Latitudes piratas

Michael Crichton ha passat a la història dels best sellers com el mestre del tecno-thriller, però la seva novel·la pòstuma és una història de pirates.

Portada de la nove·la de pirates Latitudes piratas, del Michael Crichton

I em penso que el que tenia el cap quan va engegar aquest darrer projecte no era la novel·la en si, sinó el posterior guió cinematogràfic. Hi ha un munt de situacions, escenes i descripcions que són totalment visuals. M’imagino perfectament el muntatge final, les caracteritzacions i els escenaris.

Latitudes piratas és excel·lent en el seu plantejament i presentació, però perd pistonada a mesura que avança. Hi ha un parell de punts negres a la trama i una resolució massa ràpida. Amb trempera i que s’escau a l’expectativa creada, però que no respon al mateix talent que ha parit la història. És possible que l’acabés un negre, però en qualsevol cas millor que el que va fer servir l’Ana Rosa Quintana.

El resultat és engrescador i divertit, sense més aspiracions, t’acabes Latitudes piratas en un tres i no res, però sempre ens quedarà el regust amarg de saber que va ser un projecte inacabat del Michael Crichton. I com diu el meu amic Jordi, el del helecho, t’oblides d’ella ràpidament, també.

Friso per veure la pel·lícula, si és que Spielberg l’acaba fent. Segur que serà molt millor que les decebedores seqüeles de Pirates of the Caribbean.

Adient per gaudir despreocupadament de la literatura. Contraindicada pels puritans.

Salut i sort,
Ivan.


Need You Now

Des que els Eagles van establir el récord de Bob Beamon de discs venuts, la indústria musical ha sabut com vendre música com a xurros: barreja equilibrada de country, rock i pop, ensucrada per a que li agradi als que segueixen les recomanacions de 40 principales i semblants, i amb totes les arestes llimades per a que no molesti ningú.

Portada del disc Need You Now, de Lady Antebellum

Els Lady Antebellum són els darrers en transitar per un camí tan mestís com poc original, convocant tots els que enyoren els millors temps de la Shania Twain i el Garth Brooks. I la indústria ho cel·lebra atorgant un Grammy a millor àlbum de l’any que és tant un premi a un Need You Now indiscutiblement bo com el reconeixement d’una època magra en bona música.

No espereu cap mena de sorpresa, cap aportació excepcional o innovadora, però tampoc no us castigaran amb res infumable. Són també una prova més de la inacabable influència de Bruce Springsteen sobre la música americana i els seus cantants.

Adient per a passar una estona agradable. Contraindicat si les balades o l’ús indiscriminat de l’adjectiu “american” us provoquen urticària.

Salut i sort,
Ivan.


Thor

El génere de superherois ha produit obres de qualitat molt diversa, tant en còmic com des de fa poc al cinema. Thor havia generat unes expectatives que no cumpleix ni de lluny.

Pòster de la pel·lícula Thor

D’entrada jo no veia clara l’operació de traslladar un còmic tant i tant inversemblant com Thor al cinema. El paper, i més quan el dibuix és en blanc i negre, li dóna ample marge a la imaginació per a poder emplenar la distància entre la fantasia que proposen els guionistes i la realitat en que es situa l’acció. Però al cinema has de mostrar imatges realistes i sense caure en el ridícul.

Però quan vaig saber que el Kenneth Branagh comandava el projecte vaig veure el cel. L’èpica d’Henry V, la grandiloqüència d’Otel·lo, la sensibilitat de Peter’s Friends, el sentit de la intriga a Dead Again, i sempre magnífiques interpretacions… Res de res.

Thor té uns quants efectes visuals que fan patxoca però que tampoc no justifiquen el preu de l’entrada. La realitat paral·lela és massa freda, estereotipada i poc matisada ni explicada. La trama és simple, arquetípica i totalment previsible. I no hi ha cap línea de diàleg ni cap escena en les que actors tant solvents com Natalie Portman, Stellan Skarsgaard o Anthony Hopkins puguin treure un mínim de suc. Per a decebre, fins i tot puc dir que es desaprofita l’explotació sexual del cos del marit d’Elsa Pataki. No apareixen ni el romanticisme ni el sentit de l’humor, i l’acció només amb compta-gotes.

Hi ha bones notícies? Un parell d’escenes d’acció (tampoc res de l’altre món) i un altre preview del que pot ser The Avengers. De moment amb l’agent de SHIELD estan construint un personatge deliciós, però també em fa por què pot sortir amb l’exageració de Thor i l’histrionisme de Robert Downey Jr.

Adient per a entretenir la sobretaula d’un diumenge. Contraindicat per a qualsevol interessat en el misticisme escandinau.

