Els d’El País publiquen un article on descobreixen que hi ha comunitats autònomes que, fent ús de la seva autonomia, apliquen de manera molt diferent la Ley de Dependencia.
Benvinguts a la política, senyors periodistes. A més, segons la seva anàlisi, resulta que les autonomies governades pel PP són les menys eficients i les que no posen tota la voluntat en assistir la gent. Casualment, tots els exemples són amb comunitats governades per PP i PSOE.
Posats a jugar a la demagògia, ara vull llegir un altre article amb l’opinió de l’ínclit Juan Carlos Rodríguez Ibarra demanant que els ciutadans de tota Espanya tenen els mateixos drets i han de ser atesos igual de bé. Vull escoltar l’ocurrent José Bono dient que cal estar pel manicomi per a demanar més diners allà on el cost de la vida és més alt. Vull saber què proposen els polítics espanyols per a solventar les dramàtiques situacions que relata l’article.
De política no n’entenc gaire, o sigui que no sé què passarà. Però de memòria encara en tinc, i sospito que acabarà passant el d’altres vegades: que s’aprovarà una bona mesura que quan la va proposar un nacionalista era insolidària i que ara passarà a ser progressista.
El Periódico proposa una reflexió interessant sobre la tendència actual a voler que les lleis solucionin totes les situacions que ens disguesten, prohibint tot allò que no ens agrada que passi.
Penso que la Política està en crisi. La credibilitat de la professió està sota mínims deguda a una sèrie de raons que inclouen la manca d’honradesa d’alguns polítics destacats, el funcionament jeràrquic i poc democràtic de la immensa majoria de partits, i una aclaparadora manca de qualitat en el planter actual de polítics.
I davant d’aquesta manca de prestigi, alguns polítics han decidit que han de fer alguna cosa. Qui té un martell només veu claus; els informàtics tot ho arreglem amb programes que calculin i ajudin a gestionar, i els que treballen al voltant de les lleis es pensen que legislant, parlant a institucions i escrivint a butlletins oficials, solucionen problemes reals. I si la qüestió porta polèmica, a més surten a la tele.
Però la vida és molt més complexa que tot això i la única llei que sempre es compleix és la de la gravetat. De lladres, assassins i prostitutes n’hi ha hagut sempre, haguessin o no lleis que condemnessin aquestes activitats, i independentment dels càstigs estipulats.
Són les modes, les circumstàncies socials, els exemples d’èxit que veu la gent, i els nivells d’educació i cultura els que han fet que costums com el batre’s en duel a mort, vestir barret, caminar sense camisa a l’estiu, o llençar les escombreries en contenidors especials hagi canviat de normal a obsolet, o a l’inrevés. Les lleis serveixen només per a recolzar la policia davant del jutge quan presenta algú acusat d’infringir l’ordenament cívic que tots mantenim, reflectit en el corpus jurídic.
Tots els pares promulguen lleis que obliguen els nens a no fer això o allò. I tots passen moltíssimes hores al darrera convencent-los per a que no ho facin, independentment de les normes que han instaurat abans. Però quan creixen, si es dediquen a la Política, ho obliden.
Us explico el que jo he vist a Sant Carles de la Ràpita i voltants.
El bou capllaçat, que normalment es cel·lebra al matí, consisteix en un correbous o encierro en que l’animal va lligat pel cap, amb una corda anusada a cada banya. En la mesura en que el jovent ho creu oportú, la gent estira d’una corda o una altra (o les dues alhora) per a dominar l’animal i evitar que vagi cap a un lloc, per exemple. A mi em sembla que l’animal ha de patir força.
A les tardes de festa major hi ha bous. A una plaça rectangular construida amb carros i cadafalls, es van soltant bous i vaquetes per a que tothom que vulgui les vagi torejant. Hi ha per tant un munt de gent dins la plaça, la majoria l’únic que fan és sortir a la foto i pujar al carro o còrrer quan veuen el bou a menys de vint metres, però sempre n’hi ha que juguen a torero. De vegades es contracta un torero professional, que sense anar vestit de cap manera especial i armat només d’un capot li fa unes quantes passades artístiques al bou.
