Magnetic Wellness

La foto està feta ràpidament, per a que la depenenta de la botiga no tingui temps a venir-me a preguntar si vull més informació sobre aquest producte miraculós.

Foto d'un prospecte de venda de joieria amb propietats magnètiques curatives.

La botiga és d’esport i especialitzada en corredors. Els corredors ara són runners, però les sabatilles continuen sent essencialment el mateix, igual que la resta d’articles que hi venen. Però a més han afegit, igual que moltes farmàcies, productes que ningú sap perquè però diuen que milloren la salut.

El de la foto és una joia, penjoll i arracades, que mitjançant les seves no especificades propietats magnètiques millora el benestar del cos. Això és el que diu la propaganda. Del cos de qui cobra els diners, no del que vesteix l’andròmina. Això ho dic jo.

Si algú digués que portar una brúixola a sobre us ajuda a no caure malalts, oi que l’enviarieu a pastar fang?

La manca de pensament crític ha fet molt de mal. Ho patim cada dia amb la política, ho hem patit històricament amb la religió i ara ho patim també amb els venedors moderns d’ungüents i artilugis que ja no prometen que torni a crèixer el cabell sinó que asseguren que ho curen tot sense explicar res de bo.

I clar, passa el que passa, que de vegades és molt trist perquè era perfectament evitable i afecta a més gent de la que pren una decisió personal.

Passa per vàries raons, la primera de les quals és l’escassa qualitat de l’educació en general. Les autoritats estan molt conscienciades en instruir treballadors eficaços però no gaire interessades en educar ciutadans lliurepensadors. Això fa que una part amplíssima de la població sigui massa crèdula davant de paraules boniques, no exerciti la lògica a l’analitzar els raonaments que escolta, tingui dificultats de comprensió davant les explicacions científiques (o directament mandra d’esforçar-se en entendre) i, a més, sigui víctima de la tendència dels mitjans de comunicació pels titulars impactants i vendre possibilitats teòriques per sobre de la realitat.

El mètode científic és molt recent en termes històrics, però prou antic com per a poder copsar el que suposa en termes d’eficàcia: compareu els avenços tècnics i científics anteriors al segle XVI amb els que han vingut després, i amb l’acceleració progressiva de la innovació.

Ciència no és allò que diuen uns senyors amb bata blanca i un títol d’una universitat de prestigi; ni tampoc el que diu qualsevol que té boca i ganes de parlar; ni és ”tradicionalment la veu de l’home blanc burgés occidental i patriarcal” com diu per twitter alguna opinadora que té més boca que cervell. Ciència és allò que es fa seguint un mètode rigurós, que pot reproduir qualsevol altre perquè s’ha explicat per escrit detalladament, i que ha estat revisat i validat per altres que tenen qualificacions professionals comunment acceptades com a solvents.

Tot i que universitats com la UB, per raons econòmiques, de vegades juguen a alimentar el debat. Però és una bona notícia que, finalment i també per raons econòmiques, la UB hagi suprimit el seu màster sobre homeopatia.

La ciència acostuma a anar recolzada per una forta base matemàtica. Els xarlatans, només per xerrameca. Bonica, però buida.

El de les pulseres i altres estris miraculosos té també una explicació en clau de diners i esforç. Tothom diu que per ells els diners no són tant importants, però a l’hora de la realitat moltíssima gent escull pagar en lloc d’invertir temps i esforç. L’autoengany de pensar que pel fet de pagar ja fan alguna cosa envers l’objectiu. Passa amb això i passa també amb qui compra productes cosmètics amb preus exagerats, amb qui acumula llibres que no llegeix, amb els que paguen els rebuts de gimnassos als que no van.

Buscar informació de qualitat costa un munt avui dia. Entendre articles científics, o divulgatius de bona qualitat, també costa. Esbrinar qui paga l’article i per a què, també. Són raons que expliquen perquè molta gent delega la verificació en gent que s’explica de manera simple i entenedora. Però tot això costa vides. De malalts, de nens no vacunats, de companys d’escola de nens no vacunats.

