Fins diumenge 14 de febrer teniu temps de veure aquesta exposició que fan al Museu Picasso.
Imatges secretes: Picasso i l’estampa eròtica japonesa combina dues fonts: col·lecció privada d’estampes de Picasso i un bon grapat de gravats que va deixar el pintor malagueny influenciat pel japonisme.
Més enllà de la simple contemplació dels gravats, l’interessant d’aquesta exposició és reconèixer (en el meu cas, apenes intuir) la influència que uns autors llunyans van exercir sobre un altre. En el meu cas no he estat capaç més que de descobrir les òbvies similituds temàtiques i la mancança de prejudicis.
En canvi, les estètiques són ben allunyades. On els japonesos tractaven de ser refinats, Picasso (i també els seus coetanis que va conèixer a França) buscaven semblar-se a l’art primitiu, cercant allò més autèntic i genuí, i no tenien problema en que les seves obres semblessin salvatges.
Una bona manera d’invertir una hora de temps.
Adient per a encuriosir-vos amb l’art. Contraindicat si veieu una llarga cua de turistes a l’entrada.
Salut i sort,
Ivan.
John Scofield ha publicat un sensacional àlbum de blues i jazz.
Piety Street agrupa tretze temes de cànon clàssic: slide guitar, veu queixosa, piano agut i molt de sentiment. El conjunt és homogeni, que vol dir tant coherent com monóton, depenent de si l’estil us agrada o no. Predomina el blues seriós sobre el divertit, però és un treball ben accessible pels que no sigueu fanàtics del génere.
Adient per a descobrir un dels grans actuals del jazz. Contraindicat pels fans de la llista d’èxits de quaranta cançons promocionades.
Salut i sort,
Ivan.
M’agrada i molt el teatre d’Oscar Wilde. Mentre no tinc temps (o em sobren temptacions) per a fer un cicle Wilde com Deú mana, sempre és bona idea aprofitar l’oportunitat d’anar a veure el muntatge d’Un marit ideal al Teatre Goya.
Els que ja coneguin la comèdia An Ideal Husband a través de l’adaptació cinematogràfica, o qualsevol altra versió, trobaran al muntatge dirigit per Josep Maria Mestres i amb versió del Jordi Sala una actualització de frepant actualitat. Corrupció política, tràfic d’influències, doble moral, tot presentat d’una manera prou esquemàtica per a que el debat esencial estigui servit i alhora deixar prou espai a la comèdia lleugera, terreny on Oscar Wilde es movia amb una agilitat felina.
El repartiment ho fa molt bé, amb dues salvetats. La primera és per la Sílvia Bel, que composa un personatge sexy però massa fred. La comparo amb la Carme Elias amb qui va compartir escenari a El ventall de Lady Wintermere (també sota direcció de Josep Maria Mestres) i li trobo a faltar el punt de femme fatale. També és cert que la categoria no només ha caigut en el nivell ortogràfic: abans el nivell de fatalitat el marcava Barbara Stanwyck i avui la gent s’empassa la Megan Fox.
L’altra nota a banda és pel Joel Joan, que es beneficia del personatge més divertit, però que l’explota fins el límit. Aquest si que és un personatge al que l’aire naïf li escau perfectament, però és que a més el Joel té una gràcia física que pot amb tot.
En resum, que podeu passar una funció i una copa després comentant-la ben distretes.
Adient per a ments inquietes. Contraindicat pels honrats jugadors de pàdel i els genets anti-pijos.
Salut i sort,
Ivan.
Fins el 21 de febrer teniu temps per visitar el FotoPres 2009 al CaixaFòrum de Barcelona.
Són vuit mostres de reportatges fotogràfics que ens mostren realitats properes però sovint ignorades enmig de la immensitat informativa.
Hi ha un cert equilibri entre els vuit reportatges finalistes. Van des del retrat de les sales de festes fins a l’extrem dramatisme de les dones sàdicament atacades amb àcid a l’Afganistan. A mi m’ha colpit i agradat especialment el que mostra la quotidianitat del conflocte al Líban, tot i que reconec que el reportatge sobre la violència a Kenia és més arriscat i amb resultats més brillants, però tots aconsegueixen el seu objectiu: fer pensar el visitant.