Als montsianencs els agrada dir que ningú no maltracta ni fa mal al bou, i pel que jo he vist això acostuma a ser cert. De vegades he vist algú llençant-li una llauna de refresc a la bèstia, i algú altre clavant-li un clatellot a aquest brétol, però també he vist vegades que l’agressor ha rebut riallades.
A les nits es cel·lebra el bou embolat, consistent en el mateix que els bous amb l’afegit d’unes torxes enceses que s’adhereixen a les astes dels bous. L’animal no es crema en cap moment, però és presa del pànic.
A mi el bou capllaçat em sembla una bestiesa. I l’embolat tampoc em fa gaire gràcia, però reconec que no es fa mal a l’animal.
Al final ha hagut fumata negra i s’ha aprovat la prohibició de cel·lebrar corrides de bous a Catalunya. El tema dóna per a molts debats i la majoria molt complexes, o sigui que ja que si no puc ser breu, aniré al gra.
Jo no hagués proposat la prohibició, per què igual que el President Montilla, crec que la llibertat d’escollir és un valor superior i que les administracions públiques han de deixar escollir la gent tant com sigui possible.
A més, la festa anava molt de baixa. Hagués estat molt més hàbil (políticament) esperar a que la Monumental tanqués definitivament la porta (José Tomás no donarà tota la corda que el taurinisme català necessitaria per a resucitar) i aleshores potser hagués fet alguna cosa.
Però si creus que el dels bous està malament (ara hi aniré) aquesta postura és arriscada, perquè hi ha el perill que algun geni del màrqueting recuperi el glamour de la festa. D’aquí que la plataforma Prou! hagi aconseguit cent-vuitanta mil signatures (180.000) recolzant la seva iniciativa.
Un cop presentada la Iniciativa Legislativa Popular, un política ha de fer una cosa i té prohibit fer-ne una altra. El que ha de fer és tractar-la amb el màxim respecte, perquè hi ha unes quantes persones que creuen que la principal institució política del país ha de debatre sobre aquell tema. La opinió el país té altres problemes més importants/urgents és d’una falta de consideració terrible amb els ciutadans i amb el sistema democràtic. Per tant, el que de cap manera pot fer un polític, és escaquejar-se de la qüestió, com a fet entre d’altres el Conseller Castells.
Jo hagués votat a favor de la prohibició. Per que jo crec que no hi ha dret a maltractar o matar un animal per divertir-se. Per molta costum que hi tinguem, ni per molts diners que es moguin, ni per molt estètic que els sembli a alguns.
Un cop decidit, cal assumir les conseqüències. Concretament, els empresaris taurins rebran una certa compensació econòmica ja que entre tots (els parlamentaris són representants de tots) els prohibim desenvolupar la seva activitat. Amb aquests diners podran finançar corrides arreu on vulguin. I tots, tant els que estem a una banda o a l’altra de la votació, haurem d’anar pensant en el següent tema polític.
Aquest cop m’ha agradat el seguiment que ha fet El País. Se’ls nota el color de la samarreta, però han publicat opinions de tota mena:
La descripció del debat i el relat del desenllaç han provat de mostrar les opinions d’uns i d’altres, tot i que trobo que han barrejat (legítimament) l’opinió dels periodistes amb la difusió de la informació.
Com no podia ser d’altra forma, a la resta d’Espanya sembla que s’imposa la intepretació separatista d’aquest debat. Algú tant poc sospitós de catalanisme com Javier Valenzuela posa seny en aquest aspecte, mentre que en Víctor Gómez Pin pixa fora de test de manera lamentabilíssima.
