Nelson Mandela, el jugador nº16

A hores d’ara la història ja és ben coneguda. En John Carlin va escriure-la i el Clint Eastwood la va filmar.

A mí m’ha agradat més aquest documental què va més al gra i no té tantes pretensions. Té l’avantatge que veus les cares dels protagonistes reals i que hi ha imatges d’arxiu d’aquells moments ara fa gairebé vint anys. En contra, hi ha traduccions una mica discutibles.

Adient pels que creuen en els herois. Contraindicat pels qui busquin explicacions profundes.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Invictus

Fins i tot els més grans tenen obres menors. Després de moltes obres mestres consecutives, Clint Eastwood ens entrega una pel·lícula corrent i prou.

Invictus

Això passa quan les expectatives són tant elevades. I en el meu cas, eren altíssimes, perquè es reunien una patum del cinema, un referent de la política com es Mandela, un llibre que em va agradar moltíssim, i un campionat mundial de rugbi que al film té molt més protagonisme del que jo em pensava.

Quan vaig llegir el llibre del John Carlin no em podia imaginar la manera en que Eastwood podia adaptar aquell reportatge, autèntic fresc social de Sudàfrica, a una pel·lícula. Malauradament, l’adaptació és dolenta. El guionista ha centrat la seva atenció exclusivament en el Campionat del Món de Rugbi del 1995, deixant de banda tota la tasca de seducció política que Mandela va portar a terme amb els líders de l’apartheid, part fonamental per a entendre l’esència de la utilització política del rugbi per part del Congrès Nacional Africà.

No només això, personatges fonamentals en el que va succeir com Morné du Plessis o Constand Viljoen no tenen ni una trista línia de diàleg. A més, el film està centrat en la relació personal entre Mandela (Morgan Freeman, merescudíssim candidat a l’Oscar) i François Pienaar (correcte Matt Damon), però deixa de costat anècdotes explicades al llibre que mostren tant la profunditat com el caliu de la relació.

Si us interessa Invictus perquè sou aficionats al rugbi, trobareu unes escenes de joc molt ben resoltes visualment, que transmeten perfectament la duresa i l’esforç de l’esport, però que no s’expliquen prou bé. Els que no coneixen el rugbi no entenen el que està passant, i els que no recordin els partits no tindran manera de, per exemple, saber qui va guanyant en cada moment. A més que, per la gran majoria que no estan interessats en el rugbi (i que no saben el que es perden) potser hi ha massa escenes de joc.

En definitiva, Invictus és una pel·lícula mal explicada, igual que Playing the Enemy era un reportatge incomplert. L’altra semblança és que tots dos excel·leixen en narrar l’aspecte emocional de la transformació sudafricana. El film és tant emotiu com el llibre, i aconsegueix molt fàcilment retratar la immensitat del repte de Mandela i la grandesa de la seva actuació, i això fa que Invictus sigui una pel·lícula que es veu sense massa esforç i que transmet bon rollo.

Adient com a entreteniment conscienciat. Contraindicat tant com a gran divertiment, com a manifest antiracista.

Salut i sort,
Ivan.

Playing The Enemy

El periodista John Carlin ha escrit un llibre entretingut, instructiu i profundament humà sobre el final de l’apartheid.

John Carlin - Playing The Enemy

Tot i que la promoció del llibre es centra en l’ús ideològic del rugbi, aquest ni és un llibre sobre l’esport, ni està centrat en la Copa del Món que van guanyar els Springboks el 95. Però si que destaca la importància que li va donar Mandela els símbols dels afrikaner; el rol que van jugar els boicots als Springboks primer i el permís a poder competir internacionalment després; i com aquella Copa del Món 1995 va canvir actituds i estats d’ànim.

Playing The Enemy es centra en com Nelson Mandela va seduir els seus rivals polítics, començant pels líders del National Party i per funcionaris estratègics i acabant pels caps de l’extrema dreta boer. El llibre explica un munt d’anécdotes i petites històries que donen una idea de l’enorme dificultat que suposa un canvi de mentalitat a tot un país. John Carlin posa l’èmfasi a les relacions personals, directes i properes, com a motor del canvi. És per això que crec que el nom que li donarà Clint Eastwood a l’adaptació cinematogràfica, The Human Factor, és molt més adient.

Playing The Enemy no explica ni tant sols superificialment, i això és una mancança greu, els termes dels acords que es van assolir i com es va resoldre tant políticament com jurídicament l’apartheid. John Carlin ha volgut donar la visió humana, del carrer, i en això es pot dir que ha fet una bona feina. El llibre és tant emocionant com fàcil de seguir i dona la mesura de l’enormitat del que ha aconseguit Mandela.

El que més m’ha agradat llegir és com el govern sudafricà va començar amb molt de temps per endavant la tasca de preparar Mandela i el Congrés Nacional Africà per a governar el país. Mostra una visió i un lideratge excepcionals, que m’han recordat de seguida la relació entre Lord Mountbatten i Nerhu, explicada per Dominique Lapierre i Larry Collins a Tonight, Freedom.

En aquesta entrevista a TV3, el mateix John Carlin comenta durant una mica més de mig hora el llibre.

Adient per ensorrar prejudicis i esbrinar quines són les preguntes a fer. Contraindicat pels qui cerquen respostes senzilles.

Salut i sort,
Ivan.