007, llicència per a ressuscitar

Em ve de gust fer una valoració de la tetralogia Bond protagonitzada pel Daniel Craig.

daniel-craig-skyfall-james-bond

Un cop descartat Pierce Brosnan la productora Eon va aprofitar la renovació de cara del protagonista per a rellançar la franquícia. La competència de la saga Bourne i de Mission: Impossible feia que el seu mercat habitual estigués més disputat que mai. A més, la mentalitat col·lectiva ha canviat prou en mig segle com per a que la fòrmula exotisme + glamour + erotisme + acció + parafernàlia tecnològica s’hagi de renovar profundament en les formes per a continuar sent efectiva. A la manera lampedusiana, canviar els ingredients per a que la fòrmula continui valent.

Un cop adquirits els drets per a adaptar Casino Royale, Broccoli i companyia podien treure’s l’espina de completar totes les novel·les originals i a més farcir la pel·lícula amb una nova presentació del protagonista.

Eon va encomenar Casino Royale al mateix director que va introduir Pierce Brosnan a Goldeneye, i Martin Campbell va tornar a aconseguir un gran èxit. Es va recolzar en l’àncora que suposa Judi Dench com M, en un guió magnífic que inclou seqüències d’acció (la grandiosa persecució del començament a l’edifici en construcció), un ús superb dels efectes especials (l’ensorrament a Venècia), cites antològiques (“you are not my type (…)”) i assumeix discretament elements clàssics de la franquícia (el personatge de Felix Leiter, la encara no anomenada Spectre, les noies Bond, etc.) per a crear un film d’intriga i acció que enganxa l’espectador de la primera a la darrera escena.

El Bond que veiem és dur per fora i sap expressar els sentiments de la manera austera que hom pot esperar d’algú del seu ofici (l’escena de la dutxa). 007 es comporta com es podria esperar d’un assassí professional: fredament, sense escrúpols, amb un pèl de fatxenderia, i només fa acudits quan li vol baixar les calces les dones. I Daniel Craig és força convincent en tot moment, amb una gestualitat intencionadament limitada, jugant amb el seu somriure-ganyota, i treient-li tot el suc a dos ulls increïblement blaus.

De Casino Royale sortim amb un parell de comptes pendents que només es resolen parcialment a Quantum of Solace. James Bond té una motivació personal per a fer la seva feina i aquest és un punt de conflicte a la trama, l’aparició de la venjança com a mòbil (i per partida doble) dels personatges.

Quantum of Solace és la més tradicional de les quatre pel·lícules, però veiem a James Bond demanant ajuda (i perdó!) o deixant de tirar-li els trastos al pibón de torn. Quantum of Solace accentua encara més que a Casino Royale la tendència de Bond a pensar pel seu compte, deixant de banda les instruccions del MI6. Bond és d’una peça, però té la seva particular consciència.

Pel camí perdem personatges que podien haver donat molt més suc, René Mathis i Strawberry Fields, però es confirma un altre, Felix Leiter, que podria també donar-ne molt en el futur.

L’entrada de Sam Mendes porta al clímax aquest enfocament de 007 cap a la vessant més personal de Bond. Des de la magnífica seqüència inicial ja es veu que James pensa en més coses que la missió, i això s’accentua més quan passa el que passa abans dels crèdits. Quan 007 torna al servei és perquè ell ho decidieix en funció d’una motivació personal, i és una altra motivació personal, la seva fidelitat a M, la que el guia en el desenllaç de Skyfall, un cop ja hem descobert què és un altre cop la venjança íntima i personal l’autèntic motor del drama.

D’aquesta manera Skyfall acaba sent un film de víscera, ràbia i violència, quan ha començat amb la sofisticació i l’aventura exòtica més típicament bondiana. I aquest viatge el condueix Mendes no només sense que res grinyoli sinó a més presentant la vessant més fràgil del súper agent secret.

I pel camí guanya tres nous personatges que seran les noves àncores de la saga, tot i que encara no ho sabem. A qui hagi fet el casting l’han de felicitar per trobar les encarnacions perfectes de Moneypenny i Q, i d’entendre que Ralph Fiennes pot aportar moltíssim a la saga.

[https://www.youtube.com/watch?v=AQ9H31z7OqM]

Tot i que semblava que el final de Skyfall lligava perfectament i tancava un cicle, Spectre ens revela que no és així. Hi ha un lligam íntim amb aspectes de Bond que s’insinuen al final de Skyfall i això provoca que Bond torni a deixar de banda les obligacions i la disciplina de 007 per a perseguir els seus propis objectius. Tres diferents línies es trenen a l’argument de Spectre: la missió, la recerca d’un misteri del passat de James Bond, i un altre cop la venjança. Tot això amb sobrietat en la distància curta i exhuberància en els plans llargs, amb els recursos típics de la franquícia, i amb un aire que la modernitza.

El final de Spectre em sóna a comiat, elegant i discret, després d’haver mogut una marca que es movia en paràmetres establerts a finals dels cinquanta fins a l’estil de les produccions actuals que han prosperat imitant-la i actualitzant-la. Situa el clímax de les històries en termes íntims alhora que continua oferint un munt de postals turístiques i finestres a un món de cinc estrelles.

El nou Bond tindrà a sobre unes expectatives enormes. A l’alçada de la icona que és.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s