Finalment, les reaccions. De l’esperpèntic Mayor Oreja a l’oportunista Mariano Rajoy i passant per tot el sector taurí, sembla que hi ha gent que no s’ha enterat que hi ha molta gent fora de Catalunya que també està en contra de la fiesta nacional, tot i que no tinguin res en contra de la nació de la festa. A tots ells els recomano la lectura de l’article de l’Antonio Lorca, d’una lucidesa aclaparadora.
Una entitat tant complexa, gran i plural com és un país, es pot representar bé?
La bandera o l’escut són símbols dels països, que l’identifiquen a la ment de qui els reconeix. Per això hi ha gent que com a manera de protesta crema banderes. Però em refereixo a representar el tarannà, la forma de ser, la cultura, el pensament, la gent del país.
Aquest cap de setmana hem pogut veure diversos exemples de representació. La manifestació que es va viure a Barcelona aspirava a representar el sentiment del país en el moment polític actual; els equips de futbol representaven els seus respectius països al campeonat cel·lebrat a Sudàfrica; i el primer ministre d’Itàlia, exercint el seu càrrec, representa sempre tots els seus compatriotes.
Naturalment, això no vol dir que tots els holandesos siguin ni tramposos ni violents, que els espanyols siguem campions del món, que tots els catalans siguem independentistes, ni molt menys que tots els italians siguin uns impresentables. Però els periodistes públicament i tots en privat fem servir les generalitzacions de manera generosa.
Les estructures polítiques d’abast limitat han estat molt útils en temps històrics en que la capacitat per a conèixer un territori de gran abast, i ja no diguem de gestionar-lo, era encara més limitada. Però les fronteres que han establert no són només polítiques, sinó culturals i mentals. I les primeres cauran malauradament sota la piconadora globalitzadora, mentre que les segones es mantindran mentre aquestes estructures polítiques, o els que es guanyen la vida fent-les servir, puguin convencèr-nos que ser d’aquí és millor que ser d’allà.
Això sí, prefereixo que no em representi Berlusconi.
Si els fets contradiuen la teoria, canvia de teoria. Punt.
Llegeixo a El País que Malawi comença a superar la tragèdia de la malnutrició gràcies, entre d’altres coses, a que no ha fet cas dels savis consells d’alguns organismes internacionals. Ahir escoltava un economista gal·lès a TV3; afirmava que el que havia de fer Espanya era baixar un 20% preus i salaris.
No dubto que les equacions que segons la Teoria Econòmica determinen la salut econòmica d’un país quedaran millor ajustades amb aquest canvi a les variables. Però dubto que aquesta mesura sigui plantejable: si em baixen el sou, podré seguir pagant la hipoteca? Em rebaixaran un 20% també la hipoteca? Qui serà el que convencerà els empresaris que ells han de baixar el 20% dels seus preus pel bé del país? Algú que estigui a l’atur podrà acceptar un 20% menys de sou tenint una hipoteca que no baixi?
Potser és que jo no conec ni la teoria, però em penso que per parlar del que s’ha de fer el primer que s’ha de conèixer és la realitat.
Set anys després del tancament del diari Egunkaria, els tribunals dictaminen que no va ser ajustat a dret.
Set anys per decidir. Set anys sense poder fer rutllar l’empresa: d’oportunitats de mercat perdudes, de projectes frustrats, d’inversions impossibles. Set anys de plans personals girats: hipoteques que pagar d’una altra manera, anys d’assentament o de consolidació professional, anys entre el vigor laboral o la jubilació, entre la llibertat d’escollir o l’haver de pensar en els fills. Set anys és el que haurà estat Laporta al capdavant del Barça; el que triguen en promig els estudiants d’enginyeries en treure’s la carrera, el temps que va passar entre la mort de Franco i l’elecció de Felipe González, el que porten els americans a l’Irak. Set anys són molts anys.
