M’he esperat a escriure sobre el tema fins que crec haver trobat el to exacte, sabent que alguna lectora em pot saltar a sobre. A veure si l’encerto.
D’entrada, que la meitat del Gobierno estigui format per senyores, hauria de ser la cosa més normal del món. La meitat de la població ho és (senyora, vull dir), i com que els ministres surten de la població, el més normal és que la meitat (aproximada) dels ministres siguin dones. Oi?
Doncs no. Els ministres els sel·lecciona el President del Govern d’entre els que creu més preparats i als que té més confiança, que acostumen a ser quadres del seu partit polític. Per tant, els ministres (en general, els càrrecs de confiança d’un govern) no seran representatius de la població, sinó de la militància del(s) partit(s) del govern. Fins aquí, tot bé?
El darrer cop que vaig fer una ullada a les estadístiques d’afiliació als diferents partits, el PSOE era líder destacat en presència femenina, que no arribava al 40% ni de lluny. Igual ara m’equivoco, però diria que per trobar bones ministres Zapatero ha hagut d’escarbar una mica més que si només hagués hagut de trobar bons ministres. Per una simple raó estadística, perquè parteixo de la base que el percetatge de "suficientment capacitats" és idèntic pel cas d’homes i de dones. És just que es descartin possibles bons ministres (homes) per tal de poder presumir de més possibles bones ministres (dones)? Sospito que la Chacón dirà que si, i que alguns companys seus socialistes diran que si però pensaran que és una putada per ells.
Perquè el que s’ha fet (a mi m’han de convèncer del contrari) és escollir persones tenint en compte el seu sexe. Precisament allò contrari al que es predica. Jo és que no li veig la gràcia a la discriminació positiva. I les dones tampoc li haurien de veure.
Perquè crec que algú hauria de dir que s’està posant al mateix sac a Magdalena Álvarez i a Donya MªTeresa Fernández de la Vega. I això és com comparar a Harpo Marx amb Robert de Niro, que tots dos són actors però no hi ha res a veure.
A mi no em fa res que la meitat del gabinet sigui femení, però el gest de Rodríguez Zapatero només ha servit (de moment) per a que Berlusconi hagi donat els italians l’enèssim motiu per avergonyir-se del seu Primer Ministre. Ma mare continuarà havent de fer tota la feina de casa; les meves amigues continuaran cobrant un 20% menys (amb sort!) de sou que els seus companys que fan la mateixa feina; les idees que es transmeten a les escoles, per televisió, etc., continuaran sent les mateixes; els empresaris continuaran pensant que una dona en segons quin càrrec comporta un parell de desavantatges; i una noia podrà presumir d’haver estat ministra amb només trenta-un anys, i d’un ministeri (Igualtat) amb el qual no es pot estar en desacord, perquè quedes com un carca i un masclista.
El que pot millorar, i molt, la vida de moltes dones d’aquest país és que es pugui treballar eficaçment i eficientment des de casa. Homes i dones. Això implica internet de banda ampla a cost baix i fiabilitat elevada. Implica noves cultures empresarials, noves organitzacions i noves estructures. Un sistema educatiu que premii prendre i cumplir responsabilitats. També facilitarà molt la conciliació familiar el fet que molts tràmits, tasques, reunions, etc., que s’han de fer avui dia presencialment es puguin resoldre de manera telemàtica. Tornem al punt anterior. Qui ho aconsegueixi, sigui home o dona, li haurà fet un gran servei al país.
Salut i sort,
Ivan.