Per raons òbvies, l’afganès és el reportatge més comentat. Una bona ocasió per a buscar ben lluny respostes a interrogants propers, ja que l’exageració de la barbàrie allà aclareix l’esència de les
bestieses que es cometen aquí. Però fóra molt injust no valorar les altres explicacions sobre la violència a Veneçuela, la intimitat dels subsaharians al Raval, etc.
Adient per a ments inquietes. Contraindicat per cors sensibles.
Salut i sort,
Ivan.
No sóc funcionari, per la qual cosa ignoro la importància exacta de l’empadronament municipal, però sembla que aquest tràmit que acredita que hom viu a un determinat lloc, és el que permet accedir tant a la targeta sanitària com a una plaça escolar.
És a dir, que el que han aprovat a Vic és que els que tenen cartolina poden negar als que no la tenen, que els seus fills vagin a escola. Si vas a inscriure la nena et demanen el volant d’empadronament. No volant, no escola. Després, la gent bona que si que té cartolina podrà dir allò de “quina vergonya, la canalla pel carrer en lloc d’anar a escola”.
El de l’assistència sanitària convé matisar-ho. Si una persona que no té cartolina, altrament dita il·legal, és atropellada o li cau un piano a sobre, no cal que pateixi. Els metges que hi haurà al servei d’urgències l’atendran diligentment. En aquest país som solidaris i humanitaris. Ho demostrarem ara, enviant un munt d’ajut humanitari a d’altra gent que ha patit un terratrèmol i a la que tampoc no autoritzarem a venir a viure aquí, mentre voldrem sortir a la foto demostrant la bona gent que som.
En canvi, si algun dels indocumentats que corre per Vic pateix mal de queixals, o miopia, o peus plans, que es foti. En aquest país tenim diners per contractar futbolistes africans, per organitzar jocs olímpics o per comprar tomàquets per montar una guerra lúdica a la festa major, però no ens arriba per a pagar-li entre tots una visita (o les que calguin) a un metge de la seguretat social a uns indocumentats. Som pobres.
Hi ha gent que creu que pot negar-li l’educació o l’accés a la sanitat a d’altres. Jo estic convençut que les persones, totes les persones, pel sol fet de ser-ho, merèixen l’accés a aquests serveis. I la Declaració Internacional dels Drets Humans recull aquests drets, a més d’altres. I aquest país on vivim ha signat aquesta Declaració. Vegeu els artícles 25 i 26.
Empadronar-se a un lloc vol dir que hi pertanys, que ets de la colla. És bo ser de la colla. Visc a Barcelona, ho recordeu? De fet, és bo però no imprescindible. La Rahola porta tota la vida visquent a Badalona i es va presentar per alcaldesa de Barcelona. O sigui que els indocumentats (em nego a qualificar-los d’il·legals) tampoc no estan tant malament. Però els que estan millor són els que si que són de la colla (empadronats) i a més decideixen qui s’hi pot afegir i qui no.
Per a decidir-ho, ho tenen més o menys fàcil. Si l’aspirant ha nascut (per decisió pròpia o designi diví, qualsevol de les dues circumstàncies és vàlida) dins el territori anomenat estatal (per uns) o nacional (per d’altres), aleshores pot entrar a la colla. En canvi, si l’aspirant es va encaparrar en nàixer en un lloc antipàtic, aleshores ha de fer unes quantes cabrioles abans no l’admetem. Ens ha de vendre pelis a preu tirat, o ha d’acompanyar l’àvia a passejar (que nosaltres no tenim temps), o ha de netejar allò que a nosaltres ens fa massa fàstic. I després ja veurem.
I ha de quedar clar que no estem parlant de papers de l’estil carnet de conduir (si no el tens és que no en saps, i per tant no pots fer servir aquesta màquina); ni tampoc papers de l’estil declaració de la renda (si no el tens és que no has contribuit a la despesa general amb el que a tu et toca); sinó papers de l’estil tràmit administratiu, com el certificat de naixement, o d’haver entrat al país per un determinat control fronterer.
Ningú no decideix on neix. Ni el color de la pròpia pell. Per això, que et jutgin amb aquests paràmetres és absolutament injust. Que els d’un costat del riu tinguin dret, i els de l’altra banda no, és injust. És discriminació. És racisme.
I m’importa un rabe que el bufet d’un dels pares de la Constitució hagi perpetrat un informe on digui que negar-li l’empadronament als indocumentats sigui legal. És racisme. És immoral. Està malament.