Digueu-me ingenu, però jo em pensava que la gent que té grans responsabilitats feien cas del que a mi m’havien ensenyat a escola: pensar abans de fer. Pensar abans de tancar un mitjà de comunicació, pensar abans de censurar, pensar abans d’eliminar una llibertat fonamental. Pensar vol dir no prendre decisions a la lleugera, fer-ho només si ho veus clar. I quan és un tema així de gros, molt clar. Però Escolar.net cita cinc paràgrafs especialment significatius de la sentència sobre com s’ha instruit el cas i desmenteix categòricament aquest supòsit.
Però la sentència del tribunal és claríssima i duríssima pel sistema judicial. Coincideixo amb Quien mucho abarca en valorar la gravetat de la menció explícita al tema de les tortures a persones sota custòdia policial.
És un dictamen que no ens ha de deixar indiferents en un moment en que la vida judicial del país és trascendent: jutges jutjats per voler jutjar, lleis examinades per un comitè (perdó: tribunal) després de ser aprovades legislativament i en referèndum, peticions de judicis express per a poder tancar pàgines web, etc., fan que la impressió que dóna l’aparell judicial espanyol no sigui gens tranquilitzadora.
Ser un Estat de Dret no només implica tenir lleis i tribunals. Significa poder confiar en ells. Que tothom pugui confiar en ells. Que ningú s’enganyi: el moment polític que estem vivint és crític.
Primera premisa: cal distingir entre la realitat, l’enquesta, i el diagnòstic. Anem a pams.
La realitat és que l’argument electoral de la immigració ja fa molta pudor. No ha hagut cap partit polític que hagi tingut recança en fer servir les pors i malfiances de la població autòctona en contra de la població nouvinguda com a argument electoral. Ja sigui per a vendre una integració democràtica, ja sigui per assegurar que els que vinguin aquí es comprometin a comportar-se com cal, tots han muntat la peixateria i han ofert les seves versions òbviament esbiaixades i molt sovint demagògigues.
La realitat també inclou un percentatge de població molt significatiu, al voltant del quinze per cent, que ha nascut lluny i que ha arribat no fa gaire. Els inconvenients que provoca una arribada massiva són difícilment evitables, però alhora són una oportunitat pel desenvolupament econòmic i social. No recordo haver escoltat cap polític referir-se a l’augment de facturació de les empreses espanyoles gràcies als immigrants. Els immigrants no només paguen al petit comerç alimentari (necessitat òbvia); afegiu les comissions que cobren els bancs per les transferències monetàries internacionals; la facturació de les companyies telefòniques per trucades internacionals; la importació de productes (tèxtils, alimentaris, cosmètics) per a satisfer demandes específiques; i la facturació de companyies aèries espanyoles per les visites nadalenques. Els polítics, i expressament els poso a tots en el mateix sac, han tingut l’oportunitat de construir un discurs integrador i no l’han aprofitat. No esmentaré tots els comerços i altres petites empreses que han creat els immigrants.
Els que si han tingut clar l’objectiu han estat els empresaris i l’extrema dreta. Els poso junts a la mateixa frase, però això no vol dir que jo cregui que van de la mà, naturalment. Els empresaris han vist el cel obert al trobar un munt de gent que acceptava feines que ningú volia amb els sous que estaven ofertades. Recordeu els amos dels bars i els capataços d’obra queixant-se que no trobaven joves que vulguessin fer de cambrers un dissabte la nit o treballar a una obra a les afores un dia de pluja? Deixeu de demanar-vos com és que a la majoria de bars hi ha cambrers xinesos i per què a la majoria d’obres està ple d’immigrants.
A l’extrema dreta no li ha calgut ser gaire creativa. S’han limitat a copiar els arguments que ha fet servir Le Pen durant un munt d’anys, sense molestar-se ni tant sols en tergiversar les estadístiques. La població s’ha empassat que el nivell de delinqüència és intolerable, i que tota la culpa és dels immigrants (Millet i els del cas Gürtel es veu que són tots de Sierra Leona …) perquè com que no tenen res, alguna cosa han de fer per menjar. No qualificaré aquest argument, però no ha hagut ningú que hagi demanat perquè aquest mateix argument no és vàlid quan apareix l’altra gran llegenda urbana: es queden amb tot el pressupost d’ajudes socials, passen al davant de totes les llistes d’espera ….
