Memòries de Guerra

Los viejos rockeros nunca mueren, o sigui que segurament el seguirem sentint assíduament als mitjans de comunicació.

Alfonso Guerra

Crec que el primer cop que el vaig escoltar va ser quan defensava aquella moció de censura que el PSOE li va plantar a Adolfo Suárez sense cap possibilitat de tirar endavant, només per esquerdar una mica més la UCD per dins. El seu furibund “queremos que el país funcione” era el contrapunt raonable d’una llengua mordaç, afilada durant els seus estudis de Filosofia i què emprava el sarcasme amb contundència i una certa gràcia. Recordo un orador fantàstic.

Es va incorporar al govern “como oyente”, però també com a vicepresident únic. Va entrar com a garant de les essències socialistes i, diuen, va acumular un munt de poder en el control de la gestió diària de l’Executiu. D’aquesta contradicció va nàixer el què anys més tard Felipe González qualificaria com a “esquizofrenia del ejercicio del poder”, quan Alfonso Guerra igual reclamava una llei que limitès els guanys de les empreses com demanava els periodistes i rivals polítics que estudiessin l’obra d’Adam Smith.

I no va ser la contradicció més greu, perquè una persona d’esquerres ha de fer mans i mànigues per a justificar la seva manca de tolerància amb la discrepància (“el que se mueva, no saldrá en la foto”), la imposició de criteris a organitzacions de la que no s’és membre (el PSPV té pendent d’escriure la seva història durant la Transició) o l’ús privat de despatxos públics (per part del seu germà Juan; i no el confongueu amb el músic Juan Luís Guerra).

Igual que a Pujol, va pagar cara la condescendència (o complicitat) amb la família i va deixar de ser vicepresident per a esdevenir l’estrella en els mítings del PSOE. Crec què va ser el primer polític espanyol a qui vaig veure a l’escenari amb un micròfon inalàmbric, molt abans que els socialistes qualifiquessin Podemos de populistes.

Hi ha canvis què es poden explicar per l’origen de la victòria del tàndem González & Guerra al mític congrés de Suresnes, què ha estat explicat magistralment per l’Enric Juliana, pel general Manuel Fernández-Monzón en el seu llibre El sueño de la Transición, pel periodista Alfredo Grimaldos en el seu llibre Claves de la Transición (para adultos), i comentat per David Val Palao, entre d’altres.

Però hi ha actituds, o errors a l’expressar-se, què parteixen en la meva opinió de creences i un tarannà molt arrelats, com el comentari del ribot què tant ha fet per l’independentisme català.

Em soprendria molt veure’l incorporar-se a al consell d’administració d’alguna multinacional, però en un país on gent amb el currículum que tenen alguns ha figurat en els consells d’algunes de les principals empreses del país, tot és possible. La força del networking, li diuen.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s