Veurem The Police

Ladies and Gentlemen: We’re The Police and we’re back. Així de senzill ho va dir Sting a la gala dels Grammy.

The Police

Ja us vaig dir les ganes que tenia d’anar al seu concert a Barcelona. De fet, des que es va anunciar que si, que anava de debó i que farien una gira, una gernació d’aficionats a la música s’ha dedicat a buscar entrades desesperadament. A París es van esgotar en hora i mitja, a Barcelona han durat nou hores.

Doncs us puc anunciar la feliç notícia: Nunuki i jo anirem a l’esdeveniment.

Les entrades sortien a la venda a les sis del matí, exclusivament per ServiCaixa, tant als caixers com a través d’internet. Jo em vaig poder connectar a les 5:50, per a comprovar que allí deia que a les sis s’obria la paradeta, però el proper cop que vaig poder connectar no va ser fins a les 6:40, moment en que, enmig de la selecció d’entrada, va avortar la transacció. Vaig baixar (després de vestir-me; sobre tot, decència) al carrer i vaig poder veure que als terminals la situació no era millor: molts intents infructuosos de connexió i una transacció fallida més. De tornada a casa, Vio al portàtil i jo al PC, vam tenir dues compres infructuoses més i a al final, a les 7:50h del setze d’abril del dos mil set, vaig comprar entrades per un concert de The Police.

I és que Pink Floyd té obres mestres (i el millor àlbum de la Història, The Wall) però també àlbums insufribles; Neil Young m’emociona més que ningú però també ha tingut mals moments; com Yes, Loquillo y los Trogloditas, La Orquesta Mondragón i no sé quants més. The Alan Parsons Project (tothom té un passat) han envellit malament. I Supertramp van deixar de fer música que em fes trempar, tot i que ja sabeu els bons records que em porten. Però The Police sempre em van fer ballar, saltar, somriure i algun cop, plorar. Tant quan feien punk-rock com quan es van passar al pop. Encara, ara, amb canes i tot.

I Bob Marley va morir, els Pink Floyd ja els he vist, igual que Springsteen, Bob Dylan i els Stones; a El Último de la Fila i a Loquillo he perdut el compte dels cops que els he vist. Deep Purple van anul·lar un concert pel que jo ja tenia entrada, i quan han tornat ho han fet sense Ritchie Blackmore; i Supertramp sense Roger Hogdson i Queen sense Freddie. Em falten Neil i tres que oficialment feia vint anys que no es parlaven. Perquè veure a Sting dos cops està molt bé, però no és el mateix.

I ara tots els que no voliem ser el rei de les penes frisem per saber si s’animaran a escriure més música per a tocar-la junts. Diuen que d’il·lusió també es viu.

No serà el mateix, ho sé perfectament. Ja no tenen l’aspecte de la foto que us ensenyo, ni crec que Stewart Copeland pugui fer aquelles exhibicions a la bateria, ni la veu de Sting es manté com en els vuitanta, però era un deute que tenia pendent amb la meva adolescència.

Salut i sort,
Ivan.

Habemus lomo

Pels que encara no ho sabeu, una lomo és una càmera fotogràfica. No és digital, sinó de les de tota la vida.

Mireu l'ocell!

Lomo és una empresa d’òptica russa. Són els que van fabricar la primera càmera soviètica (1930) i tenen força acceptació amb telescòpis per aficionats, pel que es veu. La qüestió és que un dels seus models de càmera, la Lomo Kompakt (1982) ha esdevingut un model de culte. Des que el 1991 un parell d’austríacs van adonar-se per casualitat de les seves sorprenents possibilitats, pel món no han deixat de florir aficionats que es diverteixen fent fotografies amb aquesta càmera. És el moviment anomenat lomografia, que la Wikipedia explica molt bé i del que podeu veure el seu vigor a Espanya visitant la seva web oficial espanyola.

Somriu!

Clar, a la que l’empresa ha vist l’èxit comercial, ha fomentat l’afició, el contacte entre els fans i ha ampliat l’oferta. Jo volia regalar aquest Nadal una Lomo però m’ha estat impossible: a la botiga em van dir a finals de novembre que estaven exhaurides, que havia llista d’espera però que no comptés en tenir-la abans de març. Però, hi havia els altres models.

