Diàlegs polítics

L’home de moda de la política espanyola, Pablo Iglesias, entrevista periodistes que es dediquen a l’anàlisi política. Bé, al seu programa Otra vuelta de tuerka entrevista més gent, però els dos que jo he mirat han estat els d’Enric Juliana i l’Iñaki Gabilondo.

El diàleg amb Gabilondo va ser molt fluïd. Va establir-se una ràpida complicitat entre tots dos i es poden llegir entre línies coses ben interessants en les afirmacions que fa l’analista i comunicador basc. A més, deixa anar una frase que dóna una molt bona tot i què parcial explicació de perquè la transició va anar d’aquella manera: “A mí la muerte de Franco me pilló con treinta y dos años y tres hijos”, va dir l’Iñaki.

En canvi Pablo Iglesias no va poder establir aquesta connexió amb l’Enric Juliana, a qui va definir com “el hombre de La Vanguardia en Madrid”. Aquí el que em va resultar més interessant va ser veure com Juliana, a qui m’imagino millor polític que la majoria de parlamentaris, exposava de manera molt subtil tesis que s’enfronten directament al que defensa el líder de Podemos. Em va semblar impagable la referència a Pla dient què Catalunya és la província més occidental d’Itàlia, que no va merèixer cap comentari del politòleg ara polític i que en canvi estableix un marc mental i cultural diferent al que es viu a la capital del regne.

Otra vuelta de tuerka esdevé no només una tertúlia interessant sinó també un mitjà útil per valorar la personalitat i el pensament d’un polític què necessita ràpidament ser millor conegut i inspirar confiança a un sector ampli de la població. Analitzar quines preguntes fa i quines deixa passar, on intenta dirigir les respostes del seu interlocutor i quins són els seus silencis pot ajudar a que alguns no s’emportin massa tard una sorpresa que no ho hauria de ser.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Memòries de Guerra

Los viejos rockeros nunca mueren, o sigui que segurament el seguirem sentint assíduament als mitjans de comunicació.

Alfonso Guerra

Crec que el primer cop que el vaig escoltar va ser quan defensava aquella moció de censura que el PSOE li va plantar a Adolfo Suárez sense cap possibilitat de tirar endavant, només per esquerdar una mica més la UCD per dins. El seu furibund “queremos que el país funcione” era el contrapunt raonable d’una llengua mordaç, afilada durant els seus estudis de Filosofia i què emprava el sarcasme amb contundència i una certa gràcia. Recordo un orador fantàstic.

Es va incorporar al govern “como oyente”, però també com a vicepresident únic. Va entrar com a garant de les essències socialistes i, diuen, va acumular un munt de poder en el control de la gestió diària de l’Executiu. D’aquesta contradicció va nàixer el què anys més tard Felipe González qualificaria com a “esquizofrenia del ejercicio del poder”, quan Alfonso Guerra igual reclamava una llei que limitès els guanys de les empreses com demanava els periodistes i rivals polítics que estudiessin l’obra d’Adam Smith.

I no va ser la contradicció més greu, perquè una persona d’esquerres ha de fer mans i mànigues per a justificar la seva manca de tolerància amb la discrepància (“el que se mueva, no saldrá en la foto”), la imposició de criteris a organitzacions de la que no s’és membre (el PSPV té pendent d’escriure la seva història durant la Transició) o l’ús privat de despatxos públics (per part del seu germà Juan; i no el confongueu amb el músic Juan Luís Guerra).

Igual que a Pujol, va pagar cara la condescendència (o complicitat) amb la família i va deixar de ser vicepresident per a esdevenir l’estrella en els mítings del PSOE. Crec què va ser el primer polític espanyol a qui vaig veure a l’escenari amb un micròfon inalàmbric, molt abans que els socialistes qualifiquessin Podemos de populistes.

Hi ha canvis què es poden explicar per l’origen de la victòria del tàndem González & Guerra al mític congrés de Suresnes, què ha estat explicat magistralment per l’Enric Juliana, pel general Manuel Fernández-Monzón en el seu llibre El sueño de la Transición, pel periodista Alfredo Grimaldos en el seu llibre Claves de la Transición (para adultos), i comentat per David Val Palao, entre d’altres.

Però hi ha actituds, o errors a l’expressar-se, què parteixen en la meva opinió de creences i un tarannà molt arrelats, com el comentari del ribot què tant ha fet per l’independentisme català.

Em soprendria molt veure’l incorporar-se a al consell d’administració d’alguna multinacional, però en un país on gent amb el currículum que tenen alguns ha figurat en els consells d’algunes de les principals empreses del país, tot és possible. La força del networking, li diuen.

Salut i sort,
Ivan.