Ja sé què ja ho deia jo és una frase odiosa, però és que realment ja es veia venir la situació que viu la política espanyola.

La nostra cultura política s’ha format al llarg de segles de dictadures (o monarquies autoritàries, que són el mateix) i dècades de tripijocs en despatos sense llum ni taquígrafs, com diria l’Anguita. Cedir no està ben vist ni que sigui a canvi d’alguna cosa important. En aquest context, un pacte on les parts cedeixin quelcom a diferència del que passa en el món anglosaxó, necessita una preparació d’escenari i personatges que no estem veient.

Mariano Rajoy, que ha sofert una esfereïdora davallada electoral, continua creient-se amb el dret a rebre suport gratuït per a formar govern. És el que té desconèixer la política catalana i menystenir l’Artur Mas, que no saps com de cansats poden estar els altres de tu com per a muntar un tripartit.

Coincideixo amb Rajoy en que un tripartit és molt improbable, però de moment la opinió pública no detecta cap gest ni cap acció constructives per part seva. No sé si aquesta passivitat li passarà factura en unes hipotètiques noves eleccions.

Albert Rivera, com a bon empleat de La Caixa, té molt clara l’aritmètica: sap que si PP i PSOE arriben a entendre’s, Ciudadanos ja no fa gens de falta. I per tant fa mans i mànigues per a semblar imprescindible. D’aquí la facilitat en acordar amb el PSOE uns mínims molt bàsics.

Un nou pas per les urnes podria punxar la seva bombolla, i més si abans no ha marcat clarament diferències tant amb el PP, i per això li tira la canya suggerint que jubilin Rajoy, com amb el PSOE, i d’aquí que digui tant alt que de pactar amb Podemos, ni parlar-ne.

Qui pitjors cartes tenia és qui millor les està jugant. Pedro Sánchez ha sortit per televisió agafant els dos bous per les banyes. El del seu partit, que no li donava un recolzament gaire convincent, i el de formar govern, un repte que Rajoy va reconèixer públicament que no podia afrontar (però no amb aquestes paraules, és clar).

Està guanyant temps davant del partit i caràcter davant dels votants. Si hi ha noves eleccions (que no crec) podrà ser molt més agressius i possiblement augmentar el nombre d’escons socialistes. I si és cap de l’oposició, tindrà el temps i les oportunitats parlamentàries per enfortir-se davant de Mariano i de Susana.

Pablo Iglesias ha optat per la fermesa amb els socialistes. Em fa l’efecte que Podemos està més pendent d’evitar una abraçada mortal del PSOE que no pas de quedar-se arraconats a l’esquerra, sense accés al mercat electoral moderat.

Insisteixo en l’aritmètica: els socialistes estan a una distància sideral d’una majoria parlamentària; Podemos està molt més lluny. Si la seva aposta és influir ja en la política espanyola, això passa per aconseguir pactar amb socialistes i algú més. I si la seva aposta és crèixer a l’oposició per a accedir al poder d’aquí quatre anys, les incerteses són molt més grans, començant per la seva pròpia cohesió interna.

Felip VI ha assumit, opino, un paper excessivament mediàtic. Els mitjans de comunicació han transmés la imatge d’un Rei que decideix a qui proposa com a president del govern i no la d’un Cap d’Estat que cumpleix un tràmit protocolari. No ho hagués entés en temps de bonança, encara menys en aquests temps tant convulsos en que tot es valora.

Continuu amb el mateix pronòstic: aliança PP-PSOE sense Rajoy ni Sánchez al govern. I pel camí veurem força ridículs, alguna sorpresa i um molt bon discurs.

Salut i sort,
Ivan.