El tercer àlbum en anglès de l’estrella pop japonesa Utada Hikaru ni molesta ni et millora la vida.
This Is The One és un típic àlbum de cantant pop anglosaxona: algunes balades, algunes cançons amb més ritme, gens d’arestes i una única sorpresa, un homenatge a la cançó principal de Merry Christmas Mr. Lawrence de Sakamoto.
La senyoreta Utada té una veu fina i més aviat aguda, que fa servir de manera convencional i sense despertar cap mena de sentiment ni a favor ni en contra, però si que alegra l’ambient d’una manera suau.
No creieu que estic deixant This Is The One malament: és agradable d’escoltar, i no molesta l’oïda, cosa que no es pot dir dels darrers treballs de Beyonce.
Adient per entretenir una estona. Contraindicat si busqueu exotisme oriental.
Salut i sort,
Ivan.
Una pel·lícula on en prop de dues hores no passa gairebé res, pot o ser un complert avorriment o una obra mestra de poesia visual. Still Walking està molt més a prop del segon extrem que del primer.
De drames familiars intimistes a ben segur que n’haureu vist molts, però de tant ben rodats i tant sensibles com aquest, és difícil. Generalment una pel·lícula (o una novel·la, o qualsevol construcció narrativa) parteix d’un conflicte, d’una premisa que suposa una crisi a partir de la qual es desencadenen els esdeveniments dramàtics que capturen el nostre interès.
No sé com s’ho ha fet Hirokazu Kodeeda però el cas és que amb un punt de partida mínim construeix una disecció lúcida i sense embuts de la institució familiar. De tot el que representa la família, que es diu aviat.
I en contra del que us pugueu imaginar, Still Walking no és té discurs localista centrat en el Japó actual, sinó ben universal.
Adient per alimentar converses i diàlegs interiors. Contraindicada per a fanàtics de la paella de la mama.
Abans no feien pel·lícules com les d’ara!
Salut i sort,
Ivan.
La primera cosa que em ve al cap a l’hora de parlar sobre Los santos inocentes és que em sembla mentida que parli del passat recent del país al que visc.
Delibes escriu sobre la vida dels jornalers a un cortijo extremeny a mitjans dels anys seixanta. Una mica abans del meu naixement, si faig cas del llibre, hi havia a Extremadura un règim feudal on els propietaris tenien dret a gairebé tot i els serfs tenien tots els deures.
Com que desconec aquella realitat, no m’és possible saber si la novel·la retrata la situació de manera realista o exagerada. És una sospita que tinc perquè uns personatges són molt bons i els altres molt dolents, sense gaires matisos. En qualsevol cas, la càrrega ideològica és clara i parteix d’una persona que coneix perfectament l’escenari, ja que ha estat un grandíssim aficionat a la caça.
La caça és un dels temes predominants de la novel·la. No només domina l’acció sinó també el llenguatge, emprant tota la riquesa del lèxic cinegètic i zoològic a l’abast de Delibes. Els que som de ciutat necessitem un diccionari a la vora per a entendre els detalls de moltes escenes del llibre.
La novel·la m’ha deixat un regust amarg, tant com la història i els personatges, accentuat pel fet que el dolent de la història es digui com jo (Segon cop que em passa: també a Mujeres al borde de un ataque de nervios), i molta curiositat per aprendre més sobre aquella época i per veure el film de Mario Camus.
Adient si aprecieu un llibre molt ben escrit i amb cura amb l’idioma. Contraindicat si voleu acció trepidant.
Salut i sort,
Ivan.
Vaig descobrir la Marisa Monte a començament dels 90, quan els diaris van escriure sobre ella arrel del seu debut al Grec.
Les crítiques, tant sobre el seu primer disc com sobre la seva veu, eren fabuloses, i no vaig deixar passar gaire temps abans no em vaig comprar el seu primer compacte MM, que per mi és encara el més atrevit musicalment parlant.
