CNT. La força obrera de Catalunya

Fa ja uns quants mesos que em vaig llegir un dels darrers estudis que ha publicat en Ferran Aisa sobre l’anarquisme català.

CNT. La força obrera de Catalunya és una crònica de la vida del sindicat anarquista entre el seu naixement i la derrota de la República al final de la Guerra Civil. L’autor s’ha capbussat als arxius sobre l’anarcosindicalisme de fa un segle i ha bolcat els fets i els protagonistes en poc més de tres-centes pàgines que ofereixen una panoràmica del paper que va jugar la CNT a la política i la societat del moment.

CNT. La força obrera de Catalunya no m’ha semblat ni un estudi exhaustiu, ja que no aprofundeix en cap aspecte dels que toca, ni un llibre especialment pensat per a divulgar el pensament i el llegat d’aquells anarcosindicalistes. Per a aconseguir aquesta fita, trobo, li caldria exposar molta més informació de context: ampliar els apunts biogràfics dels protagonistes, i relacionar els actes cenetistes amb els esdeveniments polítics a nivell espanyol, català i europeu d’una manera molt més completa de com ho fa.

I no ho fa perquè el Ferran Aisa ha tractat aquests temes més a fons en altres llibres de la seva extensa bibliografia. És per això que dos moments concrets tan importants com la vaga de la canadenca i els fets de maig del 37 són tractats d’una manera molt superficial. En aquest volum l’autor ha escollit una freda exposició de fets abans que construir un relat més narratiu que abastès l’entorn socio-polític del primer terç del segle XX. Una opció, limitar-se a constatar els fets, honesta i que respecto, però que no ha assolit les meves expectatives, perquè jo esperava que el llibre fos una altra cosa. Qüestió d’expectatives.

Tot i això CNT. La força obrera de Catalunya paga la pena, perquè t’obre la porta a un món i unes persones no prou conegudes i encara no ben valorades. A més, presenta una sèrie d’anécdotes interessants que ofereixen l’oportunitat de valorar les relacions entre diferents actors d’aquella època, totalment impensables en escenaris actuals. Les connexions entre Lluís Companys i Francesc Layret o Salvador Seguí, la visita d’Albert Einstein a la seu del Síndicat Únic, les vides dels germans Ascaso o de Buenaventura Durruti, la col·lectivització entre el juliol del 36 i el maig del 37, etc.

El que no m’ha agradat de CNT. La força obrera de Catalunya és que, en opinió meva, l’autor empra paraules més contundents quan explica el pistolerisme de la patronal i la policia, que quan ho fa dels anarquistes. És cert que també li dedica termes durs, però a l’emprar el punt de vista cenetista (què obviament és el que ha de fer aquesta obra) crec que ha deixat una mica de banda l’equanimitat en l’adjectivació. Qüestió de matisos.

Adient com a primera aproximació a la història de l’anarquisme a Catalunya. Contraindicat per a entendre completament bé una època i un país.

Salut i sort,
Ivan.

Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939). Editorial Base. Barcelona, 2013.

La foto de la portada l’he copiada de la web de la Unión Anarco-Sindicalista.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s