La foto està feta ràpidament, per a que la depenenta de la botiga no tingui temps a venir-me a preguntar si vull més informació sobre aquest producte miraculós.
La botiga és d’esport i especialitzada en corredors. Els corredors ara són runners, però les sabatilles continuen sent essencialment el mateix, igual que la resta d’articles que hi venen. Però a més han afegit, igual que moltes farmàcies, productes que ningú sap perquè però diuen que milloren la salut.
El de la foto és una joia, penjoll i arracades, que mitjançant les seves no especificades propietats magnètiques millora el benestar del cos. Això és el que diu la propaganda. Del cos de qui cobra els diners, no del que vesteix l’andròmina. Això ho dic jo.
Si algú digués que portar una brúixola a sobre us ajuda a no caure malalts, oi que l’enviarieu a pastar fang?
La manca de pensament crític ha fet molt de mal. Ho patim cada dia amb la política, ho hem patit històricament amb la religió i ara ho patim també amb els venedors moderns d’ungüents i artilugis que ja no prometen que torni a crèixer el cabell sinó que asseguren que ho curen tot sense explicar res de bo.
I clar, passa el que passa, que de vegades és molt trist perquè era perfectament evitable i afecta a més gent de la que pren una decisió personal.
Passa per vàries raons, la primera de les quals és l’escassa qualitat de l’educació en general. Les autoritats estan molt conscienciades en instruir treballadors eficaços però no gaire interessades en educar ciutadans lliurepensadors. Això fa que una part amplíssima de la població sigui massa crèdula davant de paraules boniques, no exerciti la lògica a l’analitzar els raonaments que escolta, tingui dificultats de comprensió davant les explicacions científiques (o directament mandra d’esforçar-se en entendre) i, a més, sigui víctima de la tendència dels mitjans de comunicació pels titulars impactants i vendre possibilitats teòriques per sobre de la realitat.
El mètode científic és molt recent en termes històrics, però prou antic com per a poder copsar el que suposa en termes d’eficàcia: compareu els avenços tècnics i científics anteriors al segle XVI amb els que han vingut després, i amb l’acceleració progressiva de la innovació.
Ciència no és allò que diuen uns senyors amb bata blanca i un títol d’una universitat de prestigi; ni tampoc el que diu qualsevol que té boca i ganes de parlar; ni és ”tradicionalment la veu de l’home blanc burgés occidental i patriarcal” com diu per twitter alguna opinadora que té més boca que cervell. Ciència és allò que es fa seguint un mètode rigurós, que pot reproduir qualsevol altre perquè s’ha explicat per escrit detalladament, i que ha estat revisat i validat per altres que tenen qualificacions professionals comunment acceptades com a solvents.
Tot i que universitats com la UB, per raons econòmiques, de vegades juguen a alimentar el debat. Però és una bona notícia que, finalment i també per raons econòmiques, la UB hagi suprimit el seu màster sobre homeopatia.
La ciència acostuma a anar recolzada per una forta base matemàtica. Els xarlatans, només per xerrameca. Bonica, però buida.
El de les pulseres i altres estris miraculosos té també una explicació en clau de diners i esforç. Tothom diu que per ells els diners no són tant importants, però a l’hora de la realitat moltíssima gent escull pagar en lloc d’invertir temps i esforç. L’autoengany de pensar que pel fet de pagar ja fan alguna cosa envers l’objectiu. Passa amb això i passa també amb qui compra productes cosmètics amb preus exagerats, amb qui acumula llibres que no llegeix, amb els que paguen els rebuts de gimnassos als que no van.
Buscar informació de qualitat costa un munt avui dia. Entendre articles científics, o divulgatius de bona qualitat, també costa. Esbrinar qui paga l’article i per a què, també. Són raons que expliquen perquè molta gent delega la verificació en gent que s’explica de manera simple i entenedora. Però tot això costa vides. De malalts, de nens no vacunats, de companys d’escola de nens no vacunats.
Cada vegada que veig que els tractaments homeopàtics reben la mateixa consideració que els farmacèutics; o que gent que no ha completat estudis de medicina fa servir l’ambigu títol de “terapeuta” penso que, com a societat, hem aprés molt poc i estem fent algunes coses molt malament. Especialment, les autoritats públiques en temes sanitaris i les universitats.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!