Escàndol nuclear

M’extranya moltíssim que l’escàndol d’Endesa a Ascó no estigui tots els dies a les portades dels diaris. Francament, no trobo cap tema més important als diaris.

La nuclear és una alternativa energètica inqüestionable en un moment en que el barril de petroli està pels núvols i el tema del canvi climàtic ha adquirit la importància que cal. Però només és alternativa si es prenen les precaucions que són tècnicament viables, econòmicament exigibles i socialment imprescindibles. Ho vaig desar ben clar ja fa uns mesos en un dels articles que s’han llegit més a aquest bloc.

Central nuclear a Ascó - Expansion.com

Ara llegim als diaris que el director de la central i un dels enginyers responsables (solos o en compañía de otros) van falsejar els controls de seguretat per a evitar haver d’aturar la central. Van decidir que facturar més diners era més important que respectar escrupulosament les normes de seguretat. La van cagar.

Primer, perquè quan tractes amb energia nuclear no hi ha res més important que la seguretat. Segona, perquè ells no són qui per a decidir els límits raonables de seguretat; ja hi ha altres organismes que ho fan. Tercera, perquè han multiplicat per cent la malfiança que li té la gent a una tecnologia que sempre serà jutjada sota el record d’Hiroshima i Txernòbil. I quarta, perquè els han enxampat.

Ara cal fer servir la guadanya i la tisora, per a tallar caps i alguna cosa més. Cal restituir la confiança de la gent. Cal deixar clar que aquestes coses no es fan i que les institucions d’aquest país no les permeten. Cal, per tant, castigar de manera exemplar tant els principals responsables com l’empresa concessionària, aquella que és responsable del subministrament d’un servei bàsic pel país i crític per la salut de la població de l’entorn, la mateixa que s’hagués beneficiat (i hagués callat) si les inspeccions no haguessin descobert el que ha passat. Qui la fa, la paga; si no la paga, no hi ha serietat i res no funciona. Mireu el Barça.

Podem tenir energia nuclear. I podem ser un país de pandereta. Però un país de pandereta no hauria de jugar-se-la amb l’energia nuclear. És massa perillós.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Telefonia  mòbil

Espanya i Japó són els països, si no vaig equivocat, on ha penetrat més el tema del mòbil. Però, als carrers del Japó no acostumes a veure la gent parlant amb el mòbil.

De fet, a molts espais públics (per exemple els vagons de tren) hi ha advertiments demanant que la gent no parli pel mòbil.

Què fan, llavors? Envien SMS. Constantment. A cada croïlla i cada semàfor. I fan fotos. I algun també el veus que parla amb el mòbil, pero el més normal sembla que marxin a algun lloc discret.

Els models que veiem no són gens espectaculars. N’hi ha molts que mes que mòbils semblen joguines.

El que si que hi ha es tota una indústria de la personalització d’aquests aparells: ninots, cadenes, enganxines, serigrafies, fundes i tot el que us pogueu imaginar i més per a fer que el vostre terminal sigui únic.

Salut i sort,

Sun Microsystems

Aquesta setmana he llegit a El País un article sobre Sun Microsystems, publicat arrel dels vint-i-cinc anys de la companyia.

Els que no sou informàtics probablement no coneixeu aquesta empresa, però els que ens hem dedicat durant molts anys a picar tecles sabem que és una de les més innovadores. Els que ja tenim uns anys col·leccionem molts records al voltant de paraules com SunView, SPARC, X11, Java, Solaris i d’altres que ens han donat diners, ocupació, treball i mals de caps. No sempre en aquest ordre. Juntament amb Digital, possiblement la companyia informàtica que més admiro.

Igual que Digital (DEC, no la confongueu amb Digital Research, una altra companyia de software també històrica), Sun és en realitat una corporació o conglomerat que aglutina diverses empreses. Hi ha la que s’ocupa de desenvolupar software (la que va inventar Java) i hi ha la que es dedica a crear nous ordenadors, el ferro. I el club de les que fan ambdues coses no és tant gran: l’antiga DEC, IBM, Apple, HP i para de comptar (les consoles de videojocs mengen a banda). Digital va veure com els costos de I+D i d’atenció al client, els dos serveis que l’havien fet referència mundial, no li permetien crèixer com exigia el mercat. La va acabar comprant Compaq, que no aportava res nou a la tecnologia del moment, però tenia més volum i més guanys. A Compaq la va comprar HP i ara només és una marca (que no empresa) de portàtils.

Sun ha vist com moltes de les seves innovacions han estat recollides pel moviment de software obert, que ha incorporat els seus principis de disseny i li ha atorgat tot el mèrit i el prestigi però li ha tret el mercat sota els peus. Havent Motif ningú no necessita el gestor de finestres de Sun; havent GNU/Linux ningú no necessita pagar per Solaris; i així uns quants més. I han pagat també l’augment de prestacions dels processadors de gamma més baixa, els de PC, que ara poden fer la feina per la qual abans només havia els processadors de Sun o altres més cars.

Fà ràbia que els que fan bé la feina no sempre se’n surtin. I que els que fan qualsevol butifarra i l’emboliquen amb paper de coloraines siguin els reis del mambo, encara en fa més. Però és que vivim en una economia de mercat, no de tecnologia.

Salut i sort,
Ivan.