Cada vegada que veig que els tractaments homeopàtics reben la mateixa consideració que els farmacèutics; o que gent que no ha completat estudis de medicina fa servir l’ambigu títol de “terapeuta” penso que, com a societat, hem aprés molt poc i estem fent algunes coses molt malament. Especialment, les autoritats públiques en temes sanitaris i les universitats.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

18 thoughts on “Magnetic Wellness

    1. He de dir que amb l’homeopatia he dubtat durant molt de temps perquè, entre d’altres coses, dos pediatres excel·lents que conec li han receptat productes homeopàtics a la meva filla.

      Quan els he demanat si ells creien de debó que allò curava, la resposta sempre ha estat: “mal no li farà, no costa més de dos duros, i potser li farà bé a banda de la sensació de que l’estàs cuidant, que ja és per si bona”.

      1. Has descrito perfectamente el “efecto placebo”. De hecho, se da hasta en mascotas. Los animales no son tontos y saben que los estás cuidando. Y todos nos sentimos mejor si nos cuidan.

        Pi

  1. És d’aquelles coses que ens donaria per a una conversa centrada en els matisos.

    Diria que hi ha els escèptics i els cientistes (sona pejoratiu però no sé com dir-ne). Entretinguts a coses com la campanya 10 23. La major part del temps hi combrego i a més de tant en tant produeixen demostracions divertides. Ara, segons quin dia, tant poc d’èmfasi en les raons per les quals la gent s’hi sent atreta o tanta superficialitat en l’anàlisi en remou: “els falta cultura, cultura científica. Els els donem i així deixaran de ser víctimes d’estafadors”. Segur?

    Després hi ha els que miren d’explicar i explicar-se perquè hi ha qui hi creu i perquè troben que els funciona el que sigui. Alguns escèptics, a estones, són d’aquests. Jo també, el dia que no sóc dels primers, sóc d’aquests. El placebo i el nocebo són reals. Les malalties psicosomàtiques també. I tenim una bona colla de defectes cognitius incorporats de sèrie, que fan que interpretem coses que passen “després” com a “conseqüència de”. Que busquem patrons en els fets hi siguin o no. I tants altres. I si per vendre roba es fan servir tots els defectes cognitius de la nostra ment, què té d’estrany vendre placebos que no fan mal a ningú a preu de medicament? Vaja, que sí, que se’ls ha de discutir la cientificitat però que dubto que això els tregui clientela.

    I després hi ha els pràctics. Com els teus pediatres. Si encara que sigui per l’efecte placebo fa que la gent se senti millor, quin mal hi ha? Això funciona en molts temes. Aquest matí, era la jornada de portes obertes de l’Empe. En un moment donat una mare ha preguntat al director si és que es veien obligats a oferir religió com a assignatura. I ell ha dit literalment que sí, però que “nosaltres fem una religió que no fa mal a ningú”. O sigui, si la religió no és nociva, quin mal hi ha?

    Total, que la major part de dies l’homeopatia em sembla una fatalitat del mateix estil com que hi hagi qui necessiti creure en Déu.

    1. A la que tingui una estona em miro els enllaços, però d’entrada dos comentaris.

      El problema que li veig a la medicina alternativa és que la venguin com a substitutiva de la medicina oficial, la que està comprovat que funciona de debó. I resulta que no, que els remeis homeopàtics normalment no curen res. Si deixes de medicar-te perquè amb el remei que no fa mal ja et curaràs, i resulta que el remei no és efectiu, segurament palmaràs quan no tocava. Com que ningú no és immortal i tots acabarem morint, quin mal hi ha? Espero que entenguis el sarcasme.

      A banda de la vida perduda, passa que oferir quelcom que no és el que dius és estafar. Encara que els defectes cognitius els posi el client i aquest client estigui encantat de pagar i posi bona cara.

      Conclusió: perill sanitari i estafa econòmica. Malament.

      El segon: no he entés això de la l’assignatura de religió a l’Empe. I sospito que dóna per a un bon debat 😉

      1. Diguem’ho d’una altra manera per si s’entén millor.

        Perill sanitari. Si alguna cosa té l’homeopatia és que per si sola només et pot fer mal si en prens molta i tens diabetis, per la cosa del sucre. El fil argumental del qui pren mal (del cas per milió que pot arribar a prendre mal) al meu entendre és feble, no perquè siguin realment pocs els qui poden arribar a prendre mal sinó perquè, fins i tot en aquests casos en que peti qui peti hi ha qui rebutja la medicina que cura, tu, normalment, responsabilitzaries al subjecte, a les creences del subjecte. La mort de l’Steve Jobs, budista, vegetarià i desconfiat de la medicina oficial és, en algun sentit, responsabilitat del budisme o del vegetarianisme o de la combinació d’ambdós? Per què és diferent si parlem d’homeopatia?

