Mig món a una foto

Foto Miles Davis Tutu

Foto Miles Davis Tutu. Publicada per Vio, la nº4.

Quants llocs poden aparèixer en un talking head?

Un talking head és com li diuen en televisió a un primeríssim pla, com el que es pot veure en el quadre penjat a la fotografia. El quadre, de fet, és una foto de Miles Davis (nascut a Illinois el 1926, mort a Santa Monica el 1991).

Aquesta foto és la que va servir de portada al seu àlbum Tutu (1986), batejat en honor a Desmond Tutu (Àfrica del Sud, 1931) i premi Nobel de la Pau al 1984 per la seva lluita pacífica contra l’apartheid.

El quadre què és una foto què és una portada està penjat a una paret del bar restaurant Dadá, a Buenos Aires. Un lloc absolutament recomenable, per cert. Bona cervesa, bona teca i bona música.

I la que va fer la foto és del barri del Clot.

I per acabar-ho d’adobar, els Talking Heads es van fer famosos a New York. He acabat comptant sis llocs ben diferents.

Salut i sort,
Ivan.

De tornada

Ja som aquí, podriem dir.

La darrera nit vam sopar a Eterna Cadencia, el cafè-llibreria que ja havia comentat. Un altre cop vam encertar perquè tant el lloc com el menjar eren sensacionals. Només us diré que el postre que em vaig crospir (no completament: van haver incursions d’algú que deia que no volia menjar més) es deia Muerte por Chocolate. Pecaminós, us ho asseguro.

El vol de tornada ha tingut la seva miga: Air Madrid ha fet servir un Airbus 310, sensiblement més petit que el Boeing 737 que normalment utilitza per aquesta ruta. Això ha provocat no només l’overbooking que us podeu imaginar, sinó també l’haver de realitzar una escala a Fortaleza (Brasil) per a carregar combustible. Resultat: hem arribat una hora més tard.

Però hem arribat bé. Contents, feliçment insatisfets (en volem més), amb més llibres, més CDs, més roba, més kilos, més càrrecs a la VISA, un munt de fotos per revelar, i ja pensant en com encarar el següent viatge, que aquest cop no ens treurà de la Península.

Salut i sort,
Ivan.

Darreres passejades per Buenos Aires

Avui és un dia de tardor, o millor dit de tempesta d’estiu, a Buenos Aires.
La pluja ens ha impedit gaudir més tranquil·lament al Caminito, el punt més turístic de Buenos Aires, en ple barri de Boca, just a la vora de la Bombonera, l’estadi de Boca Juniors. Resulta curiós i gratificant veure com de la desgràcia (ser tant pobres que només podien fer-se barraques) ha aparegut la riquesa. Els quatre carrers que formen aquest punt estan atapeïts de bars, restaurants, botigues de souvenirs i llocs on s’ofereixen espectacles de tango per a turistes.
Com que el Caminito és on és, Maradona és omnipresent. El Papa será alemán, pero Dios es Argentino. O Algún día tus hijos te preguntarán quien fue Diego. Dubto que a Brasil presumeixin tant de Pelé.
Hem aprofitat la pluja per a fer el primer viatge en colectivo, concretament en el 152, que té una ruta llarguíssima, està pintat (el bus) de blau, vermell i blanc i, a força d’anar-lo trobant allà on anàvem, havia esdevingut una mena de coneixença nostra.
El dia ens ha valgut de moment per voltar per Palermo, tornar al Malasartes i visitar un parell de llibreries del barri. La Prometeo comparteix local amb una botiga de discos, Miles. I la Eterna Cadencia té a l’interior un cafè restaurant molt elegant. Els preus dels CDs i els llibres són igual que en euros, només que en pesos: El número es manté, però com que la divisa és tres cops més barata … vaja, que no espereu gaires regals, que m’he quedat escurat.
Un detall a comentar, crec que no ho havia fet, és que a Buenos Aires la distinció entre bar i restaurant és mínima. A qualsevol lloc on serveixen un aigua i un cafè pots demanar també quelcom per menjar; i la majoria de restaurants són oberts durant tot el dia, per poder captar els clients que només volen una cervesa.
I ara, relax, maleta, i demà volem de tornada a l’emocionant rutina barcelonina.
Salut i sort,
Ivan.

