Hamburgueses a Barcelona

Sí, això de la cuina gourmet està molt bé, però de vegada en quant el què ve de gust és crospir-se una bona hamburguesa. Colesterol, proteïnes i un somriure d’orella a orella.

Primer pla d'una hamburguesa amb pa de sègol, enciam, tomàquet, formatge, la seva bona llesca de carn i acompanyada d'unes patates fregidesFoto: chichacha via Flickr/Creative Commons

Quan els de Directo al paladar van publicar un llistat de llocs recomenables on menjar una hamburguesa a Barcelona, vaig prendre nota i vaig començar a implicar amics en una no declarada ruta gastronòmica.

  • Amb el Jordi vaig visitar La Royale, què està bé però em va semblar una mica car pel que et serveixen, què és prou bo. Aquella nit hi havia força xivarri (el pijerio també crida) i el servei em va semblar lent. Per cert, que enfront hi ha un bar on serveixen bona cervesa i al costat una interessant botiga de queviures de qualitat del Montsià.
  • El Xavi em va acompanyar al Pim Pam Burguer, què es tot el contrari: un lloc absolutament informal al Born amb olor de fritanga i companyia internacional. Això si, el local viu d’una rotació de personal elevada, no convida a estar-s’hi petant la xerrada.
  • Amb la Inés vaig anar al Peggy Sue’s American Diner, on les hamburgueses no em van semblar res de l’altre món i els batuts, de vista, si em van fer goig. I la decoració és deliciosa, és clar.
  • A l’Enric li va tocar El filete ruso, a la cantonada Rosselló amb Enric Granados, un lloc molt bo on es pot sopar ben a gust.
  • I l’Enric mateix em va portar al Santa Burg, que em va agradar força en part perquè tenen assortiment de cerveses artesanes. Em penso que els dies de partit hi podeu veure el Barça.
  • Tots aquests restaurants apareixen a una altra llista d’hamburgueseries recomanables a Barcelona, aquesta elaborada pels de Time Out. Va ser el Xavi qui em va passar la llista, i la vam aprofitar visitant El club de la hamburguesa, a la cantonada de Tallers amb la Plaça de Castella, què és tant informal com el Pim Pam Burger però on s’hi pot estar tant a gust com al Filete ruso.

O sigui que ja teniu unes quantes recomanacions. I jo ja ho he apuntat per a recordar-ho.

Salut i sort,
Ivan.


Uma brasileira

Me’ls va descobrir el Mario fa una pila d’anys i no els he seguit la pista com es mereixien, però sempre els he trobat a faltar i m’he demanat com és que aquí no tenien un èxit, o si més no una visibilitat, què si han assolit gent que no els arriba als genolls.

Són Os Paralamas do Sucesso, adients per a alegrar el dia despreocupadament, contraindicats si només espereu els típics tòpics brasilers.

Salut i sort,
Ivan.


Cerveses artesanes

Fa un temps que estic descobrint el món de les cerveses no industrials, i també el de les altres cerveses.

Com canvia la vida! Quan vaig arribar a Alemanya per a passar un estiu la cervesa era una beguda què més aviat no m’agradava i què només era soportable perquè ajudava a tolerar els rigors de l’estiu. I si bé l’estada germànica em va fer dubtar d’aquesta idea una posterior visita a Gales em va predisposar molt en contra de les real ale què allà vam tastar i que van tenir un efecte … molt embriagador.

La qüestió és que ara el què no puc és beure Estrella, Budweiser o aigua-xirris semblants. I m’agradaria poder apreciar millor un tipus de beguda què ara mateix està molt de moda.

És per això què m’he apuntat a un tast de cerveses d’abadia el proper 28 de maig a 2d2dspuma, cerveseria de referència en la doble accepció de botiga i bar. I dilluns 27 fan una sessió d’iniciació a la degustació de les cerveses artesanes què també fa molt bona pinta.

Per cert, que divendres el Xavi i jo vam acabar la nit allí i vam gaudir d’una magnífica torrada danesa: Adriaen Brouwer Finest Dark.

I Lo Bloc està per compartir les coses bones que ens ofereix la vida.

Salut i sort,
Ivan.