Des d’aleshores he seguit la seva carrera amb passió. La música de Marisa Monte sempre m’ha canviat l’ànim a millor i sempre m’ha semblat prou bona com per recomenar-la sense gaire dubtes. Ara ja no és tant divertida com quan Carlinhos Brown participava en la composició i arrenjaments, però a canvi a guanyat en subtilesa i matisos.
El més recent de la seva discografia és un video i CD recopilatoris, Infinito ao meu redor, que recull la seva darrera gira mundial, d’on surt la cançó Universo ao meu redor que heu pogut gaudir més amunt, i també apareix Infinito particular, que us permet passar del registre més pop de l’anterior al més brasiler; amb Beija Eu entendreu perquè tothom que la coneix parla en termes dolços d’ella; i amb Não é Fácil mostra perquè m’emociona tant.
Si hi ha una cosa que jo faig rematadament malament és ballar. Però quan escolto Balança Pema no puc evitar posar-me a ballar peti qui peti.
Tinc moltes ganes de tornar a gaudir d’un concert de la Marisa Monte.
Salut i sort,
Ivan.
No és una sèrie de televisió, però possiblement ho serà. De moment és una websèrie, que té webisodes d’uns tres minuts de durada, emmagatzemats a DailyMotion, un servei competidor del YouTube.
La web de la sèrie és www.conpelosenlalengua.com, i [AQUÍ] podeu trobar una interessant entrevista als seus creadors.
La primera temporada de la sèrie presenta les tribulacions sexuals de tres personatges arquetípics: el noi i la noia que que volen perdre la virginitat, i un homosexual que necessita un periode d’abstinència.
Els episodis van entre els moderadament divertits i els francament hilarants, conformant una sèrie descaradament divertida i molt recomanable. Grollera? No m’ho ha semblat pas, però hi ha gent que creu que mamada és una paraulota.
Adient si vols marcro entreteniment en micro temps. Contraindicat per a puritans i remilgades.
Salut i sort,
Ivan.
Chris Carter ha traït la magnífica criatura que va parir tot dirigint un film d’allò més vulgar.
X-Files: I Want to Believe no és més que un episodi més de la sèrie televisiva, allargat de manera innecessària perque un film queda malament que duri menys de 80 minuts. Al guió li falta trempera, a la narració li manca ritme, i l’espectador troba a faltar alguna pista que li digui què se n’ha fet dels seus personatges favorits durant el periode que va entre el final de la sèrie i aquesta nova aventura.
En definitiva, X-Files: I Want to Believe és una molt decepcionant seqüela de la sèrie, i com a pel·lícula independent, és vulgar, més pròpia d’un Estrenos TV que de la gran pantalla.
Adient per a completar la col·lecció. Contraindicat si no sou fanàtics de la sèrie.
Salut i sort,
Ivan.
A hores d’ara segur que tots us heu assabentat que a Mataró els mossos han tancat uns quants tallers tèxtils on s’explotava laboralment immigrants il·legals.
Ahir diversos mitjans de comunicació recollien la reacció dels presumptes esclaus: no foteu que ens deixareu sense feina pel fet de treballar més que vosaltres. No ho han dit amb aquestes paraules, però han parlat de diferències culturals, de la situació molt més dura i difícil al seu país d’origen i també, que posats a fixar-se en comportaments abusius, podien mirar als que presten diners en lloc dels que ofereixen feina. Ho expliquen el Diari de Tarragona i El Periódico.
Diferències culturals a banda (jo diria més aviat hàbits coneguts) comença a ser no recurrent sinó quotidià plantejar-se la vigència del model econòmic capitalista. Si heu fet algun curs d’Economia segur que us ho han explicat: al començament la gent bescanviava béns, però això era poc pràctic i no permetia el progrés. A l’inventar-se la moneda es va facilitar tant el comerç com l’estalvi; i amb els diversos avenços tecnològics s’han pogut desenvolupar nous mercats. Està clar.
Però la base teòrica de tota l’economia de mercat, el guany és proporcional a la feina feta, continua sent el mateix que fa milers d’anys. Mentre que les circumstàncies han canviat molt, les necessitats personals són d’altres, etc. Caldria una revisió? Apunto dos temes.
