Primera impresió de l’iPad

L’iPad és un tipus nou d’aparell, que fins ara no existia. Havien hagut intents, com el Newton de la mateixa Apple, però encara no s’havien desenvolupat prou les diferents tecnologies com per a poder construir un aparell exitós. Ara tenim la primera versió, que anuncia com serà el futur.

iPad

No l’hem de jutjar només com a l’aparell que ja és, sinó també com el producte que anuncia que serà.

El concepte

Veig l’iPad reemplaçant el vell concepte d’ordenador d’ús personal, el que als anys setanta es va consolidar en el mercat gràcies al IBM PC, el primer aparell de propòsit general que va permetre les persones desenvolupar una sèrie de tasques complexes, de manera individual.

L’ordenador personal queda com l’evolució del que fa vint anys eren les estacions de treball professionals, màquines capaces de portar a terme tasques per a les quals calen capacitats gràfiques, de càlcul, etc., superiors; i també per a actuar com a servidor d’altres elements intel·ligents a la llar: televisió, aparells de reproducció musical, electrodomèstics intel·ligents i instal·lació domòtica.

Les característiques que permeten iPad desenvolupar aquest rol d’ordenador personal es centren en la seva facilitat d’ús: lleuger, pot anar allà on vagi el seu amo; amb una pantalla prou gran com per visualitzar prou bé tant videos com pàgines web; amb una pantalla multitouch que l’alliberà fins a cert punt de la necessitat d’un teclat físic; i amb diverses opcions de connectivitat, que el permeten relacionar-se amb altres aparells i perifèrics; i amb un sistema operatiu dissenyat tenint la usabilitat al cap.

l'iPad comparat amb l'iPhone

Les mancances

La brillant tàctica de comunicació d’Apple, que ha aconseguit que la companyia fos un altre cop el centre d’atenció mundial, ha portat també una gran exageració en les expectatives sobre l’iPad. I com somniar és de franc però fabricar té un cost, el que es va presentar a la keynote Our last creation no aplega totes les cartes als Reis Mags que s’havien escrit.

Personalment li trobo a faltar vàries coses, que no dubto que són en els plans de Steve Jobs per aquesta nova gamma de producte.

L’iPad no és multitasca. Més enllà del disgust que puguin tenir tècnics i frikis, quin inconvenient porta als usuaris? Que no es pot escoltar la música via spotify alhora que s’està remenant una web de viatges; o que no es pot actualitzar un document mentre s’està navegant per pàgines a les quals busquem referències.

De fet, l’iPad porta un sistema operatiu semblant al de l’iPhone, quan hom esperava (jo encara tinc l’esperana) veure’l organitzat amb una versió lleugera del mateix software que equipa els Mac. Això és el que farà possible que sigui el recurs d’informàtica individual per a gairebé tot. De moment, està pensat només per a consumir informació.

Un apartat sempre fonamental és la manera en que l’usuari es relaciona amb l’aparell. Aquí hom esperava dues aparicions revolucionàries que encara trigaran una mica en aparèixer massivament: el reconeixment de la parla i l’escriptura manual. Ambdues són tecnologies que ja han aparegut a dispositius semblants. A l’iPhone podeu trobar diverses aplicacions que permeten dibuixar o escriure a mà alçada, i de programes OCR n’hi ha ja una bona varietat de molt bona qualitat. També a l’iPhone podeu gaudir de la cerca per veu de Google, o d’una aplicació com Shazam que és capaç de reconèixer quina cançó està sonant prop vostre. Però de moment no hem vist res d’això amb l’iPad, la qual cosa ha restat molta espectacularitat a l’invent.

En un moment en que els mòbils incorporen de sèrie una càmera de resolució mitjana, que no hagi una càmera frontal per a poder establir videoconferències ha estat una de les grans decepcions de l’iPad.

Per últim, veiem com s’ha dissenyat una gamma de productes on haurà diversos models amb diferents opcions de connectivitat. Hi ha molta gent que ha criticat les limitacions imposades, però aquí entrem en terrenys de topografia molt irregular: política de preus, relació amb les companyies telefòniques (que són socis en la comercialització de l’iPhone) i disseny de producte. Una cosa és adreçar-se al mercat domèstic, on hom pot veure un equip que només es pot connectar on hagi wi-fi com una mica limitat, i una altra és voler vendre iPads a les empreses, on un equip que pot accedir a qualsevol altre equip de l’empresa i enviar dades al moment via telefònica pot posar els pèls de punta a més d’un responsable de sistemes.