Silver Linings Playbook

En la meva opinió, el darrer hype de Hollywood. Vaja, que no n’hi ha per tant.

Pòster del film El lado bueno de las cosas

 

Drama amb moments de comèdia que compta amb bones actuacions, explica una bonica història i ja està. Bé, ja està però han passat dues hores que no se m’han fet gens curtes.

Si és un drama, li falta substància. I si és una comèdia, li falta picant. No crec què recordi cap escena d’una bona pel·lícula que marca el decebedor moment del cinema actual. Si amb això n’hi ha prou per optar als cinc Oscars principals…

Adient per a gaudir d’un grapat de bons actors. Contraindicada pels que busquin grans emocions.

Salut i sort,
Ivan.


The Searchers

Un film clàssic que envelleix bé, però el públic ha canviat.

Pòster en anglès del film Centaures del Desert, on es veu els dos protagonistes del film a cavall, recorrent el desert.

Centaures del desert no és només un dels millors westerns, sinó una gran pel·lícula de cap a peus. Personatges, paissatges, èpica, i un dolent dolentíssim la converteixen en un clàssic exemple del Hollywood clàssic.

Hi ha vàries coses que no són típiques dels westerns a The Searchers. La principal, el tractament que se li dóna al fet de ser indi. Tot i una clara però dissimulada crítica a la neteja ètnica que van patir els indígenes americans, l’argument del film traspua la noció què és millor ser blanc què no pas pel-roja. Lluny de ser una pel·lícula racista, és una denúncia tímidament reivindicativa. I també el fet que el protagonista fet d’una peça, com el que (sempre) interpretava John Wayne tenia unes ombres ben fosques, tant ideològiques com sentimentals (per la puritana societat americana dels cinquanta).

La pel·lícula permet gaudir dels tocs d’humor de John Ford, d’interpretacions magnífiques, històries que s’expliquen sense pronunciar cap paraula, i d’una història on la identitat i la lleialtat conviuen d’una manera si més no peculiar.

A més, sabeu què John Wayne va batejar com a Ethan el seu fill en honor al personatge que interpreta a The Searchers.

Adient per a llegir entre línies. Contraindicada si no us agrada mirar a través d’una porta oberta.

Salut i sort,
Ivan.


El Mercenario

Trenta anys més tard, he tornat a El Mercenario.

vicente-segrelles-el-mercenario

I he comprovat què la memòria no m’enganyava. Un escenari fantàstic en tots els sentits, personatges estereotipats, un grafisme poètic (meravellosos olis de Vicente Segrelles), una mica de pit (típic també del gènere espasa i bruixeria) però gens de sexe, i uns desenvolupaments de guió per sota de les possibilitats dels arguments. Però El Mercenario és més què tot això.

És una paràbola de la lluita contra el desconegut i contra forces molt més poderoses què un mateix. Una metàfora de la solitud en que ens trobem davant d’un món hostil, allí on les bèsties més amenaçadores ens poden ajudar i els éssers més encisadors ens poden dominar. La recerca de paradisos amagats i de veritats ocultes.

Insisteixo: i les magnífiques ilustracions de Vicente Segrelles.

Adient pels que gaudeixen de la imaginació. Contraindicat pels fanàtics de Conan.

Salut i sort,
Ivan.


The Tourist

Barrejar géneres és tant temptador com jugar amb foc. I de vegades et cremes.

Pòster del film The Tourist, mostrant l'Angelina Jolie i el Johnny Depp

Aquest és el cas de The Tourist, què ho té tot per a ser un exitàs i una pel·lícula remarcable, però que naufraga estrepitosament al no lligar-li l’allioli. Penso que ni els actors principals han interpretat la comèdia de manera prou convincent, ni el James Newton Howard ha parit una banda sonora adient, ni el Florian Henckel von Donnersmarck va saber-li donar el to que tocava al guió, com si va aconseguir amb la maravellosa La vida dels altres.

Films, molt menys ambiciosos que aquest, què si van aconseguir entretenir el personal són per exemple Juego peligroso o El hombre del zapato rojo. Tothom els identifica clarament com a comèdies.

Adient per a gaudir de magnífiques postals venecianes. Contraindicada per a riure molt.

Salut i sort,
Ivan.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 112 other followers

%d bloggers like this: