Arxiu d'etiquetes: política

Multiculturalitat en perill

L’Angela Merkel ha proclamat que el multiculturalisme ha fracassat, si més no a Alemanya.

Suposo que per la cancellera és temps d’acabar amb el que la wikipedia anomena políticas voluntaristas (si més no en castellà; per cert la versió anglesa és una mica més complerta). Sembla que no està de moda que les teves preferències polítiques estiguin guiades per la bona voluntat, o potser que algú creu que no hi ha cap camí cap a la convivència de diferents cultures a un mateix estat.

Els elevats índexs d’immigració que hi ha als països més desenvolupats és un símptoma del seu èxit econòmic i social. El que atreu la gent que va nàixer ben lluny a anar-hi a viure aquí és un entorn on hi ha no només millors condicions per a prosperar sinó també per a que els seus fills puguin ser més feliços del que ho serien als seus llocs d’origen.

Però, la renúncia a que tots puguem viure junts mantenint cadascú la seva identitat (llengua, costums, referents culturals) dins d’un mateix marc legal és un símptoma molt dolent del fracàs ideològic, moral i filosòfic que pateixen aquests mateixos països desenvolupats. Per a que estiguem bé resulta que les minories han d’adoptar la identitat cultural majoritària. O todos moros, o todos cristianos. Pel poc que conec d’Història, aquesta dita mai no ens ha portat res de bo. Ni a Espanya, ni a Alemanya, ni a Israel. Enlloc.

Recordo un noi castellà que vaig trobar en un viatge. Ell es definia com a molt tolerant i no tenia cap problema amb la llengua catalana; ara, posar-se a parlar en català davant d’espanyols era de mala educació …

M’imagino que el problema és de contacte. Teòricament, acceptem que hi hagi gent que resi a d’altres déus; si al costat de casa volen posar una mesquita, llavors on anirem a parar. O si la noia del davant a la cua porta un mocador al cap.

Si els valors sobre els que volem basar la nostra convivència no inclouen el respecte a les opinions, creences o costums alienes (o a la seva manca de diners) quina mena de convivència volem preservar? Quins valors tenim realment?

Salut i sort,
Ivan.


Tornem a l’Edat Mitjana

Cada cop més sovint algun mitjà de comunicació ens fa saber que una empresa (o algun millonetis conegut) fa servir les arrugues de la llei per a estalviar-se impostos. Fa ràbia. El darrer cas en sortir a la llum ha estat Google a El País.

Compte: com que el que fan és aprofitar-se de la llei, no infringir-la, res a dir sobre l’empresa. Les lleis poden agradar més o menys. Abans de criticar que es puguin desgravar impostos per accions benèfiques, obres culturals o activitats de recerca, considerem l’efecte que té tot això sobre la societat. Però els paradisos fiscals són un altre tema.

La meva ingenuitat no em permet saber per què triguen tant els governs del països que no són paradisos (fiscals) en posar-se d’acord en una legislació que impedeixi aquesta fuga de capitals. Sospito que s’estan pagant favors d’èpoques en que els ara governants només eren candidats, o que s’estan justificant futurs sous d’assessors o membres de consells d’administració. Allò que diuen que les grans empreses són més poderoses que els països, que els ciutadans reunits, en definitiva.

En qualsevol cas, sembla clar que tornem als esquemes medievals, amb les classes populars fiscalitzades i els rics exempts (pràcticament) d’aquesta obligació.

Temps dolents, no només per la lírica.

Salut i sort,
Ivan.


Once Brothers

Oi que heu escoltat moltes vegades allò de l’important de la Història són les petites històries?

Sempre que surten imatges d’una guerra a televisió, algú diu la frase aquella que el que importa és el que li pass a la gent real, la del carrer. Que la culpa de tot ho tenen els polítics i que el que veiem a la petita pantalla té poc a veure amb la realitat.

Bé, doncs Once Brothers parla d’un parell de nois que eren molt amics fins que el país d’un va entrar en guerra amb el país de l’altre. Com que a més aquests nois eren dos sensacionals jugadors de bàsket, veient Once Brothers veureu un reportatge sobre una extraordinària generació de jugadors. I una història d’esforç i fracàs, d’ilusió i èxit. I també veureu un munt de manipulació. Uns cops comercial; uns altres, política.

