26-J, la ressaca

De manera inexplicable, milions de persones continuen emperrades en no votar el mateix que jo i perseveren en l’equivocació. Conyes a banda, alguns comentaris breus i poc raonats i moltes preguntes obertes.

En sis mesos, no ha passat res significatiu per a la majoria de la població. Però els votants de Ciutadans no han aprovat que el partit estiguès disposat a fer costat Pedro Sánchez. La qüestió és si això apunta cap a una aprovació del lideratge de Rajoy al PP, o només de l’opció política més conservadora.

De la mateixa manera, la negativa de Pablo Iglesias a recolzar el PSOE (els futurs alumnes d’Història tindran un bon embolic de noms amb aquesta frase) per a formar govern crec que li ha costat una bona colla de vots. Un munt d’electors han deixat de considerar Unidos Podemos com una força útil per a canviar de govern. Què han votat? Han votat?

Això, o potser ha hagut un munt de votants que ha opinat que con aquellos no, i el que han rebutjat és l’acord entre Izquierda Unida i Podemos. Però, sense cap dada en la que recolzar-me, intueixo que no va per aquí.

Em fa l’efecte que la gran desviació i entre l’enquesta a peu d’urna i el resultat final reprodueix l’ocultació de vot que ha patit tradicionalment el PP a Catalunya. Que a la gent li faci vergonya el seu vot trobo que diu molt de les direccions dels partits. I a Espanya, això és el que potser li està passant a PP i PSOE.

Cau Mas, la CUP veta els pressupostos, torna a no presentar-se al Congreso, hem sabut part del que fa Fernández-Díaz, presideix Puigdemont, però la foto electoral catalana repeteix a nivell d’escons. Trobo que la gent ha votat ideològicament i que no té gaires dubtes. Caldrà veure les enquestes (seran més fiables?) sobre quins trasvassaments de vots ha hagut, però qui vulgui progressar electoralment haurà de moure fitxa i de manera molt agressiva.

No he trobat la comparació en nombre de vots respecte el desembre, però la diferència de vots a Catalunya entre CDC i el PP és mínima. El PP ha heretat els vots d’Unió? Ha tocat fons Convergència?

I per altra banda, sembla que la caiguda del PSC ha trobat el seu límit. Ara que físicament faran mudança, va bé que sàpiguen quins mobles electorals hauran de traslladar.

I molt pocs, però Ciutadans també ha perdut vots. Un 2% vol dir tècnicament repetir resultats, però la seva tendència ascendent, es trenca?

Els que diuen que això no canviarà mai, que mirin els resultats a Andalusia o Extremadura. Els analistes polítics dels anys 80 o 90 dirien que són del gènere de fantasia.

Tanmateix, què passa al País Valencià i a Ses Illes per a que no hagi alternància? Tenint en compte tot el que ha passat en els darrers anys allà, com ha de ser l’alternativa per a que continuïn guanyant els mateixos!

Quan parlo de política amb suïssos, sempre dic que una de les principals diferències amb Espanya és el diferent significat del verb governar. A Suïssa, vol dir gestionar el dia a dia i liderar la negociació; a Espanya, manar. Opino que les direccions dels diferents partits polítics haurien de començar a visitar els Alps.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Sense confiança

Dues maneres completament diferents d’entendre la política no s’acaben d’entendre juntes.

D’una banda Junts pel SI. Hereus, especialment la part convergent, del peix al cove.  Però també amb els que abans habitaven l’ampli espai que hi ha entre Raül Romeva i l’Ernest Maragall, experts en els meandres de la gestió política i la gestió del no poder, de l’oposició. I els d’ERC, experts en refundar-se, canviar de líder i guanyar impuls. Més enllà dels objectius que legítimament persegueixin, són gent acostumada a la pràctica professional de la política. Als tempos variables i les rectificacions que no ho semblen.

A l’altra banda de l’espectre polític, del Parlament, i de concepció vital, un aplec de gent que s’organitza en la Candidatura d’Unitat Popular, que ha deixat enrera el seu nom en plural, però no la seva diveristat interna. Què són aferrissadament assambleïstes, que ho votaran tot vàries vegades abans de decidir res, i que no li tenen gens de por a quedar malament amb ningú que no sigui ells mateixos. I volen la Revolució, la volen tota sencera, i la volen ara mateix.