        Estafa. Requisit per a l’estafa és la voluntat d’enganyar. Oferir quelcom que no és el que dius no és estafar. Estafar és que tu no t’ho creguis i miris d’enganyar els altres. Estafar és fer de capella sense creure en déu. Si hi creus, no és estafar.

        De manera que, al final, les tres postures que deia són les que responsabilitzen al predicador (la primera), al creient (la segona) o la de trobar que no n’hi ha per tant. I el que mirava de dir, de manera un tan confusa, és que la desconfiança amb la medicina oficial (o amb els efectes dels tractaments) no la generen les medicines alternatives pel sol fet d’existir. És preexistent, es vincula amb les creences dels individus i (em temo que) es veu poc afectada per la crítica científica. Des d’aquest punt de vista trobo que les alternatives són més símptoma que altra cosa.

        I sí, l’analogia entre religió i homeopatia la deixarem per un altre dia, que ens duria massa lluny :-).

      2. La malfiança cap a la medicina és tant antiga com la medicina, entre d’altres raons perquè durant segles els metges occidentals feien servir receptes que trobaven en llibres que havien escrit gent que només en sabia d’escriure llibres, no de medicina. Molts com matasanos o pel·lícules com The Horse Soldiers reflecteixen aquesta situació. Era una malfiança fundada en l’experiència.

        La malfiança que es pugui patir ara, trobo què és diferent. Està basada en prejudicis (religiosos, ideològics, etc.) i en fer cas de gent realitza afirmacions mèdiques amb els mateixos fonaments que la bibliografia mèdica medieval.

        No crec que aquests predicadors creguin el que diuen. Com a mínim, no tots. Molts testimonis de Jehova si que s’ho creuen que una tranferència de sang et matarà. Prohibint que la realitzin a un infant, li estan salvant la vida? Com que ells creuen de debó en el que diuen, l’infant no morirà per culpa de la seva prohibició. És aquest el teu raonament?

        És clar que una transferència de sang a començament del segle XIX et podia matar. Però gràcies a la ciència s’han descobert els factors RH i ara és una tècnica mèdica segura (si es realitza correctament). La ciència canvia el món; els prejudicis ens mantenen clavats al punt de partida.

  2. D’acord, he abusat de la deducció. Rectifico.

    Com que després de nombrosos casos en que negant-se a realitzar transfusions els infants han mort, i després d’altres nombrosos casos de transfusions en que els infants s’han recuperat, els mateixos predicadors continuen afirmant que ells si que saben el que passa amb les transfusions (i els científics, no), podem concloure que la capacitat d’aprenentatge d’aquests predicadors és nul·la? O podem suposar que enganyen a la gent tot mantenint un dogma religiós (i no racional)?

    De medicina en sabem poc. Poquíssim, de fet. I els que en saben, són els metges. Ni fetillers, ni curanderos, ni espabilats que escriuren (o només llegeixen els resums de) llibres d’espiritualitat.

    1. Correcte, podria ser algun tipus d’homicidi però no assassinat.

      Per variar parlem de coses diferents. Estem vorejant l’argument que expressava, un argument que és específic de l’homeopatia i que fa referència a que (1) els productes homeopàtics per se són innocus però en canvi (2) produeixen un benefici en el terreny estrictament mèdic, que és precisament el que explica la prescripció dels teus pediatres. Beneficis, a saber: (2a) eviten l’administració de medicaments innecessaris en afeccions lleus i prevenen l’automedicació en general i (2b) permeten prescriure un placebo i que la gent es guareixi soleta si això és possible.

      Malauradament prescriure un placebo no és tan senzill, no pots dir-li a la gent ‘prengui’s una mica d’aigua amb sucre i veurà com se li passa’ de manera que, per a que tingui efectes positius, cal tenir-hi fe i si no no funciona. És en aquest sentit que passa com amb la religió.