El fracàs sense paliatius de la classe política queda certificat en el moment en que assumeixen el discurs i les propostes de l’extrema dreta. El Jordi em demanava què diria jo dels feixistes, si als polítics democràtics els qualificava de feixistes. Però el que jo feia era qualificar de racista la pretensió de l’alcalde de Vic (“alguna cosa s’ha de fer”) d’impedir l’empadronament d’un munt de ciutadans. Com que del tema ja en vam parlar prou, deixeu-me que apunti una de les perversions dialèctiques que s’ha fet servir abastament: la generalització, l’abstracció. Aquí tothom defensa amb vehemència, i de vegades amb fúria descontrolada, que cal evitar els excessos. Però vull veure qui és el valent que s’apunta a concretar i executar les mesures, perquè al final el que s’està dient és que no hi ha diners per a que una colla de nens vagin a escola i un determinat nombre de gent vagi al metge i compri les medecines subvencionades a la farmàcia. Aniràs tu a treure aquells nens d’escola? Miraràs el Telenotícies mentre donen les imatges? O canviaràs de canal i posaràs a parir els descerebrats de Sálvame? En això estem d’acord: hi ha massa descerebrats al país.
Finalment, toca fer un comentari sobre com s’ha fet l’enquesta i les conclusions en clau de projecció electoral que s’han publicat. És per mi l’aspecte menys interessant de tot el debat, perquè només afecta a repartiment de diners i medalles entre quatre polítics professionals. A més, em consta que a Lo Bloc participa gent que coneix el sector i jo tinc molt poc a aportar, més enllà de referir-me a l’Obra Mestra en el tema, que ja fa temps va citar el francis blackal seu cau.
Vulcan és un poble d’uns dos mil habitants al Canadà que ha aconseguit sortir al mapa.
Enfosquits per les pistes d’esquí de Calgary (una burrada de kilòmetres al nordoest) i sense més que oferir que vastes extensions de pradera i conreus, s’han buscat la vida per atreure un petit bocí del pastís turístic mundial, gràcies al seu nom, que coincideix amb el del lloc d’origen del molt conegut Mr. Spock.
Els habitants d’aquest poble, amb l’ajuntament al capdavant, han convertit el lloc on viuen en poc menys que un parc temàtic dedicat a la popular nissaga d’aventures i ciència-ficció, i a banda de decorar alguns bars i espais públics de motius de Star Trek han obert un museu d’astronomia i organitzen trobades tant de ciencia ficció com d’astronomia. Tot això complementant la seva oferta natural de pesca, esports acuàtics, i turisme rural.
Un poblet enmig del no res ha aconseguit sortir a documentals televisius i que gent d’altres continents que no és trekkie s’adoni de la seva existència. Segur que algunes rutes turístiques que recorren per carretera aquelles extenses planúries fan escala per canviar aigües a Vulcan i no a un altre poble, per així aprofitar i fer un parell de fotografies. I segur que alguns trekkies han allargat un viatge turístic i han aprofitat la visita per participar a alguna de les activitats organtizades.
No els anomeneu frikis, digueu-els agoserats o emprenedors.
Reprodueixo a continuació una carta que m’ha fet arribar una amiga, i que crec que és d’interès.
En aquests temps de retallades pressupostàries, és molt temptador emprar la tisora amb despeses no productives com l’educació per a gent que necessita quelcom especial, mentre es mantenen partides d’interès general, com les subvencions als salaris dels directius bancaris o que cobrim paguem entre tots les inversions d’algunes empreses, a canvi que no facin més acomiadaments … de cop i en les properes setmanes.
Salut i sort, Ivan.
