incendis estivals. També potenciar el reciclatge dels plàstics, facilitant-li la feina a la gent (heu provat de barallar-vos amb un contenidor barceloní per encabir-hi una vulgar garrafa d’aigua?) i reduint els costos a les empreses.
Si hem de canviar la cultura d’usos contaminants, i ho hem de fer, el que cal és convèncer la gent, no castigar-la encarint-li o complicant-li els actes més comuns de la seva vida.
Salut i sort,
Ivan.
Tota la societat benestant va plena amb el cas del desfalc protagonitzat pel Fèlix Millet. N’hi ha per tant?
Francament, crec que no. Aquí l’únic que ha passat és que uns quants ambiciosos han decidit aprofitar-se de les facilitats que s’han trobat per a enriquir-se amb diners que no eren seus. Gairebé tant vell com l’anar a peu. La notorietat que ha assolit el cas ha engreixat amb el prestigi de l’Orfeó Català, una institució que perviu en els llibres d’Història i en la memòria col·lectiva tot i que es mantingui allunyada del 95% de la població catalana.
La pregunta de moda és demanar-se de manera hipòcritament incrèdula com ha pogut passar aquesta desgràcia. La resposta és molt senzilla: perquè ningú no ha exercit el control necessari sobre una institució pública que gestiona diners públics. M’imagino que s’han reunit diversos factors: primer, que falta el costum de les democràcies consolidades en considerar absolutament normal i desitjable un escrutini exhaustiu de l’activitat pública i la seva corresponent memòria econòmica. La nostra jove democràcia ha aprés a cridar i bordar, demanant perquè la directora general de televisió s’ha vestit en quatre actes oficials amb vestits pagats amb diners públics, però encara no ha estat capaç de raonar sobre si l’ús és adequat, si l’import és raonable o si la pràctica és convenient, amb independència del color polític del practicant. Clar, com que a la Pilar Miró la van fer dimitir perque li van trobar les factures, en Camps va preferir llençar-les al mar.
La segona raó és que, com que això d’examinar els comptes dels altres no és quelcom que es faci rutinàriament, a l’hora de sel·leccionar els examinats no es perd el temps amb gent de tota confiança. I en Millet (i la seva colla de còmplices) era dels nostres. Del mateix bàndol que els examinadors. I per bàndol no vull dir partit polític, vull dir quelcom més ampli: de la mateixa casta social. La burgesia benestant catalana està tant malmesa que es protegeix entre si tant com pot, i ara descobreix incrèdula que acull en el seu si comportaments gens honorables.
Per últim, hi ha que el diner era públic, és a dir: de ningú en concret. Ningú no el trobarà a faltar. Ara fa un any la polèmica de moda va ser el tunning que es volia fer l’Ernest Benach al seu cotxe oficial. A banda d’altres consideracions, hi havia el fet que els que van ofertar el servei sabien perfectament que els diners no eren dels que signaven la factura, que podien atracar el client tranquilament. En el cas Millet hi ha un bon grapat de gent que veia coses que no lligaven, però com que no eren els seus diners, callaven.
Salut i sort,
Ivan.
-
Comentaris Recents
Jordi a Cuida’t lauriii a Sherlock Holmes y el Rey de lo… lauriii a Sherlock Holmes y el Rey de lo… Ivan a Whatever Works francis black a Whatever Works blogs