Yellow Is Beautiful

I entre els altres models a mi em va cridar especial atenció la FishEye 2. Bàsicament, es distingeix perquè la lent és un ull de peix i perquè pots posar-li un filtre de color al flaix. Si voleu veure una mostra del que es pot fer amb aquest aparell, podeu visitar la web del seu club de fans. Com us podeu imaginar, un cop la vaig haver comprada, pagada i portada a casa els meus sogres, vaig veure una Lomo Kompakt a l’aparador de Boada (la botiga de fotografia; no confongueu amb la cocteleria) al carrer Tallers. Com diria Don Federico, ¡manda huevos!.

Et sents vigilat?

Vam quedar amb Nunuki per anar a veure l’exposició de Hashem Al Madani i aprofitant l’avinentesa vam gaudir d’unes tapes sensacionals a un gallec del Paral·lel i vam estrenar la càmera diabòlica. Perquè una cosa tant divertida, que no engreixa i que hem comprat legalment, ha de ser pecat. Segur.

Autofoto

No sé si sortiran gaire fotos maques, però us prometo que pecarem molt.

Salut i sort,
Ivan.

Eureka!

El volíem veure, però no sabíem com trobar-lo, a una ciutat tant gran com Buenos Aires.
 
Ens havien dit que hi era, però jo no ho tenia tant clar, creia que era un personatge més d’una pel·lícula, i a més d’una que no era del meu gust. Però ens vam posar a buscar-lo. Al principi, sense sort. Ni el veiem, ni trobàvem pistes d’ell, ni ningú ens sabia orientar. Vàrem cercar, vam investigar. Res de res.
 
Aleshores va ser quan vam tornar a trobar El Fotògraf, que ens va dir que no el coneixia però que li sonava, i a més, que potser podia ser al barri. Ens vam conjurar: l’havíem de veure. I vam tornar a mirar, i vam trobar (com és que no l’havíem vist abans?) la pista bona. Vam anar de seguida.
 
De seguida, i gairebé corrent, i això és dir molt quan són les tres de la tarda i fa un sol de justícia, més de 32º a l’ombra. Caminant pel carrer d’Estats Units, just quan passava per davant de la botiga d’antiguitats, aquella amb un pati interior tant gran, amb arbres i tot a dins, vam creure que el veiem. Vam accelerar el pas (que no s’escapés!), i just quan vam arribar a la cantonada amb Balcarce, allà hi era. Per fi.
 
El Bar Sur no és un bar com tal, és un local on es representen espectacles de tango per a turistes. Pertany tant a l’associació de cafés con encanto com a la del Centro cultural del tango , i ofereixen per 135 pesos el que ells anomenen cocktail: sopar complert, begudes, copes i espectacle de tango. I si el voleu veure quan aneu a Buenos Aires, ara ja sabeu que és al barri de San Telmo .
 
Com que l’hem trobat tancat, no podem dir si l’interior té gaire relació amb les fotos (kitsch d’apariència cara, com correspon al turisme organitzat amb aspiracions d’elegància) que hi ha a l’aparador, però el que si que us asseguro és que la cantonada és exactament (bé, amb colors) a la que surt a Happy Together, de Wong Kar Wai.
 
Salut i sort,
Ivan.
PD: dedicat a Nunuki, admiradora de Wong Kar Wai i cunyada estimada.
 

Cap d’any a Ca la Nu


Tots quatre
Una foto de IvanBCN.

La Núria ens va convidar a compartir amb ella i amb la Bego la nit de cap d’any. No només va cuinar l’excel·lent pollastre a la Saavedra sinó que a més va deixar constància gràfica de l’esdeveniment

I jo, cabronet de mi, ho publico aquí sense demanar-li permís.

Heu de fixar-vos no en les noies (viciosos!) sinó en la làmpara moderno-fashion que hi ha a sobre. I jo he de recordar la propera nit de portar més vi.

Salut i sort,
Ivan.