Els que li neguen l’empadronament a d’altres, el que volen és institucionalitzar que uns han de tenir més drets que d’altres. Perquè creuen ells són millors que els altres, potser perquè van arribar abans, o ves a saber perquè.
No sé com són els indocumentats, però els regidors que van aprovar allò a Vic són racistes. Fan vergonya.
Salut i sort,
Ivan.
Hi ha res més suggerent que un camí al davant, convidant a recòrre’l i a trobar que hi ha a l’altra banda?
Els camins no necessiten de justificació. Ni d’un final concret, ni d’un paissatge especial, tot i que aquests elements també ajuden i no cal menysprear-los. Els camins són invitacions, com les mirades a una festa o els plats a una taula.
I tampoc no els hem de responsabilitzar pas del que ens portin o deixem de trobar. Som nosaltres qui viatgem, som els responsables del nostre viatge. O de quedar-nos aturats.
Salut i sort,
Ivan.
Com ja us vaig avisar, gràcies a Bloguzz i a Random House Mondadori, he llegit La paraula més bella, novel·la de la Margaret Mazzantini.
La paraula més bella ocupa cinc-centes pàgines, i pel meu gust li’n sobren entre cent i dues-centes, perquè la història és prou senzilla com per no allargar-se tant. Però passa que aquesta és una novel·la que es cou a foc molt lent, perquè el que t’explica no són fets o idees, que si, sinó que transmet sentiments. Sentiments que afecten valors fonamentals. I ja sabeu que els sentiments no es poden explicar, només transmetre.
La paraula més bella passeja per quatre géneres diferents. Comença com una entretinguda comèdia romàntica. Després canvia subtilment cap el melodrama, que esdevé tant obsessiu com lacrimogen. Com que la novel·la comença a Sarajevo, no és cap sorpresa que arribem al génere bèlic, des d’una vessant brutalment íntima, que de seguida comentaré. I acaba un altre cop amb una introspecció on hi ha una amalgama de sentiments que no desvelaré per si algú té la intenció de llegir-la.
La Mazzantini escriu en primera persona i de manera molt directa. Això fa que el lector s’impliqui fins la medula, però també que quan deixes el llibre la imaginació viatgi cap els altres personatges, buscant altres punts de vista, perquè el que s’explica té moltes facetes.
Si penseu que en una novel·la sentimental com és aquesta ha de ser cursi o tova, aneu molt errats. És duríssima, especialment a la part central i a la que està ambientada al setge de Sarajevo durant la Guerra dels Balcans. El desembarcament de Saving Private Ryan és Bambi al costat del que explica la Margaret Mazzantini. Crueltat, sadisme i misèria extremes. Sense embuts.
I a tot això, ja he parlat de les primeres 470 pàgines de La paraula més bella, moment en que jo li comentava a la Vio que ja tenia ganes de lliurar-me d’aquest totxo. I aleshores sorgeix el gir, per a mi inesperat (mira que sóc ingenu) i el desenllaç de la història li dóna un sentit completament diferent a l’obra, que justifica plenament el títol i que em deixa un regust molt més agradable del que m’esperava.
La Margaret Mazzantini escriu molt bé. Descriu perfectament els personatges, els dota de tendresa, de profunditat i de relleu, i els relaciona amb una naturalitat que sembla absolutament real. També crec que embafa una mica, perquè en cap moment no relaxa el ritme narratiu, sempre tensat, i això acaba per esgotar el lector.
En definitiva, que m’ha acabat agradant.
Adient per a examinadors de consciències. Absolutament contraindicat per a cors sensibles.
Salut i sort,
Ivan.
Llegeixo a El País que la nova llei del cinema a Catalunya obliga a doblar al català els films més comercials. Agarreu-vos, que avui rebrà tothom.
Primer que res, els d’El País, que presenten (compte, sense cap imprecisió en la notícia) aquest fet com una imposició que “obliga” a uns pobres empresaris en contra de la seva voluntat, i no comenta que a Catalunya hi ha dues llengües oficials. En canvi, quan a una roda de premsa l’entrenador del Barça fa servir una de les llengües oficials, els assalariats i contractats pel Grupo PRISA el posen verd …
Segona bufetada pels exhibidors i distribuidors, que consideren que la llei és injusta i suposarà la pèrdua de gairebé dos-mil llocs de treball. Amb empresaris així, no m’estranya que el sector estigui en crisi.
