Diàlegs polítics

L’home de moda de la política espanyola, Pablo Iglesias, entrevista periodistes que es dediquen a l’anàlisi política. Bé, al seu programa Otra vuelta de tuerka entrevista més gent, però els dos que jo he mirat han estat els d’Enric Juliana i l’Iñaki Gabilondo.

El diàleg amb Gabilondo va ser molt fluïd. Va establir-se una ràpida complicitat entre tots dos i es poden llegir entre línies coses ben interessants en les afirmacions que fa l’analista i comunicador basc. A més, deixa anar una frase que dóna una molt bona tot i què parcial explicació de perquè la transició va anar d’aquella manera: “A mí la muerte de Franco me pilló con treinta y dos años y tres hijos”, va dir l’Iñaki.

En canvi Pablo Iglesias no va poder establir aquesta connexió amb l’Enric Juliana, a qui va definir com “el hombre de La Vanguardia en Madrid”. Aquí el que em va resultar més interessant va ser veure com Juliana, a qui m’imagino millor polític que la majoria de parlamentaris, exposava de manera molt subtil tesis que s’enfronten directament al que defensa el líder de Podemos. Em va semblar impagable la referència a Pla dient què Catalunya és la província més occidental d’Itàlia, que no va merèixer cap comentari del politòleg ara polític i que en canvi estableix un marc mental i cultural diferent al que es viu a la capital del regne.

Otra vuelta de tuerka esdevé no només una tertúlia interessant sinó també un mitjà útil per valorar la personalitat i el pensament d’un polític què necessita ràpidament ser millor conegut i inspirar confiança a un sector ampli de la població. Analitzar quines preguntes fa i quines deixa passar, on intenta dirigir les respostes del seu interlocutor i quins són els seus silencis pot ajudar a que alguns no s’emportin massa tard una sorpresa que no ho hauria de ser.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Fracàs mediàtic

A resultes de les eleccions europees s’han volgut extreure moltes conclusions polítiques, penso que en general arriscades. En canvi, no he llegit cap análisi en clau mediàtica.

I és que per mi el més rellevant és el fracàs de les emisores televisives d’extrema dreta. No només no han aconseguit que VOX tregui ni un sol eurodiputat, és que són els que han trencat la barrera d’entrada a un nou rival polític. Si no haguessin contractat com a tertulià a un noi amb una cua l’establishment polític segurament s’hagués pogut repartir un grapat d’escons més a Estrasburg.

Les audiències (menys) i les opinions publicades (més) han atorgat durant un llarg temps una gran importància a determinats debats televisius. Espais on es suposa que la reflexió, l’argumentació i el contrast han de ser apassionants. A la pràctica s’escolten molts crits, moltes desqualificacions, pocs arguments i encara menys raonaments. I un no acabar d’interrupcions i mala educació.

Però, ara queda palés què l’audiència els mira d’una manera semblant a com jo mirava els pallassos del circ. I això, quan els que apareixen són persones amb estudis i professions serioses, per molt què siguin bons donant espectacle, em sembla patètic.

És dolent que el nivell sigui tant baix, però és encara pitjor que tota una generació cregui que això és debatre. Els que de petits vam veure el Balbín moderant La Clave no podem estar d’acord. No és qüestió només de defensar la qualitat a televisió, és què afecta a la vida política del país. I afegeixo què m’agrada molt el plantejament totalment diferent del Cuní a 8tv, ara que ha deixat la vena d’espectacle peixater què compartia amb la Rahola.

Debatre és una activitata essencial a una democràcia. Espero que a les escoles els més joves n’aprenguin, perquè milloraria molt el país.

Salut i sort,
Ivan.