Cafès i museus

Ahir vam començar (gairebé el darrer dia!) a veure museus. Visitar una ciutat no és empollar la ruta de museus i monuments, crec jo, sinó paterjar-la i provar d’ensumar la seva flaire.
La qüestió és que vam decidir anar a veure el diminut però molt interessant Museo de la Inmigración, que t’explica com es canalitzava l’arribada d’una munió de gent a un país que tenia molt poca població i per tant molt poca capacitat de generar prou capacitat econòmica per rebre la gent … que venia perquè creia que aquí podria treballar, perquè havia moltes més oportunitats que als seus llocs d’origen. Us sóna, oi?
El museu està situat a l’antic Hotel de Inmigrantes, el lloc on els donaven llit i menjar tres cops al dia durant un periode de temps fins que ells puguessin buscar-se el seu propi cau i trobar feina. Mostra fotografies i objectes de l’època, i també històries personals commovedores i reveladores de les condicions de vida, tant a l’Argentina com a França i Espanya (per exemple) ara fa cent anys.
El museu també té un servei per a consultar les dades d’immigració dels teus avantpassats, però quan nosaltres erem allà només havia un xicot jugant a un joc d’estratègia (crec que el Rise of Nations, quina enveja!).
Després vam tornar a San Telmo. Crec que encara m’agrada més que Palermo. Aquest cop vam fer un mos a un dels cafès més típics, el Dorrego, situat a la cantonada del mateix nom. És el que se’n diu un cafè antic: ampolles que ja eren velles fa cent anys, ventiladors al sostre i a la barra, fotos de Marilyn i Gardel, totes les taules i tota la barra gravades amb les inscripcions que han deixat generacions de clients sobre la seva fusta. Només hi ha una foto en color, i ves a saber de quan és. Hi ha (gran novetat) un cambrer jove, però també vestit impecablement i amb llacet al coll.
El segon museu del dia va ser el Histórico Nacional, on vam veure retrats de Dorrego, Sampietro, Mitre, San Martín (impressionant la seva tomba a la catedral, crec que no us ho havia dit), Rosas i vam poder aprendre una miqueta de la història del país. Està molt ben montat, mostrant decoracions i objectes d’època i posant els personatges en context. El que si està ficat amb calçador és la petita habitació on es recorda el conflicte amb els anglesos per Malvinas. És una habitació que està entaforada enmig de la cronologia del segle XIX, i canta especialment quan la resta de l’exposició acaba amb el primer mandat de Perón, anys 40 del segle XX. Per cert, l’entrada a aquests museus és gratuïta, tot i que s’agraeix una aportació voluntària al seu manteniment.
El següent cafè va ser l’Hipopótamo. Ja l’haviem vist, però com que veiem que estava a punt de començar a ploure vam decidir deixar per avui la visita a Boca i anar a prendre alguna cosa. Aquest cafè està a la cantonada dels carrers Defensa i Brasil, just enfront de la Plaza de Ledesma, on hi ha el museu del que us acabo de parlar. És un cafè molt agradable, més acollidor que el seu veí, el Bar Británico. Ombrívol, gràcies a les làmpares de llum groguenca situades lluny del sostre, decorat amb publicitat antiga, fotos i pòsters amb més de 30 estius al darrera, pans per servir a una còmoda de fusta i vidre, les olives en pots de vidre sobre la barra. Crec que el meu favorit.
Us podem confirmar que a Buenos Aires, un submarino és un got de llet molt calenta on esfonses una barreta de xocolata que es defà allà dins. Això és una diferència amb el Líban, on a submarine és un entrepà i amb Barcelona, on si no recordo malament fa molts anys era una gerra de cervesa amb un xupito de vodka.
Passejant, encara vam tenir temps de visitar El Ideal. Està a una cuadra de Corrientes, molt cèntric i tothom el coneix. A la planta baixa hi ha el cafè restaurant, escenari perfecte per a qualsevol film que busqui una ambientació de cafè elegant d’època. A la primera planta, hi ha el saló de ball. Ball, vol dir tango. I tango, al Ideal, vol dir un ball senyor, no les exhibicions per turistes. Un plaer per la vista.
La nit ens va portar a sopar al costat de casa, perquè des de mitja tarda d’ahir fins ara (quarts de 10 del matí, divendres) no ha deixat de ploure. Creiem que el restaurant es diu La Heladera. Si ja haviem esgotat els adjectius amb el Drugstore de Colonia, o el Bella Italia, aquí ja no sé com dir-ho. Excel·lent.
El menjar boníssim (no em feu escriure els plats, perquè eren en francès o molt llargs) i el vi (xilè?) també molt bo. El local és l’antiga cuina d’una casa que devia d’haver allà mateix, una planta baixa al carrer Ciudad de la Paz, abans d’arribar al pont Jorge Newberry. Té una d’aquelles neveres antigues, de fusta i amb quatre portes; un moble de cuina verd enciam que no saps si és conservat dels anys 40-50 o un model a escala real de les cuines de joguina de tantes nene; naturalment, totes les parets estan enrajolades de blanc; la majoria de copes i de cadires són diferents l’una de l’altra (són les restes de l’àvia!), les parets exposen ampolles de licors antics i de sifons … genial. I el servei és ràpid!
Abans de baixar a esmorzar, deixeu-me que comenti que dies enrera vam veure un thriller aprecialble. La pel·lícula es diu en versió original Derailed, aquí traduïda com Descarrilados, amb la Jennifer Aniston i el Clive Owen. Ens va agradar molt, la crítica queda pendent.
Salut i sort,
Ivan.