Aquests empresaris sostenen que el doblatge és econòmicament inviable. Es veu que no coneixen OpenSubtitles, on voluntaris anònims publiquen traduccions per a subtítols, sense afany de lucre, només de fer la cultura a l’abast de més gent. Si els voluntaris són capaços de fer-ho, i els empresaris de no assabentar-se, qui posa en perill el cinema? Doblar és molt més car i complexe que sotstitolar, sí, però: perquè no sotstitolen? I segur que, encara que sigui més car, no és també més rendible?
Què creieu que allunya la gent dels cinemes? Ah clar, la pirateria. Què és millor, pagar vuit euros i veure la pel·lícula en pantalla gran; o baixar-te un client torrent i instal·lar-lo i posar-te a buscar el film que vols veure i que hagi baixat bé (format correcte, sencer, en l’idioma que vols, i bé de resolució i qualitat) i veure’l en pantalla petita i pagar religiosament cada mes quaranta i escaig euros per l’ADSL? Vosaltres mateixos.
El darrer cop que vaig anar al Cinema Verdi (no a un cinema qualsevol, no: al Verdi) vaig haver d’aguantar sorolls de crispetes, de gent xarrupant llaunes de refrescos, dels habituals impuntuals que van entrar amb endarreriment i que no només obstruien la visió de la pantalla sinó que també xerraven mentre començava la pel·lícula. I també, d’una imbècil que va tenir la barra de contestar el mòbil allà dins.
A casa, la pantalla és petita, però no he d’aguantar imbècils, no he de fer mig hora de cua a una sessió que no han volgut numerar i la projecció comença sempre puntual.
Crec que el cinema en català té un punt social en contra. A totes les colles es plantejarà la pregunta en català o en castellà?, i com molt bé apuntava la Gemma sobre un problema semblant, apareix algú que diu jo prefereixo en castellà. (Perquè mai ningú no diu “doncs jo dic que en català”; perquè a l’altra banda del riu ens acusen precisament d’això; i perquè ens ho empassem són temes apassionants, però per un altre dia.)
Però el cert és que el teatre ha vençut aquesta barrera. De fet, el públic ha acceptat que la funció és en català i hi va. No he vist que apareguin, per a espectacles que tenien prou demanda, una versió castellana que oferís la llibertat d’escollir a l’audiència. Fins i tot bestioles com Flotats, que va fugir de la dictadura catalana per refugiar-se en els desinteresats braços de l’Esperanza, han tornat a fer teatre a Catalunya, i l’han fet només en català.
Dit això, jo defenso la versió original sotstitolada i que només siguin doblades les pel·lícules pels infants.
O sigui que menys gemegar (i menys demanar subvencions de manera encoberta) i més treballar, que els que treballem en sectors sense tant de glamour ben bé que paguem les entrades per a evadir-nos de problemes dels que no podem escapolir-nos.
Salut i sort,
Ivan.
Un altre cop gràcies a bloguzz i Random House Mondadori, he rebut el llibre i el kit promocional de Tres tazas de té.
Com que les meves habilitats fotogràfiques són … diguem-ne insòlites, us aclareixo que la bossa escolar és de cotó i que tant els llàpissos com el llapisser són de materials reciclables.
Tres tazas de té narra la peripècia de Greg Mortenson, que enmig del trauma nordamericà pels atemptats de l’onze de setembre es dedica a recaptar fons per a crear escoles no controlades pels talibans a l’Afghanistan i el Pakistan.
Quan llegeixi Tres tazas de té us diré el què del llibre, escrit entre el mateix Mortenson i el David O. Relin, però d’entrada l’esforç humanitari que porta a terme és molt del meu pal i crec que és el que més cal: compartir recursos per a millorar la capacitat dels que menys tenen, per a que tinguin més oportunitats, per a que sàpiguen més, i per a que els que els volen manipular ho tinguin més difícil.
Com que la cua de llibres per llegir és llarga, no el podré llegir immediatament, però espero que si aviat. De moment, us deixo el video promocional de Tres tazas de té:
Salut i sort,
Ivan.
Mentre buscava algun video de Los Secretos on aparegués l’Enrique Urquijo, vaig trobar aquesta versió d’Ojos de gata que paga la pena compartir.
-
Comentaris recents
francis black a Un marit ideal Ivan a Vic s’escriu amb v, com… izu a Vic s’escriu amb v, com… francis black a Vic s’escriu amb v, com… Ivan a Vic s’escriu amb v, com… blogs