Se está negociando un Pacto por la Educación, un instrumento para el impulso de las necesarias y urgentes mejoras que requiere el sistema educativo en España y los padres de niños con diversidad funcional están muy preocupados. No encuentran entre las propuestas hechas ninguna referencia explícita ni a la problemática ni a las necesidades educativas especiales de los niños con diversidad funcional. Y han iniciado acciones. Quieren hacer valer su voz porque dicho pacto les ha olvidado, y exponen sus propuestas para resolver las necesidades educativas especiales que tienen los alumnos con diversidad funcional. Profesan los principios de inclusión educativa de la Convención de la ONU de los derechos de las personas con discapacidad.
El Foro de Vida Independiente considera que un modelo educativo inclusivo implica que la totalidad de los centros aseguren la acogida de todos los niños y para ello se requiere:
Accesibilidad, con adecuación de entornos físicos utilizables para todos y asistencia personal, como herramienta básica para vivir en la comunidad.
Ayudantes técnicos educativos, apoyando en las actividades de la vida diaria de los niños, en la aplicación en el aula de las actividades programadas y en cualquier actividad del tiempo relacionado con la escuela.
Incorporación de las tecnologías de la información y comunicación a las aulas, asegurando la accesibilidad a todos.
Incorporación de profesionales cualificados para niños con necesidades específicas que necesiten atención especializada, independientemente de su diversidad física, sensorial o intelectual.
Formación para todo el profesorado en diversidad funcional, y atención a las necesidades educativas especiales, así como en educación inclusiva.
Los padres dicen: No estamos dispuestos a admitir más discriminación por motivo de discapacidad; son los centros y el sistema educativo quienes deben cambiar, no nuestros hijos.
La inclusión educativa y social es hoy una ficción debido, entre otras razones, a déficits en recursos humanos, medios especializados, formación específica de los integrantes del sistema educativo, medios técnicos? Es una discriminación que sufren y seguirán sufriendo los niños con diversidad funcional de España, y su remedio debe construirse ahora.
Desde el Foro Vida Independiente invitamos al cumplimiento de los artículos 8, 9, 19 y 24 de la Convención de la ONU de los derechos de las personas con discapacidad.
Evitemos la exclusión y discriminación de los niños cuyos cuerpos, mentes o sentidos funcionan de forma diferente y el modelo educativo nos servirá como sociedad decente, superando el racismo sobre las personas diferentes por causa de una discapacidad.
Tras 30 años de Constitución, esperamos una buena educación para tener una buena sociedad.
Desde estas lineas os pedimos vuestra colaboración en la recogida de firmas o envíos de mails.
Cultura del esfuerzo. Propiciarla, así como la exigencia y una política de calidad sostenida en el conocimiento, las competencias y los valores.
Impulso de las becas. Reconocer los logros de la universalización de la educación y garantizar “una política de becas que garantice la igualdad de oportunidades”.
Flexibilidad. Hacer el sistema “mucho más flexible y más integral, que relacione las etapas educativas”. “Una enseñanza más individualizada”.
Fracaso y abandono. Luchar contra estos dos problemas. Incidir en las causas y propuestas y hacer innovaciones en medidas educativas y sociales.
Escolarización temprana. “Armonizar el sentido y las condiciones de la etapa de tres a seis años” para luchar contra el fracaso.
FP integral. Lograr “cualificaciones más específicas y vinculadas a las demandas sociales” y que los centros estén vinculados al desarrollo de los territorios.
Modernización. Promover el aprendizaje a través de las nuevas tecnologías y potenciar el de idiomas.
Universidad internacional. Promover la agregación y la excelencia y “definir un modelo de financiación” para ella.
Profesorado. “Apoyar la figura del profesor, su formación permanente, dotarle de recursos y promover la carrera docente”.
Se debe incluir un 10º punto, en el que se recojan en él aspectos básicos y urgentes y se garantice el cumplimiento de la Convención sobre los Derechos Humanos de las personas con discapacidad (en especial su ARTICULO 24).