I ara surten un munt de genis de la política dient que ells ja deien que no s’entendrien! Bé, jo no ho diria tant cert que no s’entendran. Els catalans podem tirar de llibres d’Història per a posar exemples tant de pica-baralles estúpides com d’acords insospitats. Som la síntesi del seny i la rauxa.

La rauxa, ara mateix, la posa la CUP. L’Anna Gabriel no és el David Fernández, ni de ben lluny. No li hem vist el mateix enginy verbal, ni la capacitat d’expressar amb molta fermesa unes conviccions i alhora deixar la porta oberta a una entesa. Si més no, fins ara. I tampoc no veig cap cupaire que exposi intencions programàtiques o ideològiques amb la brillant exposició que exhibien el Baños o l’Arrufat. Però han accentuat la seva fermesa i hi ha una part del seu electorat, el més roig, que deu d’estar ben content.

A banda de parlant, també hi ha diferències actuant, encara més significatives i importants. Per què tots els diputats cupaires han votat en bloc? La legislatura passada vam veure com els tres membres del seu grup parlamentari votaven separadament quan ho consideraven oportú, mentre que ara, tot i la forta divisió interna s’ha imposat una disciplina de grup que no casa, em sembla, amb el seu discurs llibertari.

L’absència del David Fernández i el Quim Arrufat es nota i molt. Abans de les eleccions hom es demanava perquè la CUP renunciava al prestigi que havien guanyat aquests dos. Ara ens podem demanar perquè han renunciat també a la seva experiència. L’esquerra anticapitalista continua aprenent de què va la política d’abast més amunt que els municipis. Ho està aprenent a l’ajuntament barceloní, i ho està tornant a aprendre al Parlament, on no sabien que tombar els pressupostos és prémer el botó vermell per a tombar el govern. Marededéusenyor!

El seny toca esperar-lo de JxSI, un bàndol que està ple de gats que saben caure dempeus. Però gent tan assenyada hauria d’haver concedit algun caramel que els cupaires poguessin assaborir, començant per tocar els impostos als que més guanyen i seguint, per exemple, per disminuir en alguna mesura el nombre d’alts càrrecs nomenats a dit. O negociar que els que van ser alts càrrecs i han tornat a ser funcionaris deixin de cobrar pels càrrecs que ja no ostenten i tornin al seu sou normal de funcionari. Complex, trepitja ulls de poll a molts partits, però s’hagués venut molt bé.

Tot i haver fracassat amb la negociació pressupostària JxSI juguen amb una carta que, si no és certa és ben trobada: al Parlament, són els únics que han proposat coses en positiu. O si més no, els altres grups no han aconseguit vendre cap proposta emblemàtica, només oposar-se a JxSI (que, per altra banda, és el que hom espera d’una oposició). O sigui que de moment, encara dominen el discurs polític. I més ara que Carles Puigdemont ha convocat la moció de confiança.

Entre els dos extrems hi ha altres quatre grups parlamentaris que estan més pendents de les eleccions de finals de juny que no pas del que pugui passar al Parlament. Però, aquesta indefinició fa que la seva diferenciació caigui en picat i que ho fiin tot a què puguin fer els seus germans grans al Congreso. Sempre és arriscat confiar en que un altre jugui les seves cartes a la teva conveniència.

De moment ja els va bé no haver-se de retratar i esperen millorar posicions en unes hipotètiques noves eleccions catalanes, que ara no seran fins ben entrada la tardor. Eleccions que portarien un reposicionament, especialment de l’independentisme, sembla que amb un lideratge republicà clar. I ja veuriem què passaria amb els que van prestar el seu vot en favor de l’ideal independentista, o en contra de la corrupció pujoliana.

Però molt difícilment sorgirà un nou escenari parlamentari on les CUP tinguin el poder negociador que ara gaudeixen.

Salut i sort,
Ivan.

Ada Colau, política

Massa opinió superficial sobre el pacte a l’Ajuntament de Barcelona i poca reflexió sobre el seu significat.

