Ladies and Gentlemen: We’re The Police and we’re back. Així de senzill ho va dir Sting a la gala dels Grammy.
Ja us vaig dir les ganes que tenia d’anar al seu concert a Barcelona. De fet, des que es va anunciar que si, que anava de debó i que farien una gira, una gernació d’aficionats a la música s’ha dedicat a buscar entrades desesperadament. A París es van esgotar en hora i mitja, a Barcelona han durat nou hores.
Doncs us puc anunciar la feliç notícia: Nunuki i jo anirem a l’esdeveniment.
Les entrades sortien a la venda a les sis del matí, exclusivament per ServiCaixa, tant als caixers com a través d’internet. Jo em vaig poder connectar a les 5:50, per a comprovar que allí deia que a les sis s’obria la paradeta, però el proper cop que vaig poder connectar no va ser fins a les 6:40, moment en que, enmig de la selecció d’entrada, va avortar la transacció. Vaig baixar (després de vestir-me; sobre tot, decència) al carrer i vaig poder veure que als terminals la situació no era millor: molts intents infructuosos de connexió i una transacció fallida més. De tornada a casa, Vio al portàtil i jo al PC, vam tenir dues compres infructuoses més i a al final, a les 7:50h del setze d’abril del dos mil set, vaig comprar entrades per un concert de The Police.
I és que Pink Floyd té obres mestres (i el millor àlbum de la Història, The Wall) però també àlbums insufribles; Neil Young m’emociona més que ningú però també ha tingut mals moments; com Yes, Loquillo y los Trogloditas, La Orquesta Mondragón i no sé quants més. The Alan Parsons Project (tothom té un passat) han envellit malament. I Supertramp van deixar de fer música que em fes trempar, tot i que ja sabeu els bons records que em porten. Però The Police sempre em van fer ballar, saltar, somriure i algun cop, plorar. Tant quan feien punk-rock com quan es van passar al pop. Encara, ara, amb canes i tot.
I Bob Marley va morir, els Pink Floyd ja els he vist, igual que Springsteen, Bob Dylan i els Stones; a El Último de la Fila i a Loquillo he perdut el compte dels cops que els he vist. Deep Purple van anul·lar un concert pel que jo ja tenia entrada, i quan han tornat ho han fet sense Ritchie Blackmore; i Supertramp sense Roger Hogdson i Queen sense Freddie. Em falten Neil i tres que oficialment feia vint anys que no es parlaven. Perquè veure a Sting dos cops està molt bé, però no és el mateix.
I ara tots els que no voliem ser el rei de les penes frisem per saber si s’animaran a escriure més música per a tocar-la junts. Diuen que d’il·lusió també es viu.
No serà el mateix, ho sé perfectament. Ja no tenen l’aspecte de la foto que us ensenyo, ni crec que Stewart Copeland pugui fer aquelles exhibicions a la bateria, ni la veu de Sting es manté com en els vuitanta, però era un deute que tenia pendent amb la meva adolescència.
Salut i sort,
Ivan.