Salut i sort,
Ivan.


The Unfinished Sympathy

Un article que en el seu moment no vaig escriure i que avui si que publico és aquest acomiadament a una banda que ha mort sense haver arribat a explotar.

Durant déu anys els The Unfinished Sympathy m’han semblat el millor del rock espanyol i probablement del millor també a nivell mundial. També cal dir que són temps molt dolents pel génere, però em costa recordar bandes amb cinc àlbums notables en la darrera década.

Dos diumenges seguits enyorant bandes dissoltes. Uf! Clar que millor això que no confiar en les novetats que poden aportar les ressurreccions dels Van Halen originals o els Black Sabbath de l’estrella dels realities Ozzy Osbourne

Salut i sort,
Ivan.


Las pinturas desaparecidas

L’expert en art Andriesse Gauke ha escrit una novel·la negra irregular.

Portada de Las pinturas desaparecidas, de l'Andriesse Gauke

Las pinturas desaparecidas explica una petita història com a recurs per a explicar una gran història, la del gran robatori d’obres d’art que van perpetrar els nazis… i més gent.

Andriesse Gauke es recolza en les claus del génere negre per a desenvolupar aquesta trama. Però, li falta molt de ritme en l’exposició de la informació. La novel·la esdevé apassionant per la trama, però no pas per la narració, que m’ha resultat excessivament plana i lineal. És possible que el responsable no sigui l’autor, sinó el traductor al castellà, però en qualsevol cas m’ha quedat la idea que si Las pinturas desaparecidas hagués tingut una estructura un pél més sofisticada, amb monólegs interiors, salts en el temps i alguna escena més dinàmica, el resultat hagués estat molt més impactant.

A més, el final de Las pinturas desaparecidas deixa oberts un parell de forats menors, d’aquests que es poden emplenar al davant d’un bon cafè amb d’altres lectors, i un ús molt simple de recursos argumentals que ja han aparegut a moltes altres obres, literàries i cinematogràfiques, sobre el Tercer Reich. M’ha agradat llegir-la, però no buscaré altres obres de l’autor.

Adient per a reflexionar sobre el sentit de la Justícia. Contraindicat pels qui veuen els conflictes en blanc i negre.

Salut i sort,
Ivan.


The Big To-Do

Els Drive-By Truckers tornen a Lo Bloc amb un molt bon àlbum de rock.

Portada de l'àlbum The Big To-Do, dels Drive-By Truckers.

Són tretze les cançons que formen aquest The Big To-Do, i en elles predomina clarament el rock. Si anteriorment m’havien cridat l’atenció per la revitalització del country, amb aquest àlbum els Drive-By Truckers han canviat de vorera i han parit un conjunt molt vital però que poc té a veure amb el génere que els va donar fama inicial.

Superada la primera sorpresa, The Big To-Do ens planta al davant d’una bona col·lecció de cançons, poques sorpreses però molt poques decepcions. És un disc que s’escolta bé i acompanya millor. Vivim temps molt decebedors pels que estimem el rock, un bon àlbum del génere no és com per deixar-lo passar.

Adient per a donar-te canya quan estàs fent alguna feina repetitiva. Contraindicat pels alèrgics a la guitarra elèctrica.

Salut i sort,
Ivan.


Rio Bravo

No és només un dels cims del western. És un dels cims del cinema. Ho té tot. I ja us en vaig parlar un altre cop.

Howard Hawks - Rio Bravo

Partint del plantejament clàssic del western, els bons que estan contra la paret s’enfronten als dolents molt més poderosos, Howard Hawks va construir una història amb un encant demoledor. Rio Bravo té un guió on apareixen tots els personatges de l’auca amb tota la col·lecció de tòpics, però els pinta amb amor i prou matisos com per a que els estimem fins la medula: l’heroi (naturalment, John Wayne), l’amic necessitat (Dean Martin), l’amic lleial (Ward Bond), el rebel bo (Ricky Nelson), el vell rondinaire (Walter Brennan), la poca-vergonya però bona (Angie Dickinson), el contrapunt còmic (Carlos y Consuelo) i els dolents dolentíssims (el tanoca i l’intel·ligent).

Un cop aconseguit un repartiment on tothom troba algú amb qui identificar-se, es combinen la trama principal amb tres o quatre que li donen color als personatges i ja tens el best seller. Si a més figura un cantant de moda al que li ofereixes un número musical, l’èxit és inevitable.