La Ada Colau activista va criticar els partits polítics tradicionals per què no responien els seus interessos polítics. L’Ada Colau candidata a alcaldessa va afirmar que mai no pactaria ni amb convergents i socialistes, els que fins aleshores havien manat sempre a l’Ajuntament de Barcelona, perquè segons ella formaven part del problema, ja que no responien els seus interessos polítics. Ara La Colau alcaldessa ha hagut de pactar amb els socialistes, i amb d’altres també, és clar, per a poder portar a termini part del seu programa polític.

Barcelona, rueda de prensa con Ada Colau

El trànsit de la Colau des de l’activisme fins a l’exercici d’un càrrec públic l’ha portada a fer palès que només amb ideals no es pot governar i que moltes vegades cal assolir acords amb aquells que es menysté, no agraden, no s’està d’acord amb ells, o simplement tenen un poder que un li falta, com per exemple vots dins del consistori.

És un aprenentatge dur però imprescindible. La majoria de la gent, els que la vivim de manera passiva, tenim idealitzada la política. L’art d’arribar a acords, la noble pràctica de buscar el bé comú, etc. O idealitzada en sentit contrari, un lloc on quatre espavilats van “a forrarse”.

Hi ha un petit col·lectiu de gent que s’implica i la viu més de prop. Militants a sindicats o partits polítics, però també els que participen en l’associacionisme de tota mena des de col·legis professionals, clubs culturals, AMPAs, associacions de consumidors, etc. Aquests, saben que per a aconseguir qualsevol fita, primer cal recaptar moltes quotes de soci i quadrar comptes molts mesos seguits.

I finalment hi ha el col·lectiu més interessant i petit, els professionals que viuen de la política. No només els quadres dels partits polítics, també els analistes polítics i els publicistes professionals, molts cops disfressats de periodistes o tertulians. I els dels lobbistes, més o menys declarats. Tota aquesta gent s’hi juga no només el futur dels seus fills sinó també com pagar la hipoteca cada mes.

I les decisions no es prenen igual quan mires un partit per la tele o quan ets tu qui ha de canviar els jugadors, assolir l’objectiu i convèncer algú que et torni a signar el contracte.

L’Ada Colau no era tant ingènua com per no saber això. Però va fer una molt bona campanya electoral aprofitant el finselsdallonsisme en què s’havia instal·lat la immensa majoria de la població. I es va comprometre a fer net i a fer una política municipal a favor de la gent. I es va callar els gripaus que intuïa que s’hauria d’empassar. Ara li toca complir. I empassar-se els gripaus públicament.

I per complir, li ha de dir als veïns que no hi ha diners per a fer allò tan maco que l’anterior alcalde (en precampanya electoral, cal dir-ho) els havia promès. I li cal pactar amb l’oposició de centredreta i portar-los al govern municipal. I el que vindrà.

I això és bo. Amplia la base social de l’acord. No és compleix totalment cap programa electoral minoritari però s’assoleixen acords que satisfan prou a una majoria més gran. I amb els canvis d’argumentació i l’aplicació pràctica dels acords s’aprèn. I els propers programes electorals, esperem, sortiran una mica millor.

Naturalment, parlo de la bondat del mètode. Ves a saber quina serà la seva acció de govern.

I és bo també que es vegi que parlant, fins i tot els polítics es poden entendre. L’alternativa és “discutirlo a tortas” (Ibarretxe dixit) o el que fan els polítics espanyols, tornar a convocar eleccions perquè cap d’ells no té una majoria absoluta per fregar-li per la cara als altres. I que allò que semblen els polítics abans de la campanya és tant poc fiable com la campanya mateixa.

A més, afegeix més experiència a l’escàs bagatge de coalicions entre l’esquerra i el dreta. Allò que a Europa és tan normal i aquí sembla tan difícil.  I ajuda a valorar millor els observadors. Resulta patètic llegir la mateixa ploma criticant alhora uns per haver trigat tres mesos en posar-se d’acord, altres per no posar-se d’acord, i tercers per posar-se d’acord amb i qui havien dit que no ho farien mai.