Però per sobre de tot veureu una història propera, de gent real amb sentiments reals.

Adient per a sentimentals sense remei. Contraindicada si la bandera marca el nord i el sud.

Salut i sort,
Ivan.


Tots fora!

Quan vam parlar de la polèmica sobre l’intent d’impedir l’empadronament dels immigrants en situació irregular a Vic, ja vam parlar d’això i no puc aportar res més al debat de fons.

Però el Jordi em va demanar què diria quan els feixistes de veritat plantegessin el que aleshores van plantejar els demòcrates (ja que aleshores els vaig acusar de feixisme).

Doncs ves per on que els del PPC proposen convertir aquella prohibició en llei. I jo continuu dient que això és una proposta injusta, racista, feixista i que provocarà més mal que bé.

Salut i sort,
Ivan.

PS: el títol fa referència a l’obertura de Mar i cel, en la versió que van fer els Dagoll Dagom.


Solidaritat de serveis

Els d’El País publiquen un article on descobreixen que hi ha comunitats autònomes que, fent ús de la seva autonomia, apliquen de manera molt diferent la Ley de Dependencia.

Benvinguts a la política, senyors periodistes. A més, segons la seva anàlisi, resulta que les autonomies governades pel PP són les menys eficients i les que no posen tota la voluntat en assistir la gent. Casualment, tots els exemples són amb comunitats governades per PP i PSOE.

Posats a jugar a la demagògia, ara vull llegir un altre article amb l’opinió de l’ínclit Juan Carlos Rodríguez Ibarra demanant que els ciutadans de tota Espanya tenen els mateixos drets i han de ser atesos igual de bé. Vull escoltar l’ocurrent José Bono dient que cal estar pel manicomi per a demanar més diners allà on el cost de la vida és més alt. Vull saber què proposen els polítics espanyols per a solventar les dramàtiques situacions que relata l’article.

De política no n’entenc gaire, o sigui que no sé què passarà. Però de memòria encara en tinc, i sospito que acabarà passant el d’altres vegades: que s’aprovarà una bona mesura que quan la va proposar un nacionalista era insolidària i que ara passarà a ser progressista.

Salut i sort,
Ivan.


Llibertat i prohibicions

El Periódico proposa una reflexió interessant sobre la tendència actual a voler que les lleis solucionin totes les situacions que ens disguesten, prohibint tot allò que no ens agrada que passi.

Si bé l’editorial no aprofundeix en el tema, l’article del Manuel-Reyes Mate proporciona un punt de vista que a mi no m’havia passat pel cap, i l’anécdota que va patir una ciutadana a Lleida ilustra l’estat de la tolerància i la bona educació a casa nostra.

Penso que la Política està en crisi. La credibilitat de la professió està sota mínims deguda a una sèrie de raons que inclouen la manca d’honradesa d’alguns polítics destacats, el funcionament jeràrquic i poc democràtic de la immensa majoria de partits, i una aclaparadora manca de qualitat en el planter actual de polítics.

I davant d’aquesta manca de prestigi, alguns polítics han decidit que han de fer alguna cosa. Qui té un martell només veu claus; els informàtics tot ho arreglem amb programes que calculin i ajudin a gestionar, i els que treballen al voltant de les lleis es pensen que legislant, parlant a institucions i escrivint a butlletins oficials, solucionen problemes reals. I si la qüestió porta polèmica, a més surten a la tele.

Però la vida és molt més complexa que tot això i la única llei que sempre es compleix és la de la gravetat. De lladres, assassins i prostitutes n’hi ha hagut sempre, haguessin o no lleis que condemnessin aquestes activitats, i independentment dels càstigs estipulats.

Són les modes, les circumstàncies socials, els exemples d’èxit que veu la gent, i els nivells d’educació i cultura els que han fet que costums com el batre’s en duel a mort, vestir barret, caminar sense camisa a l’estiu, o llençar les escombreries en contenidors especials hagi canviat de normal a obsolet, o a l’inrevés. Les lleis serveixen només per a recolzar la policia davant del jutge quan presenta algú acusat d’infringir l’ordenament cívic que tots mantenim, reflectit en el corpus jurídic.

