Quan una la saga paradigmàtica del cinema mainstream contracta com a director una figura com Sam Mendes és que en prepara una de grossa.
Skyfall comença com una pel·lícula qualsevol de 007, amb una inoblidable seqüència d’acció que acaba d’una manera inesperada i impactant. Després dels crèdits continuem tenint tot allò que caracteritza la saga però cada pocs minuts anem descobrint que el guió ens porta per paissatges mai transitats abans: el qüestionament de dos dels protagonistes, el nou Q, el perfil del dolent de torn…
Fins que Sam Mendes deixa de dissimular i ens trasllada d’una pel·lícula d’acció i espies a un film noir on les coordenades bondianes de glamour, exotisme i sofisticació no només es deixen de banda sinó que es tomben del revés. Una part final del film on tots els actors extreuen el màxim lluïment d’un guió d’acció i on, per primer cop a un film 007, es pateix pel desenllaç.
Aquest patiment ve acompanyat de la foscor que domina el paissatge durant el tram final de Skyfall. Una foscor que cobreix també la dimensió íntima que agafa la pel·lícula, culminada per la magistral interpretació del Javier Bardem.
I el resultat és un pelicularro de cap a peus que canvia el caràcter de la saga, ja veurem si definitivament o no.
Adient pels que aprecien les sorpreses. Contraindicada si no us agraden les escenes molt fosques.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!