És una lliçó que a Espanya li cal moltíssim. La història hispànica, especialment la recent, és plena d’imposicions i autoritarisme, i molt buida de diàleg i negociació. I per tant, de cultura política.

I és també un altre avís per a que els catalans deixem de mirar-nos el melic tot presumint de la nostra tradició pactista, ara que hem descobert que l’oasi català era un acord per amagar vergonyes. Tant socialistes com Barcelona en Comú renuncien a coses, entre elles a criticar-se mútuament massa obertament. Després del Pacte de Progrés que va permetre la col·laboració socioconvergent a l’ajuntament barceloní i el Pacte del Tinell que va parir el tripartit, i mentre tant Junts pel Si encara no sé sap com és d’estable, cal recordar que el tripartit no va servir per fer-hi net i a Millet el van haver de venir a pescar des de Madrid; com el pacte de progrés no va fer net a la Guardia Urbana barcelonina.

Pactista, si; però ingenu, no tant.

Salut i sort,
Ivan.

Seguretat ciutadana

La norma general és que millor arribar a un acord que no anar a judici. Però en el cas dels mossos del cas del Raval em temo que tots sortim perdent. I molt.

No sé el que va passar al Raval la nit que va morir un home envoltat de mossos d’esquadra. Això, malauradament, només ho saben del cert aquella colla de policies. Han estat acusats de quelcom gravíssim i han assumit una culpabilitat igualment greu però que no els portarà cap conseqüència pràctica a les seves vides.

Suposo que els comandaments policials i polítics han pensat en el bé social i en la seguretat ciutadana. Però aleshores no m’explico l’acord.

La meva filla encara no surt de nit. D’aquí uns anys ho farà i, si res no canvia, ho farà a Suïssa. Aquí la policia reparteix unes hòsties que ni Rambo en els seus millors temps. Però al policia que en dóna una de més o es passa de la ratlla li cau el cel a sobre.

Quan hi ha una manifestació veus un desplegament d’anti-avalots que fa por. Bern té la mida de Mataró, les manifestacions més grans cabrien sense problemes a l’antic Palau dels Esports i els policies que les vigilen no sé si entrarien tots al Camp Nou. Exagero una mica, però crec que m’enteneu. Però els cavalls, les furgonetes amb mànegues d’aigua a pressió, i tot l’armament que es veu és ben real.

Per altra banda, tots els policies estan perfectament identificats amb nom i càrrec al seu pit. La megafonia del centre de la ciutat va donant indicacions de per on passarà la manifestació, quins carrers estan tallats, quines línies de transport públic estan fora de servei (sempre la que jo vaig a fer servir!), etc.

Si, la majoria de manifestacions són cíviques. Però quan els hi surt la vena radical els suïssos reparteixen com el que més.

I també sé que una manifa avisada no és ni de lluny com un incident violent inesperat, no fotem.

Però entenc que la policia suïssa garanteix que res no s’anirà de mare. Crec que quan la meva filla comenci a sortir farà un munt de petites bestieses d’aquelles que fan els adolescents que comencen a gaudir de més llibertat, de l’alcohol i que volen trencar les normes que els tanquen a la infantesa i el rotllo de sempre. I potser serà ella o una amiga o el seu xicot que es passarà, o tindrà una pinta rara, o es passarà de llest amb un picoleto.

I pensant en aquest moment, jo estic més tranquil a Berna que a Barcelona o a Sant Vicent dels Horts. Perquè el que veig aquí em dóna més garanties que allí de que, si arriba el cas i hi ha un policia de per mig, la nena estarà segura.

Es parla molt de la policia com a mitjà per evitar delictes i per a perseguir i castigar els malfactors. Però el principal és què, quan hi ha la policia, tothom està segur. Perquè són gent preparada, entrenada, instruïda, armada i disposada a protegir els que no es poden protegir per si mateixos.

I a Catalunya, ai, hem perdut aquesta sensació. Pel cas del Raval, pel del 4-F i per un munt de casos que van passant en petites notícies a la pàgina 24 dels diaris o les portades de La Directa que llegeixen quatre gats.

L’acord judicial és molt dolent. Per a la reputació dels mossos, si; però especialment per la seguretat ciutadana.

Salut i sort,
Ivan.