Però no tots els èxits esdevenen llegendes. Cal no només l’excel·lència, sinó la màgia. La seducció. L’èpica. L’humor i la tendresa. Calen interpretacions magistrals, al dente. I aquell punt només a l’abast dels grans directors, no passar-se ni un pèl en cap direcció, saber-se quedar al cim, farcint d’escenes inoblidables un film de més de dues hores, puntejant amb comèdia una cinta amb una tensió dramàtica molt alta i integrant estrelles consagradíssimes en personatges que es mouen de manera natural en el fluix narratiu, fent que veiem com passa la història de Chance al davant nostre, no una pel·lícula on John Wayne fa de sheriff.

De fet, els guionistes Jules Furtham i Leigh Brackett eren tant bons que per a cada gir se’ls acudien vàries opcions. Així és com el mateix Howard Hawks va rodar un remake també sensacional (El Dorado) i una magnífica pel·lícula ambientada a la Guerra de Secesió (Rio Lobo).

I si a més comences amb una seqüència inicial absolutament perfecta, possiblement els millors cinc minuts de la història del setè art, cinema mut amb diàlegs parlats amb els ulls, llavors ja t’has guanyat el cel.

Adient. Contraindicada pels que creuen que saben anglès. Stumpy és l’examen definitiu.

Salut i sort,
Ivan.


Escriure un bloc

Va para largo y tampoco me sale lo de hacer un comentario largo y estructurado, cuando pienso algo luego me da palo escribirlo, los post son sin pensar, así salen de chungos.

Això li ho he llegit a un dels meus blocaires de referència (que si ho autoritza diré qui és) contestant una petició de crítica d’un llibre. Em fa pensar sobre una d’aquestes foteses ja sabudes i que en tornem un cop i un altre. Per a què, com, per a qui escrivim un bloc? I en concret, sobre la manera de fer una crítica sobre, per exemple, un llibre.

Jo quan escric gasto més paraules de les que calen. És així, no hi ha volta. M’he d’esforçar molt per anar directe a barraca. En canvi, quan escric en mode professional és a l’inrevés. Als exàmens sempre em deien que m’havia d’allargar més, no fer-ho tant condensat.

Al cap i a la fi, la manera d’escriure també parla de l’autor, no només el contingut. En un bloc personal com és Lo Bloc no em semblaria lògic aparentar el que no sóc. Ja aparento prou que n’entenc de llibres o música, no?

Al final, es tracta de compartir experiències. La meva manera de compartir-les és pensar-me el que diré i llavors dir-ho d’una manera que quan em llegeixi no senti vergonya. I prou.

I em penso que m’ha sortit el que el meu conegut diria què és un article chungo.
Salut i sort,
Ivan.


El último de la fila

Mai no van tenir imitadors, però han tingut molts fills. El primer és mostra de la seva originalitat; el segon de la seva influència.

Algunes de les que més m’agraden són aquestes:

Em va saber molt greu no poder-els dir adéu en un concert de comiat.

Salut i sort,
Ivan.


The Philadelphia Story

Mira que m’agraden les comèdies romàntiques, però cap com The Philadelphia Story.

George Cukor - The Philadelphia Story

Noi coneix noia, multiplicat per quatre, i només hi ha dues noies. I li afegeixes el glamour de l’alta societat, els rics i elegants. I el vesteixes amb l’elegància personificada, Katharine Hepburn i Cary Grant. I poses enmig a la versió hollywoodenca de l’home corrent per antonomàsia (James Stewart, amb permís del Walter Matthau) per a que l’espectador estigui enmig de tot el sarau, a primera fila per a veure totes les entremaliadures, malifetes i dolenteries que perpetraran els que tenen més fàcil passar per l’ull d’una agulla que entrar al cel. Ningú no es pot resistir a aquest argument, i aquests personatges.

I molt menys quan el projecte cau en mans de Joseph L. Mankiewicz com a productor i George Cukor com a director. Partint de la base de l’obra de teatre amb que la Hepburn va triomfar a Broadway, van parir la que per a molts és la comèdia americana per excel·lència.

The Philadelphia Story, film que va ser impulsat per Katharine Hepburn com a mitjà per a tornar exitosament a Hollywood, no va atorgar-li el segon Oscar a Kate. És a dir, la pel·lícula és tant bona que l’excel·lent Hepburn no és el millor d’ella!

Jo em vaig enamorar de Historias de Filadelfia pels diàlegs afilats i l’humor intel·ligent, però cada cop que l’he tornada a veure, a més de tornar a caure enterra rient, m’adono de més i més detalls sublims. Els que opinen que el bon cinema, o l’art en general, és incompatible amb el divertiment i l’èxit comercial tenen una cita ineludible per a qüestionar aquesta idea. I mai m’he atrevit a mirar el remake musical amb música de Cole Porter.

Adient pels que creuen en el true love. Contraindicat pels que els agrada vestir roba pija.

Salut i sort,
Ivan.