Vaig a explicar-vos com vaig entrar en contacte amb el món de la prostitució.
Va ser a classe de català de tercer de BUP, és a dir a disset anyets aproximadament. El professor va preguntar a la classe què era “fembres de bordell”, un terme que apareixia en un text de (si no recordo malament), Joanot Martorell. Ningú va badar boca, ni tant sols quan ell (em sap greu no recordar el seu nom) va oferir un punt extra a l’examen a qui donés la resposta encertada. Al final va exclamar: “són putes!”. I de seguida va afegir “de poc serveix que aproveu els exàmens de català i de castellà si després no sabeu dir les coses pel seu nom i no us atreviu a parlar quan toca”. Aquesta és una lliçó que em va quedar ben gravada.
Per tant, aquest primer contacte va ser teòric (què us pensaveu!?), però em serveix per a apuntar alguns aspectes que no llegeixo en el debat actual sobre la prostitució. Primer, que no em crec pas que sigui “el primer ofici del món” ni de bon tros. La humanitat primitiva patia unes diferències de sexe (de fet, de capacitat i potència física) massa grans com per a que les dones puguessin oferir-se lliurement ni permetre’s exigir una contraprestació a canvi. M’imagino (hi ha algun pre-historiador entre l’audiència?) que primer van ser l’esclavatge i el vassallatge sexuals, i molt més tard el lloguer temporal i indecent d’allò que és decent quan es compra de per vida.
La segona cosa que vull escriure és que tampoc no em sembla que la de puta sigui una professió com qualsevol altra. No em faria gaire gràcia que una germana o filla meva s’haguessin de guanyar així la vida. I això no vol dir que una prostituta tingui menys dignitat com a persona que qualsevol altra dona. Per cert, us adoneu que quan parlem de prostitució acostumem a feminitzar?
Tampoc crec que sigui bona idea barrejar conceptes separats. L’explotació d’altres èssers humans és (ha de ser!) delicte, ja sigui si els forces a treballar al carrer o a un taller tèxtil. Admeto que el proxenetisme i les màfies d’immigració il·legal tenen característiques pròpies, però cal saber bé de què parlem en cada moment. I explotació infantil és, potser no en grau però si en essència, el mateix en el cas de la prostitució infantil que dels nens que han de teixir balons de futbol moltes hores al dia.
Llegeixo opinions de ministres que diuen que la prostitució rebaixa la dignitat de la dona. Con és que exercir l’ofici és indigne i ser-ne el client no? La miembra del govern Bibiana Aído ha arribat a expressar el seu desig que “quan les circumstàncies ho permetin” estaria molt bé que desapareguessin les seccions de contactes dels diaris. Afortunadament aquesta senyora s’adona del desastre econòmic que això suposaria per al ja malmés sector de la premsa. Però continua movent-se en el territori d’eliminar de la vista pública una cosa que no li agrada, sense abordar seriosament ni les causes del fenòmen ni quina solució real té el tema. Si la medicina funcionés igual, els refredats es curarien extirpant nassos i la faringitis … millor no pensar-ho.
Per tant, ens quedem estrictament amb el tema d’intercanviar sexe per diners. O no? Perquè jo estic cansat de veure a les pantalles de televisió senyoretes que han assolit elevades quotes de notorietat social i beneficis econòmics gràcies al seu cos i no es dediquen al ballet, tot i que algunes són models, altres són actrius sense pel·lícula coneguda, i les més són ex-parelles d’algun client famós. Fins i tot sembla que a Itàlia aquest gremi era útil per a gestionar actuacions polítiques al més alt nivell. Vaja, que és com si vulguessin ilegalitzar els bolígrafs BIC però no els Montblanc.
I a mí em sembla que es parla molt des d’òptiques ideològiques però no es pensa en quina alternativa de vida tenen moltes d’aquestes noies. Com es guanyaran la vida si les fan fora del carrer, en quina situació legal estan ara, en quina estaran quan els seus cossos no siguin tant atractius, o com lliurar-les dels compromisos adquirits amb els seus empresaris (això de la correcció política ja veieu que és un fàstic).
Havia un temps en que els misioners es dedicaven a col·leccionar ànimes, predicant que s’havia de resar, comulgar i anar a missa, sense importar-els si abans es morien de gana o no. Avui en dia hi ha encara misioners d’aquests, però d’altres parlen més de les condicions de vida, reals i concretes, dels seus feligresos. En aquest debat sobren capellans camuflats i manquen polítics de debó.
Salut i sort,
Ivan.
Like this:
Be the first to like this post.