      1. Apunto l’enllaç per llegir-lo més tard.

        Estic d’acord en l’afirmació (1).

        L’afirmació (2) és inexacta: no produeixen cap benefici mèdic, només alleugereixen l’ansietat del pacient, com molt bé expliques a (2b) i el segon paràgraf. En el cas de malalties psicosomàtiques, l’afirmació si seria certa, però diagnosticar malalties és quelcom que legalment està restringit a titolats en medicina.
        I aquest és el punt crític, perquè l’afirmació (2a) pressuposa que algú jutja com innecessaris els medicaments en afeccions lleus. Però trobem manta exemples en que l’homeopatia (i altres històries de les que ara específicament no parles) s’aplica a tota mena de malalties i els medicaments innecessaris resulta que eren els que calien.

        En el cas de l’homeopatia el punt crític, en la meva opinió, és: on hi ha publicacions científiques contrastades que donin suport als seus postulats?

      2. És a dir, quan s’afirma que l’homeopatia pot ser tant complementària com principal dins d’un tractament terapèutic això només és cert en els casos en que el tractament de placebo també és indicat. I crec que aquest és un percentatge ínfinitesimal dels casos.

        Afegeixo un biaix psicològic meu, i què és ben important.

        En debats entre metges científics i metges homeòpates, com aquest de RNE, sempre escolto l’homeòpata fer afirmacions rotundes amb un “puede” com una casa enmig de la frase. I després vinculen l’efectivitat del medicament a les circumstàncies emocionals del malalt. I com que per aquí s’escapen de la reproducibilitat que exigeix el mètode científic, jo malpenso.

        També malpenso dels testimonis. No per mala fe, sinó perquè en la majoria dels casos l’homeopatia triomfa després d’anys de tractament científic. O sense poder relacionar causalment el placebo amb la curació. Com tu ja saps, un parany habitual és creure que aconteixements posteriors són conseqüència d’altres anteriors.

        Salut!

      3. Sobre quan seria indicat i quan no un placebo. És corrent fer-ne ús però no és obvi quan ho és. Una de sorra. “Las creencias son suficientes para aliviar el dolor, reducir la inflamación y aliviar la depresión y la ansiedad, pero no pueden curar el cáncer ni la esquizofrenia. La razón de estos límites debería estar clara. El sistema inmunitario no puede curar el cáncer ni la esquizofrenia, así que, por poderosa que sea, ninguna creencia podrá curarlos. Por otro lado, el dolor, la inflamación y la depresión están relacionados con algunos aspectos del sistema inmunitario; aspectos que, además, podrían verse modificados por la psicología del paciente. En otras palabras, una creencia importante puede cambiarlos.”. De l’últim llibre que he citat. O sigui, segons què sí, segons què no.

        I una de calç. És tan obvi que el sol fet d’estar-se “prenent la medicina” per curar el que sigui té o pot tenir efectes que qualsevol nou fàrmac ha de demostrar que és més efectiu que prendre’s un placebo. No que no prendre’s res, perquè prendre’s alguna cosa té (pot tenir) efecte. Ha de ser més efectiu que prendre’s una pastilla indistingible de l’altra però sense principi actiu. I, addicionalment, està tant demostrat que les expectatives i les creences condicionen el resultat que sense un doble cec cap prova clínica té prou credibilitat. Que ni pacient ni experimentador sàpiguen si a la pastilla hi ha principi actiu perquè, si ho saben, això afecta els resultats. I, reblant el clau, que la manera més fiable de fer un test clínic és amb un triple cec, és a dir, que no ho arribi a saber no només qui pren principi actiu o qui s’ho mira sinó ni tant sols qui munta la broma.

        Encabat el problema per a mi és que quan l’homeopatia funciona (és útil) no ho és per cap dels arguments que són capaços d’adduir els seus predicadors. Al contrari, funciona independentment de que les seves raons siguin una fricada anticientífica. Com aquell que pot explicar-te adequadament com pujar i baixar d’un pis fent anar un ascensor però que per justificar perquè funciona et parla d’un dimoniet que xucla l’aire pel forat de l’ascensor. Bé, no hi ha dimoniet però en les circumstàncies adequades l’ascensor puja i baixa al prémer el botó.

