Qualsevol de les biografies dels quatre cantants implicats té més suc que les de la majoria d’estrelles actuals, tant des del punt de vista musical com del vital. Tireu de Viquipèdia i us en fareu creus. Que en un món i en un grup amb egos tan elevats els noms dels músics d’estudi apareguin a la portada, també diu molt de tots els que s’hi van aplegar.

Musicalment, el supergrup Crosby, Stills & Nash ja era quelcom a tenir molt en compte. La seva unió va ser celebrada per la indústria discogràfica americana, àvida de trobar algun producte amb un impacte comparable al dels Beatles. Quan l’any després del festival de Woodstock, on ja havia tocat amb el trio, Neil Young s’hi va afegir per enregistrar el segon àlbum, les expectatives es van disparar encara més. I es van complir amb escreix.

Déjà vu comença amb la doble i animosa delícia folk-rock de Carry On i Questions, amb el cor harmònic que tant ha caracteritzat la banda i que tant ha influït en tota la música posterior. Continua amb el delicat country de Teach Your Children on participa el Jerry Garcia dels Grateful Dead, i el contundent blues-rock d’Almost Cut My Hair. Tres cançons excel·lents de tres estils diferents.

Helpless, una de les cançons més populars de Neil Young, aporta el seu folk melangiós i un munt de qualitat. Woodstock és un vigorós rock amb el contrapunt d’una tornada melòdica cantada a cor, producte del talent de la Joni Mitchell, companya continuada del grup i esporàdica de tots els seus membres.

Aquestes cinc primeres cançons completen una cara A llegendària. Però encara queda la cara B. (Els més joves heu de saber que un disc de vinil va ser durant molt de temps normal, i no un producte de col·leccionisme.)

La cara B comença amb tres cançons molt reposades: Déjà vu ens deixa el clímax de les harmonies vocals de Crosby, Stills, Nash & Young; el deliciós pop de Our House, gairebé infantil i totalment evocador; i el folk acústic de 4+20, on Stills es llueix a la guitarra acústica.

A continuació, Country Girl oscil·la entre el pop eteri i un intent de rock rabiós, i Everybody I Love You clou Déjà Vu amb rock de guitarra afilada i dolça harmonia vocal, l’original combinació que va fascinar el públic.

Escoltant Déjà Vu em queda clar que David Crosby és de llarg el millor cantant dels quatre, i això estant Graham Nash pel mig és dir molt. Que la guitarra de Stephen Stills és més subtil i fina que la de Neil Young, més rotunda i punyent. I que la secció rítmica amb Dallas Taylor a la bateria i Greg Reeves al baix és de luxe absolut.

Déjà Vu és una obra nascuda amb mal rollo, on cada autor prenia la veu solista de les seves cançons. Són molt pocs els moments que es van enregistrar conjuntament, i fins i tot en el cas de les peces signades per Neil, les cançons van ser mesclades i produïdes totalment per separat. Les diferències entre Stills i Young, que venien del seu temps a Buffalo Springfield i que han continuat durant tota la seva trajectòria, estaven ja totalment consolidades.

L’èxit de Déjà Vu va catapultar Crosby, Still, Nash & Young als cims de popularitat i llistes d’èxits, venent muntanyes de discs, tan conjuntament com cadascú pel seu compte, protagonitzant concerts massius i gires exitoses, durant les quals el grup es separava barallat per a tornar a unir-se després.

Un àlbum que ara resultaria curtíssim, amb només 36 minuts de durada, però amb un gramatge de talent per segon molt superior a la immensa majoria d’àlbums que es poden trobar arreu, digui el que digui en Langdon Winner a la seva crítica a Rolling Stone.

Una obra mestra absoluta. Adient. Sempre.