Tots els pares promulguen lleis que obliguen els nens a no fer això o allò. I tots passen moltíssimes hores al darrera convencent-los per a que no ho facin, independentment de les normes que han instaurat abans. Però quan creixen, si es dediquen a la Política, ho obliden.

Salut i sort,
Ivan.


Correbous

Us explico el que jo he vist a Sant Carles de la Ràpita i voltants.

El bou capllaçat, que normalment es cel·lebra al matí, consisteix en un correbous o encierro en que l’animal va lligat pel cap, amb una corda anusada a cada banya. En la mesura en que el jovent ho creu oportú, la gent estira d’una corda o una altra (o les dues alhora) per a dominar l’animal i evitar que vagi cap a un lloc, per exemple. A mi em sembla que l’animal ha de patir força.

A les tardes de festa major hi ha bous. A una plaça rectangular construida amb carros i cadafalls, es van soltant bous i vaquetes per a que tothom que vulgui les vagi torejant. Hi ha per tant un munt de gent dins la plaça, la majoria l’únic que fan és sortir a la foto i pujar al carro o còrrer quan veuen el bou a menys de vint metres, però sempre n’hi ha que juguen a torero. De vegades es contracta un torero professional, que sense anar vestit de cap manera especial i armat només d’un capot li fa unes quantes passades artístiques al bou.

Als montsianencs els agrada dir que ningú no maltracta ni fa mal al bou, i pel que jo he vist això acostuma a ser cert. De vegades he vist algú llençant-li una llauna de refresc a la bèstia, i algú altre clavant-li un clatellot a aquest brétol, però també he vist vegades que l’agressor ha rebut riallades.

A les nits es cel·lebra el bou embolat, consistent en el mateix que els bous amb l’afegit d’unes torxes enceses que s’adhereixen a les astes dels bous. L’animal no es crema en cap moment, però és presa del pànic.

A mi el bou capllaçat em sembla una bestiesa. I l’embolat tampoc em fa gaire gràcia, però reconec que no es fa mal a l’animal.

Salut i sort,
Ivan.


Prou de bous

Al final ha hagut fumata negra i s’ha aprovat la prohibició de cel·lebrar corrides de bous a Catalunya. El tema dóna per a molts debats i la majoria molt complexes, o sigui que ja que si no puc ser breu, aniré al gra.

Jo no hagués proposat la prohibició, per què igual que el President Montilla, crec que la llibertat d’escollir és un valor superior i que les administracions públiques han de deixar escollir la gent tant com sigui possible.

A més, la festa anava molt de baixa. Hagués estat molt més hàbil (políticament) esperar a que la Monumental tanqués definitivament la porta (José Tomás no donarà tota la corda que el taurinisme català necessitaria per a resucitar) i aleshores potser hagués fet alguna cosa.

Però si creus que el dels bous està malament (ara hi aniré) aquesta postura és arriscada, perquè hi ha el perill que algun geni del màrqueting recuperi el glamour de la festa. D’aquí que la plataforma Prou! hagi aconseguit cent-vuitanta mil signatures (180.000) recolzant la seva iniciativa.

Un cop presentada la Iniciativa Legislativa Popular, un política ha de fer una cosa i té prohibit fer-ne una altra. El que ha de fer és tractar-la amb el màxim respecte, perquè hi ha unes quantes persones que creuen que la principal institució política del país ha de debatre sobre aquell tema. La opinió el país té altres problemes més importants/urgents és d’una falta de consideració terrible amb els ciutadans i amb el sistema democràtic. Per tant, el que de cap manera pot fer un polític, és escaquejar-se de la qüestió, com a fet entre d’altres el Conseller Castells.

Jo hagués votat a favor de la prohibició. Per que jo crec que no hi ha dret a maltractar o matar un animal per divertir-se. Per molta costum que hi tinguem, ni per molts diners que es moguin, ni per molt estètic que els sembli a alguns.

Un cop decidit, cal assumir les conseqüències. Concretament, els empresaris taurins rebran una certa compensació econòmica ja que entre tots (els parlamentaris són representants de tots) els prohibim desenvolupar la seva activitat. Amb aquests diners podran finançar corrides arreu on vulguin. I tots, tant els que estem a una banda o a l’altra de la votació, haurem d’anar pensant en el següent tema polític.