Les expectatives reals

La multitasca arribarà més aviat d’hora que no tard. Els iPhones alliberats ja la tenen, i funcionen amb una versió de sistema operatiu menys avançada. Que Apple la incorpori de sèrie als seus equips és qüestió del temps que triguin en garantir la solidesa de l’entorn.

Com que les tecnologies de reconeixment de la parla i l’escriptura manual són a l’abast, suposo que el fet que Apple hagi decidit no incloure-les a la primera versió de l’iPad ve d’una d’aquestes raons:

  • es busca afinar l’eficàcia i l’usabilitat, fonamentals perquè Apple nomès ven productes tancats i més cars que la competència, i això els obliga a proporcionar un nivell de qualitat superior;
  • hi ha dificultats tècniques evidents, especialment amb el pes i el consum, en la integració hardware quan l’equip és tant petit i que encara deuen d’estar en camí de resolució;
  • l’estratègia de mercat del producte determina una successió de sorpreses (i decisions de preu) escalonades; aquí jugarà un paper rellevant el futur tablet patrocinat per Microsoft.

A banda del tema de la integració, la no inclusió de la càmera des del primer model d’aparell pot tenir a veure amb consideracions de preu i de la durada de la bateria. La càmera frontal, no pas la del revers per a fer fotografies, és definitivament una de les millores que considero no només imprescindibles sinó més properes en l’iPad.

No només la mida és cabdal en la pantalla. La tecnologia de tinta electrònica està ja al carrer i cal saber què preferirà el consumidor a l’hora de llegir llibres electrònics, el proper cavall de batalla de la indústria. Apple ha apostat per les pantalles pensades per a interactuar amb programes, donant per suposat que els consumidors acabaran per acceptar-les com a suficientment bones per a llegir llibres, recolzant-se en l’avenç demogràfic dels natius digitals.

Cal veure no només si aquesta aposta és bona sinó també com Amazon i la resta de proveïdors de lectors electrònics fan evolucionar els seus dispositius. El que ja ha quedat clar és que un equip que només serveixi per llegir (llibres, diaris i revistes online, blocs, etc.) està ja superat per l’iPad.

Per últim, l’anunci de l’apertura de la competència en la provisió d’iPhones deixa entreveure noves relacions comercials amb els operadors de telecomunicacions. Amb l’iPhone ja es poden fer trucades de VoIP. Aleshores, per a què cal poder trucar per telèfon amb l’iPad? El que caldrà només serà disposar de WI-FI. I això, el mercat professional, ho agrairà molt.

Conclusions

Ja hi ha una bona colla de víctimes de l’iPad. No dono un euro pel futur d’equips com l’iPod (especialment els Touch), notebooks, la PSP de Sony, els portàtils d’ús domèstic o els dispositius MP4, tots ells superats en algun o més d’un aspecte per l’iPad.

El fet de haver tornat a no incloure suport natiu al format Flash d’Adobe fa que el futur d’aquesta tecnologia com a base pels continguts d’internet estigui seriosament amenaçada. El nou estàndar HTML5 apareix ara com l’opció natural i cal estar molt atents als moviments de Microsoft i Google per esbrinar què convé aprendre a partir d’ara.

A més llarg termini, tinc bastant clar que també desapareixerà el portàtil professional. Les necessitats de potència de càlcul tenen un mercat molt més reduit que les de consum de continguts (ofimàtica, disseny, multimèdia) i el laptop que darrerament havia assolit la supremacia davant dels equips de sobretaula tornarà a ser una eina específica per a nínxols molt concrets d’usuaris.

Les estratègies de preu i adquisició de quota de mercat determinaran en gran manera la velocitat en que el mercat abraçarà el nou invent. En qualsevol cas, sembla que la sorprenent moderació en el preu d’aquesta nova joguina posa molt difícil la competència per part dels fabricants asiàtics.

Una vegada més, Apple Inc. ha redefinit el mercat de les Tecnologies de la Informació.

Més informació:

Salut i sort,
Ivan.

El futur arriba de sobte

Ja sé que això és una cosa patètica de dir per a un enginyer, però és que darrerament els avenços tècnics em superen.

El ritme d’innovació, l’espectacularitat d’algunes fites i la manera en que estan canviant la nostra vida quotidiana és ja senzillament impressionant. Abans podies veure venir els canvis, ara els canvis et sorprenen. Per a fer-nos una idea, compareu el temps entre els germans Lumière i els primers films en color; entre la televisió en blanc i negre i la de colors; entre els mòbils que no et cabien a butxaques petites i els només-mòbils que hi ha ara; o entre el Newton i l’iPhone.

