Fins i tot els més grans tenen obres menors. Després de moltes obres mestres consecutives, Clint Eastwood ens entrega una pel·lícula corrent i prou.
Això passa quan les expectatives són tant elevades. I en el meu cas, eren altíssimes, perquè es reunien una patum del cinema, un referent de la política com es Mandela, un llibre que em va agradar moltíssim, i un campionat mundial de rugbi que al film té molt més protagonisme del que jo em pensava.
Quan vaig llegir el llibre del John Carlin no em podia imaginar la manera en que Eastwood podia adaptar aquell reportatge, autèntic fresc social de Sudàfrica, a una pel·lícula. Malauradament, l’adaptació és dolenta. El guionista ha centrat la seva atenció exclusivament en el Campionat del Món de Rugbi del 1995, deixant de banda tota la tasca de seducció política que Mandela va portar a terme amb els líders de l’apartheid, part fonamental per a entendre l’esència de la utilització política del rugbi per part del Congrès Nacional Africà.
No només això, personatges fonamentals en el que va succeir com Morné du Plessis o Constand Viljoen no tenen ni una trista línia de diàleg. A més, el film està centrat en la relació personal entre Mandela (Morgan Freeman, merescudíssim candidat a l’Oscar) i François Pienaar (correcte Matt Damon), però deixa de costat anècdotes explicades al llibre que mostren tant la profunditat com el caliu de la relació.
Si us interessa Invictus perquè sou aficionats al rugbi, trobareu unes escenes de joc molt ben resoltes visualment, que transmeten perfectament la duresa i l’esforç de l’esport, però que no s’expliquen prou bé. Els que no coneixen el rugbi no entenen el que està passant, i els que no recordin els partits no tindran manera de, per exemple, saber qui va guanyant en cada moment. A més que, per la gran majoria que no estan interessats en el rugbi (i que no saben el que es perden) potser hi ha massa escenes de joc.
En definitiva, Invictus és una pel·lícula mal explicada, igual que Playing the Enemy era un reportatge incomplert. L’altra semblança és que tots dos excel·leixen en narrar l’aspecte emocional de la transformació sudafricana. El film és tant emotiu com el llibre, i aconsegueix molt fàcilment retratar la immensitat del repte de Mandela i la grandesa de la seva actuació, i això fa que Invictus sigui una pel·lícula que es veu sense massa esforç i que transmet bon rollo.
Adient com a entreteniment conscienciat. Contraindicat tant com a gran divertiment, com a manifest antiracista.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!