        Combrego bastant amb aquest punt de vista: “Si, finalmente, acabáramos por considerar la respuesta placebo un valioso recurso terapéutico en lugar de un simple ruido que interfiere en la medición de los efectos específicos de un tratamiento, los especialistas de la medicina alternativa podrían renunciar, quizá con mayor facilidad, a sus especiosas afirmaciones sobre auras y campos energéticos y aceptar sin resquemor la idea de que sus terapias son en realidad placebos muy poderosos. Y, si los
        especialistas de la medicina ortodoxa reconocieran que inducir la respuesta placebo es un valioso complemento de los efectos específicos de los medicamentos que ya tienen a su disposición, admitirían, quizá de mejor grado, las lecciones que pueden extraer del modo en que los terapeutas del ámbito alternativo se ocupan del paciente y dejar de tratar a estos terapeutas como si fueran curanderos. En tal caso, los médicos podrían descubrir la forma de recuperar la magia que han perdido y la investigación de la respuesta placebo podría dar pie a que la medicina se curase a sí misma.”

  3. Sé que no t’agradarà el que vaig a dir però la resposta que a tu tant t’agrada a mi em reafirma en que l’homeopatia és una enganyifa.

    Si quan eren petites li explicaves a les teves filles que un dimoniet feia pujar i baixar l’ascensor, les estaves enganyant. Els hi donaves una resposta, si, però falsa. Engany. Un bocamoll amb toga defensarà que enganyar i cobrar diners no és estafar en segons quines circumstàncies i cobrant ell una determinada tarifa, però la gent normal a això li diem estafar.

    L’efecte placebo, penso, és independent del placebo concret. Si placebos diferents provoquessin reaccions significativament (sentit estadístic) diferents, conclouriem que tots els placebos no són iguals, que la seva composició química afecta, etc.

    Ara podriem parlar de per què els medicaments científics no assoleixen l’efecte placebo. Aquí tinc la sospita que té a veure amb la capacitat comunicativa dels metges. La homeopatia triomfa quan el terapeuta entén el malalt, que pateix un grau difícilment quantificable de dolència. I això, les empreses mèdiques (especialment les públiques) no sempre ho saben gestionar bé. Escoltar el malalt i empatitzar amb ell és molt complicat en visites de cinc minuts.

    I el que llegeixo de la teva darrera aportació crec que va per aquest camí.

    1. És cansat tenir aquestes converses per escrit però de mica en mica surten els supòsits i els malentesos. Els medicaments científics sí assoleixen l’efecte placebo: “En Estados Unidos, aproximadamente un tercio de todos los medicamentos prescritos son meros placebos; y una encuesta realizada en Israel reveló que el 60 por ciento de los cuidadores y médicos encuestados recetaban placebos de forma consciente (…) el placebo suele ser un antibiótico, un reconstituyente, un jarabe para la tos, un sedante u otro psicofármaco, o cualquier otro preparado con efecto farmacológico, pero cuyo efecto curativo no tiene nada que ver con sus características farmacológicas”. D’aquí. Amb resultats abastament coneguts.

      La comparació amb les filles és oportuna si l’exemple són els Reis. És un engany a fi de bé? Quan en parlen amb companyes d’escola assumint el relat, sense adults pel mig, algú enganya algú? I, finalment, en treus res de bo de desenganyar-les? Perquè de fer proselitisme contra l’homeopatia l’única cosa que n’he tret és que un tranquil·litzant innocu farmacològicament hagi deixat de ser-li útil a algú a qui li anava la mar de bé. Ja no hi creu, ja no li funciona. Clarament, el negoci de Robert amb les cabres. I, per contra, no he aconseguit convèncer mon pare que si les medecines (totes les medecines) li senten malament (i hi troba efectes secundaris que no estan ni descrits) és perquè està convençut, a priori, que li han de sentar malament (efecte nocebo en directe).

      Proclamar que déu no existeix o que els capellans en realitat no hi creuen és el que s’espera del proselitisme ateu. Guai per l’avenç del racionalisme i tal. Però això, ara, ja no m’amoïna tant com entendre els beneficis que els creients treure de creure en benefici d’una altra mena de medicina (1, 2, 3 y 4).

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s