Tota la veritat

Tota la veritat té un títol tan pretenciós com precís. Quan algú -en aquest cas: alguns- tenen la gosadia de titular així un relat periodístic, o bé són uns inconscients o bé és que s’ho han treballat molt i molt bé. Trobo que amb aquest llibre estem davant del segon cas.

Com s’ha escrit aquest llibre. Tota la veritat és l’esforç conjunt de sis periodistes, que han entrevistat un munt de protagonistes dels dos darrers anys del procés i han contrastat totes aquestes declaracions. Han callat algunes fonts de moments concrets i han esperat que acabés el judici al Tribunal Suprem per a publicar el seu treball. I el llibre que han publicat és una narració dels fets: ni un recull de diàlegs, ni una successió d’articles d’opinió, ni una crònica de noms, llocs, dates i fets. És a dir, que no és la visió d’una única persona, sinó una investigació conjunta que proporciona, no un mosaic d’opinions sobre la que es forma una visió general. Tota la veritat pretén ser el relat global de com es va arribar a l’u d’octubre.

Bé, no del tot global: Tota la veritat explica com es van prendre les decisions i quines passes es van seguir al bàndol independentista, què és el que de fet s’estava movent. Em falta, però, saber quines passes se seguien en el bàndol unionista perquè no passés res. D’aquesta altra meitat de la història hi ha molta menys informació.

Per altra banda, reconec que cal tenir en compte a quins personatges han tingut accés, i a quins no, els sis periodistes i autors d’aquest llibre. I que la intenció del volum és oferir "la crònica definitiva dels dies decisius del procés".

I tampoc no del tot completa: perquè a les pàgines de Tota la veritat hi ha unes quantes vegades que s’explica que es van mantenir reunions de les quals s’explica poc o res. Per exemple, llegim que l’Artur Mas es va reunir amb l’Anna Gabriel. Per parlar de què? En quin to? I com va anar? El llibre explica molt bé com es van anar perfilant les grans decisions sobre la celebració del referèndum, però deixa de banda una altra part que per a mi és igual o més important: com anaven evolucionant les relacions entre les diferents forces polítiques. Què es coïa a l’ambient, quines opcions alternatives s’anaven posant sobre la taula i descartant… Apareixen algunes, però si la llista és exhaustiva, penso que durant aquells dos anys es va fer poc per a arribar a alguna mena de tercera via acordada. D’uns, ja m’ho esperava; d’altres, no. Potser d’aquella reunió no en va sortir res de significatiu, però saber com dialogaven la censora i el censurat m’hagués agradat.

Tota la veritat està escrit amb gran talent, propi dels millors thrillers, aquells en què vas devorant pàgines tot i saber el final de la història, com aquí és el cas. I pel camí, com a qualsevol noir digne d’aquest nom, va apareixent un reguitzell de cadàvers. En el meu cas, una generació de polítics que no es mereixen la meva confiança.

La cirereta de Tota la veritat és el pròleg de l’Enric Juliana. A l’hora d’explicar l’origen del procés per tal de breument situar el lector al punt de partida del llibre, els autors han escollit una fórmula diametralment oposada. I li hi han encomanat a un altre periodista tampoc sospitós de separatisme (si més no, dins de Catalunya). En Juliana, fidel al seu estil, fa una anàlisi brillantíssima en l’exposició, i clara, ampla i profunda en el contingut. En contra d’algun dels lectors de Lo Bloc, jo sóc molt fan del Juliana, tot i que reconec que és millor com a diagnosticador que no pas com a predictor. Però vaja, el seu gran ídol Titus Livi ja feia això.

I ja posats a mullar-me, discrepo amb ell i amb tants com ell: el problema gros no va ser aquella sentència, sinó la manera indecent en què es van recaragolar els mecanismes polítics primer, i legals després, per a arribar a aquella sentència.

A banda d’un grapat d’anècdotes més o menys sucoses, la gran aportació de Tota la veritat és el seu punt de vista fred, proper, i implacable. Descobreix el vessant més humà de la política: les malfiances entre partits, entre persones, entre companys. Dubtes, n’apareixen pocs; pors, moltes. Debat ideològic o programàtic, gairebé inexistent, perquè és la crònica del compte enrere del llançament i ja no era moment per aquests debats; però tacticisme i competició entre partits, a dojo.

A les memòries o reflexions de cap polític no es pot trobar Tota la veritat. Tampoc en aquest llibre, però trobo que déu semblar-se prou. I és ben distret.

Adient per a curiosos sense prejudicis. Contraindicat pels que jutgen segons el color de la samarreta.

Salut i sort,
Ivan.

Ferran Casas, Gerard Pruna, Marc Martínez Amat, Neus Tomàs, Odei A.-Etxearte, Roger Mateos: Tota la veritat. Ara Llibres, 2019.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s