Invictus

Fins i tot els més grans tenen obres menors. Després de moltes obres mestres consecutives, Clint Eastwood ens entrega una pel·lícula corrent i prou.

Invictus

Això passa quan les expectatives són tant elevades. I en el meu cas, eren altíssimes, perquè es reunien una patum del cinema, un referent de la política com es Mandela, un llibre que em va agradar moltíssim, i un campionat mundial de rugbi que al film té molt més protagonisme del que jo em pensava.

Quan vaig llegir el llibre del John Carlin no em podia imaginar la manera en que Eastwood podia adaptar aquell reportatge, autèntic fresc social de Sudàfrica, a una pel·lícula. Malauradament, l’adaptació és dolenta. El guionista ha centrat la seva atenció exclusivament en el Campionat del Món de Rugbi del 1995, deixant de banda tota la tasca de seducció política que Mandela va portar a terme amb els líders de l’apartheid, part fonamental per a entendre l’esència de la utilització política del rugbi per part del Congrès Nacional Africà.

No només això, personatges fonamentals en el que va succeir com Morné du Plessis o Constand Viljoen no tenen ni una trista línia de diàleg. A més, el film està centrat en la relació personal entre Mandela (Morgan Freeman, merescudíssim candidat a l’Oscar) i François Pienaar (correcte Matt Damon), però deixa de costat anècdotes explicades al llibre que mostren tant la profunditat com el caliu de la relació.

Si us interessa Invictus perquè sou aficionats al rugbi, trobareu unes escenes de joc molt ben resoltes visualment, que transmeten perfectament la duresa i l’esforç de l’esport, però que no s’expliquen prou bé. Els que no coneixen el rugbi no entenen el que està passant, i els que no recordin els partits no tindran manera de, per exemple, saber qui va guanyant en cada moment. A més que, per la gran majoria que no estan interessats en el rugbi (i que no saben el que es perden) potser hi ha massa escenes de joc.

En definitiva, Invictus és una pel·lícula mal explicada, igual que Playing the Enemy era un reportatge incomplert. L’altra semblança és que tots dos excel·leixen en narrar l’aspecte emocional de la transformació sudafricana. El film és tant emotiu com el llibre, i aconsegueix molt fàcilment retratar la immensitat del repte de Mandela i la grandesa de la seva actuació, i això fa que Invictus sigui una pel·lícula que es veu sense massa esforç i que transmet bon rollo.

Adient com a entreteniment conscienciat. Contraindicat tant com a gran divertiment, com a manifest antiracista.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

4 thoughts on “Invictus

  1. No la he visto , repasando la filmografia de Clint Eastwood veo que me faltan muchas por ver :

    # 2010: Hereafter.
    # 2009: Invictus.
    # 2008: Gran Torino.
    # 2008: Changeling (El intercambio, El substituto).
    # 2006: Letters from Iwo Jima (Cartas desde Iwo Jima).
    # 2006: Flags of Our Fathers (La conquista del honor, Banderas de nuestros padres).
    # 2004: Million Dollar Baby (Golpes del destino).
    # 2003: Mystic River (Río Místico).
    # 2002: Blood Work (Deuda de sangre).
    # 2000: Space cowboys (Jinetes del espacio).
    # 1999: True Crime (Crimen verdadero, Ejecución inminente).
    # 1997: Midnight in the Garden of Good and Evil (Medianoche en el jardín del bien y del mal).
    # 1997: Absolute Power (Poder absoluto).
    # 1995: The Bridges of Madison County (Los puentes de Madison).
    # 1993: A Perfect World (Un mundo perfecto).
    # 1992: Unforgiven (Los imperdonables, Sin perdón, Lo que no se perdona).
    # 1990: White Hunter Black Heart (Cazador blanco, corazón negro).
    # 1990: The Rookie (El principiante).
    # 1988: Bird (Bird / El saxofonista).
    # 1986: Heartbreak Ridge (El guerrero solitario, El sargento de hierro).
    # 1985: Pale Rider (El jinete pálido).
    # 1983: Sudden Impact (Impacto fulminante, Impacto súbito).
    # 1982: Honkytonk man (El hombre de Honkytonk, Aventurero de medianoche).
    # 1982: Firefox.
    # 1980: Bronco Billy (Bronco Billy).
    # 1977: The Gauntlet (Ruta suicida ).
    # 1976: The outlaw Josey Wales (El fugitivo Josey Wales, El fuera de la ley).
    # 1975: The Eiger Sanction (Licencia para matar).
    # 1973: Breezy (Primavera en otoño).
    # 1973: High Plains Drifter (La venganza del muerto, Infierno de cobardes).
    # 1971: Play misty for me (Obsesión mortal, Escalofrío en la noche)

    …….

    Me gustaron mucho Mystic River y Sin perdón , creo que son de las mejor peliculas que he visto , luego hay algunas como : Firefox.Ejecución inminente Poder absoluto Space cowboys Gran Torino…. que sin parecerme super peliculas estan bien , me falta entre bastantes Bird. Midnight in the Garden of Good and Evil es tambien buena.

    Clint Eastwood es un buen director , aunque ahora siempre anuncian sus peliculas como obras maestras y eso es pasarse Million Dollar Baby no me lo parecio.

    1. Yo creo que Eastwood es ya un clásico en vida. Million Dolar Baby puede no ser perfecta pero si buenísima, con un puñado largo de escenas memorables.

      Durante un largo tiempo tuvo que alternar las pelis que quería rodar con las que le daban el dinero para poder rodar las primeras para mi su primera obra maestra, con la que lo descubrí, fue The Pale Rider.

  2. Jo venia del Barça i vaig passar pel Renoir. Hi feien “Invictus” i jo no sabia res de la peli, només que semblava que anava de rugby. Així que, com que les expectatives eren inexistents, doncs m’ho vaig passar bé. Sí que vaig trobar que es prenien a Mandela una mica a la lleugera, però.
    Per cert, al Renoir tenen un raconet amb llibres que es poden agafar per llegir (a canvi de deixar-ne un altre), molt bona idea!

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s