Marlango, al Liceu

El concert va començar amb la inesperada actuació d’Aaron Thomas, australià que viu aquí i que armat només amb la seva veu, una guitarra acústica i la veu acompanyant de Rebeca va deixar ganes de tornar a escoltar-lo, que ja és molt quan vas a un concert per escoltar algú altre.

El concert, ara sí, de Marlango, va començar a trompicons, amb la banda interpretant temes ràpids i intercalant pauses silencioses entre les cançons. Això ja els va passar al Palau de la Música i aleshores vaig pensar que era manca d’experiència, que en algun moment aprendrien a gestionar millor el ritme dels concerts. La qüestió és que la primera part dels concerts de Marlango és més tranquila que les cançons que proposen.

Però a partir d’algun moment l’encant de la seva música agafa el protagonisme, captura el públic i els músics s’adonen. És aleshores quan (o potser és a l’inrevés, ves a saber) l’Alejandro Pelayo i la Leonor Watling comencen a improvisar monòlegs i diàlegs a l’escenari, conreen la complicitat amb el públic, i se’l fan totalment seu. La qüestió ara és que hem passat a tenir un concert més calent que les cançons.

I quan la cosa està així Marlango sap aprofitar-ho i monta una festa grossa sense importar-li l’alcúrnia del local on toca. La darrera hora de concert, amb el públic aplaudint, seguint el ritme, cantant i gaudint va ser poc menys que apoteòsica. I aquí si, es va notar que saben com portar el públic de la mà cap el seu territori.

Si teniu temps i interès, proveu de buscar videos a la xarxa on interpretin en directe Shake the Moon, You Won’t Have Me, Take Me, It’s Allright. Quan vaig parlar sobre Life in the Treehouse ja us en vaig deixar uns quants. Paga la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Bis: no vaig poder parlar amb ells després del concert, però diria que a Miss Mole li va agradar moltíssim, i que Mr. Mole que anava arrastrat al concert s’ho va passar molt bé i va descobrir el grup.

Life in the Treehouse

Molt bon àlbum de Marlango, que manté les seves constants estilístiques i afegeix matisos interessants.

Life in the Treehouse és un àlbum pop que constitueix una evolució natural de l’estil proper al jazz que Marlango ha practicat majoritàriament fins ara. Si fins ara no us havien agradat, no crec que Life in the Treehouse us canvii la opinió; però si com jo pensaveu que tots els seus àlbums anteriors sonaven igual, aquest el trobareu més ric.

Life in the Treehouse obre amb el pop naïf i divertit de The Long Fall (amb una molt bona secció de metall) i I Don’t Really Want To Know, molt en l’estil de la banda. A la tercera va la vençuda, i The Answer és una gran i molt elegant cançó.

Després del recés de l’etèria Thank Someone Tonight descobrim el segon dels punts àlgids de Life in the Treehouse, el blues sexy de You Won’t Have Me. Ens tornem a relaxar amb més pop intrascendent, Play Boy Play.

La banda torna a agafar volada amb el jazz pop divertit de White Noise (Secret Sound) que inclou moments molt bons de saxo. En la mateixa línia arriba la lànguida Let the Sky Fall, amb protagonisme de la guitarra acústica. I el farciment el proporciona I Carry You.

El quart i darrer trio de cançons de Life in the Treehouse el composen el rock de Too Many Ways (la P. J. Harvey faria una gran versió), la delicia psicodèlica Take Me (aquestes dues molt bones) i la nana (Lullaby) que la Leonor Watling dedica a sa filla.

Com podeu veure, a parts iguales les cançons molt bones, les bones i les acceptables. En definitiva un àlbum que m’ha agradat molt, com també a Miss Mole.

Marlango - Life in the Treehouse

Adient per acompanyar el vermut en un matí assolellat. Contraindicat si decoreu les vostres parets amb pòsters de Marylin Manson i Dream Theater.

Salut i sort,
Ivan.

Bonus track: Dimarts 20 els veuré al Liceu. Ja us explicaré.

Marlango, al Palau

Marlango.
Palau de la Música Catalana.
Divendres, 4 de novembre del 2005.

Va tornar Marlango a Barcelona, un any més tard, un àlbum després (“ahora ya podemos hablar de ‘nuestro primer CD’”, va fer broma la Watling) i amb categoria de banda consagrada: s’han mudat de La Paloma al Palau de la Música. No tothom té el seu primer Palau amb només dos àlbums.

Jo anava reticent, perquè els CDs em sonen freds, mancats del punt de ràbia, de coratge, de sentiment, que destil·la qualsevol vessant de la música negra. El pop que fa Marlango voreja el soul i el jazz, i fan servir una estètica canalla però elegant que també convida a les passions, contingudes o desfermades, raons per les quals li trobo a faltar a la banda –i particularment a la veu de la cantant- una certa calidesa.

I durant la primera mitja hora de concert vaig continuar amb aquesta impressió. Les cançons estaven bé, els músics complien, però faltava quelcom. A partir de determinat punt, però, la banda es va anar sentint més i més còmoda a l’escenari, van començar a fer broma amb el públic, la Leonor va posar-se a actuar, i va aparèixer la millor part del seu repertori.

Al cap de dues hores, el concert va culminar amb la traca final de It’s Alright i el públic posat en peu. Èxit.

Salut i sort,
Ivan.