Aquest cop m’ha agradat el seguiment que ha fet El País. Se’ls nota el color de la samarreta, però han publicat opinions de tota mena:

  • La descripció del debat i el relat del desenllaç han provat de mostrar les opinions d’uns i d’altres, tot i que trobo que han barrejat (legítimament) l’opinió dels periodistes amb la difusió de la informació.
  • Juan Cruz i Lluís Bassets han escrit sengles columnes amb les que estic molt d’acord.
  • Com no podia ser d’altra forma, a la resta d’Espanya sembla que s’imposa la intepretació separatista d’aquest debat. Algú tant poc sospitós de catalanisme com Javier Valenzuela posa seny en aquest aspecte, mentre que en Víctor Gómez Pin pixa fora de test de manera lamentabilíssima.
  • Entre els articles a favor de l’abolició, destaco els del Francisco González Ledesma i la Ruth Toledano, que titula el seu parafrasejant un famós llibre del Fernando Savater, que signa un (típic seu) dels articles en contra de l’abolició.
  • Finalment, les reaccions. De l’esperpèntic Mayor Oreja a l’oportunista Mariano Rajoy i passant per tot el sector taurí, sembla que hi ha gent que no s’ha enterat que hi ha molta gent fora de Catalunya que també està en contra de la fiesta nacional, tot i que no tinguin res en contra de la nació de la festa. A tots ells els recomano la lectura de l’article de l’Antonio Lorca, d’una lucidesa aclaparadora.

Salut i sort,
Ivan.

I demà us diré què em semblen els correbous.


Representar un país

Una entitat tant complexa, gran i plural com és un país, es pot representar bé?

La bandera o l’escut són símbols dels països, que l’identifiquen a la ment de qui els reconeix. Per això hi ha gent que com a manera de protesta crema banderes. Però em refereixo a representar el tarannà, la forma de ser, la cultura, el pensament, la gent del país.

Aquest cap de setmana hem pogut veure diversos exemples de representació. La manifestació que es va viure a Barcelona aspirava a representar el sentiment del país en el moment polític actual; els equips de futbol representaven els seus respectius països al campeonat cel·lebrat a Sudàfrica; i el primer ministre d’Itàlia, exercint el seu càrrec, representa sempre tots els seus compatriotes.

Naturalment, això no vol dir que tots els holandesos siguin ni tramposos ni violents, que els espanyols siguem campions del món, que tots els catalans siguem independentistes, ni molt menys que tots els italians siguin uns impresentables. Però els periodistes públicament i tots en privat fem servir les generalitzacions de manera generosa.

Les estructures polítiques d’abast limitat han estat molt útils en temps històrics en que la capacitat per a conèixer un territori de gran abast, i ja no diguem de gestionar-lo, era encara més limitada. Però les fronteres que han establert no són només polítiques, sinó culturals i mentals. I les primeres cauran malauradament sota la piconadora globalitzadora, mentre que les segones es mantindran mentre aquestes estructures polítiques, o els que es guanyen la vida fent-les servir, puguin convencèr-nos que ser d’aquí és millor que ser d’allà.

Això sí, prefereixo que no em representi Berlusconi.

Salut i sort,

Ivan.


De la teoria a la pràctica

Si els fets contradiuen la teoria, canvia de teoria. Punt.

Llegeixo a El País que Malawi comença a superar la tragèdia de la malnutrició gràcies, entre d’altres coses, a que no ha fet cas dels savis consells d’alguns organismes internacionals. Ahir escoltava un economista gal·lès a TV3; afirmava que el que havia de fer Espanya era baixar un 20% preus i salaris.

No dubto que les equacions que segons la Teoria Econòmica determinen la salut econòmica d’un país quedaran millor ajustades amb aquest canvi a les variables. Però dubto que aquesta mesura sigui plantejable: si em baixen el sou, podré seguir pagant la hipoteca? Em rebaixaran un 20% també la hipoteca? Qui serà el que convencerà els empresaris que ells han de baixar el 20% dels seus preus pel bé del país? Algú que estigui a l’atur podrà acceptar un 20% menys de sou tenint una hipoteca que no baixi?

Potser és que jo no conec ni la teoria, però em penso que per parlar del que s’ha de fer el primer que s’ha de conèixer és la realitat.

Salut i sort,
Ivan.