El primer, l’ús dels recursos. Ja sé que econòmicament és més eficient fabricar un nou aparell abans que no reparar el que ja tens, però no em volgueu fer entendre que no és una bestiesa. No és millor canviar de parella que resoldre les diferències conjugals; la matèria primera no es recupera; hi ha un munt d’esforç malaguanyat. Aquí hi ha quelcom que grinyola.
El segon, reivindicar la figura d’Adam Smith, el pare teòric de l’Economia. No era precisament un contable, sinó més aviat un humanista amoïnat i molt pels problemes de la gent, i que va deixar moltes cites en que mostra el seu escepticisme sobre la mentalitat habitual dels que fan negocis, entre elles aquella que una reunió de banquers és un perill més gran que un exèrcit armat aproximant-se.
Calen filòsofs. Urgentment.
Salut i sort,
Ivan.
La penúltima entrega de la saga Sherlock Holmes de Frogwares és una esplèndida aventura gràfica.
En aquesta ocasió el guió enfronta en Sherlock i el seu fidel Dr. Watson a Arsène Lupin, que ha decidit passar-se per Londres per a deixar en ridícul Scotland Yard i treure un bon botí de passada.
És una aventura molt lúdica, on hi ha un munt de jocs d’enginy i l’esperit de joc i de misteri està present del primer al darrer moment. Només hi ha un punt on el guió grinyola (un petó;ja ho veureu quan arribeu) i la jugabilitat és força elevada.
Això si, dos avisos: a la versió espanyola hi ha un gravíssim error a una traducció, que impideix la correcta solució d’un dels enigmes. A banda d’aquest punt, el joc és difícil. Si ha de ser la vostra primera aventura gràfica, millor busqueu una altra amb la que entrenar-vos.
Els grafismes són preciosos, reproduint de manera fidelíssima alguns dels escenaris més emblemàtics de Londres, com la Torre o el British Museum. La Vio va estar-hi no fa gaire va tornar amb fotos que són idèntiques a determinades pantalles del joc.
Adient si disfruteu trencant-vos la closca contra una paret. Contraindicat si busqueu entreteniment ràpid i lleuger.
Salut i sort,
Ivan.
Darrer àlbum dels The Unfinished Sympathy, que continua sent la meva banda favorita.
The Unfinished Sympathy van començar practicant un rock dur amb prou sentit musical i lletres interessants com per a discutir la simplicitat de l’etiqueta. Com Dover, han fet l’evolució des del rock més trallero fins el power pop més comercial, però sense perdre ni l’estil propi, ni deixar de cantar en anglès, ni baixar el llistó de la qualitat.
Avida Dollars, anagrama d’una de les grans patums de la cultura catalana, és un nom que pot fer referència a aquest gir a la recerca de pastures més verdes i l’èxit comercial; però també és el nom d’un àlbum madur, seré, divertit i engrescador, producte d’un grup ja consolidat.
Avida Dollars conté 10 cançons, de les que recomano amb els ulls clucs no menys de quatre: Continental Drift, Homedrunk (la del video), Hooligans in Love i You Are Wrong; i les altres són un farciment prou bo com per no desentonar. L’estil és hereu del pop-rock amb abundància de guitarra elèctrica, a mig camí entre Bon Jovi i Oasis, que barreja la melodia del pop i l’energia del rock.
No sé si la manca de popularitat de The Unfinished Sympathy és producte d’una mala gestió de la seva discogràfica Subterfuge Records, de la manca de pressupost, o que el meu gust és molt extrany, però m’és difícil d’entendre que grups que es queden enmig de tot com The Killers i els Coldplay emplenin estadis i sales consagrades i els barcelonins The Unfinished Sympathy no siguin tant coneguts.
Adient per alegrar i engrescar qualsevol dia. Contraindicat … no em ve al cap, francament.
Salut i sort,
Ivan.
-
Comentaris Recents
francis black a This Is The One Ivan a This Is The One francis black a This Is The One francis black a Los santos inocentes 
Teràpia de palles … a Con pelos en la lengua blogs