Temps durs pels escriptors de ciència ficció. Les màquines ja comencen a entendre quan els parlem, podem veure en video aquells a qui truquem per telèfon, podem mirar pel·lícules al cim del Pedraforca (i si encara no és possible, d’aquí dos dies haurà cobertura), i l’any vinent els japonesos ens oferiran robots que ens faran la bogada i ens netejaran la casa.

La tecnologia del futur ja és aquí. Ara només queda el pensament del futur. De moment el model econòmic és el mateix que abans de la Revolució Industrial, i tant les persones com els col·lectius ens movem en paràmetres heretats directament de quan només érem mamífers que es resguardaven en coves.

Salut i sort,
Ivan.

Atur públic, prioritats privades

Fa poc llegia un altre article en que algú es queixava dels call-centers de serveis. Deia que per a tractar de solventar un problema amb el seu operador telefònic havia de sotmetres a una torturant successió de màquines contestadores que l’anaven enviant cap a diferents operadors telefònics, tots ells sudamericans o marroquins, cadascú dels quals no era conscient del temps que portava en el procés ni de tot el que li havia explicat als anteriors operadors.

Avui m’han comentat que un sou típic d’operador telefònic és 800 euros, amb jornada de treball de sis hores. Amb aquest sou una persona no pot viure de manera independent a Barcelona. O bé t’han regalat el pis, o bé et mantenen o bé et dediques a activitats il·legals per a complementar el sou. És per això que les companyies de serveis han d’externalitzar el servei cap a d’altres països, on el sou (que serà una fracció d’aquells vuit cents euros) si permetrà contractar operadors amb una certa estabilitat.

Fóra diferent si als Pallars o al Montsià hi hagués un bon servei de banda ampla: qualitat sostinguda, ample de banda entre 3 i 6 Mbps i un preu raonable. Allí el cost de la vida és menor i hi ha una bossa de població que podria estar interessada en una feina a temps parcial que es pot fer des de casa que li proporcionés uns ingressos estables. I les empreses no haurien de llogar un espai per a un servei d’aquests, ni gestionar diferències horàries, podrien atendre en català, i potser fins i tot el servei milloraria.

Però com que les infraestructures de telecomunicació són responsabilitat privada, i les companyies privades tenen les seves privades prioritats, els nostres diners serveixen per pagar ocupació a l’estranger mentre l’atur no deixa de crèixer a casa.

Salut i sort,
Ivan.

Space Invaders

Llegeixo a El País que ara es cumpleixen 30 anys de la creació d’un videojoc mític: Space Invaders.

Space Invaders

Recordo haver jugat a aquest joc a màquines de diversos bars i a una sala de jocs. Situació avui en dia impensable: què fa una criatura de 10 o 12 anys entrant a un bar? Llavors era el lloc on jugar a aquests jocs. Una mica més tard les sales de jocs, habitualment poblades de billars i pinballs, van anar adquirint màquines de videojocs. Una indústria que tot i fer les coses molt bé, ha passat a la història devorada pels competidors que han entrat directament a les llars.

Un dels bars on jo em deixava monedes de vint-i-cinc pessetes (si, era el pleistocé!) és ara un restaurant japonès enfront d’on viu el meu amic Enric; i la sala de jocs (avui li diriem casinet) on vaig aniquilar a legions d’alienígenes una mica més moderns, i que es deia Barça, ara és un concessionari de cotxes.

I la indústria dels jocs per a ordenador és puntera. Mou més diners que Hollywood, tot i que no té el reconeixement que és mereix, ni a nivell econòmic ni artístic. Un videojoc punter demana una gran quantitat de talent: grafistes, guionistes, músics, programadors, professionals que busquin la informació per a contextualitzar el joc de manera convincent, actors que posin les veus i en ocasions els cossos, etc.; i tot això només per la producció, encara no hem parlat de la comercialització.

I és que als jocs d’ordenador ja no només juguen les criatures. Criatures que ara són molt més exigents, per cert.

Els jocs d’avui en dia són tècnicament millors, però sempre valorarem l’ingenu plaer de matar tots els extraterrestres abans no arribin a terra. Si l’enyoreu molt, encara hi podeu jugar amb el vostre ordenador.

Salut i sort,
Ivan.