Divergent posava en escena un escenari distòpic que tenia el seu interès, però aquesta segona part no aporta res en aquest aspecte. És només un film d’acció enfocat a adolescents.
Hi ha una ínfima trama romàntica (hi ha un noi i una noia; ja arriben enamorats de la primera part, però encara no han consumat el seu amor; imagineu) uns quants efectes visuals i les sempre estimulants presències de Naomi Watts i Kate Winslet.
Completen el quadre d’Insurgent moltes de la ciència ficció clàssica, des de La fuga de Logan fins a Total Recall, que fa gràcia veure que continuen vigents, però que hom agrairia millor emprats.
Adient per a abandonar temptacions crepusculars. Contraindicada si teniu fresc Animal Farm.
Acció per a entretenir-se, argument interessant i amor a l’antiga per a diferenciar-se de les ombres de Gray. La fòrmula de l’èxit.
Ho admeto, vaig trobar aquesta pel·lícula buscant què havia fet darrerament la Kate Winslet. Bé per la troballa, però tot i què encapçala el repartiment d’aquest film no és la protagonista. Això si, quan apareix a la pantalla es menja l’escena i la pel·lícula sencera amb el poc diàleg que li donen i un munt de personalitat. Una actriu tremenda.
Els protagonistes són uns adolescents que han d’escollir quina serà la seva vida. A aquesta distòpia el que queda de la humanitat a la ciutat de Chicago està dividit en cinc faccions segons el seu tarannà i que determinen el seu comportament social. Allà on A Brave New World era la intel·ligència o Gattaca la genètica, a Divergent són les virtuds humanes les que limiten la llibertat de la població.
Els minuts en que es discuteix com aquests cinc estrats socials actuen realment com a partits polítics és la part que més m’ha interessat de Divergent. Malauradament, hi ha poc aprofundiment i el guió es queda en el nivell de lluita política com la coneixem avui dia.
Després hi trobareu una típica història d’entrenament exigent, crueltat a l’hora de sel·leccionar els escollits de la facció, superació personal, acceptació de la diferència, rebelia i amor romàntic. Tot molt ben produit però fent servir massa minuts. Hi ha passatges en que vaig estar a punt de cridar-li al director que si us plau fes passar alguna cosa.
I l’escena de la tirolina, preciosa, però que no aporta res argumentalment i que ja hem vist a Els darrers dies de l’Eden i a The English Patient i que resumeix perfectament un film que s’inspira tant a La fuga de Logan com en Oficial y caballero i en la trilogia de Crepúsculo.
En conclusió, un entreteniment acceptable i una mica de matèria primera per pensar. Com que els llibres en que es basa han tingut molt d’èxit, la segona part Insurgent acaba d’estrenar-se i la tercera, partida en dos films, arribarà després.
Adient per a fer família amb les filles adolescents. Contraindicada pels aficionats a la ciència ficció més clàssica.
Tercer film que veig de Sam Mendes, tercera pel·lícula interessantíssima que signa. (Tinc pendent Jarhead.)
Revolutionary Road explica la desintegració d’un matrimoni quan se’n van a norris els seus somnis i la vida se’ls cau a sobre. Els efectes d’un entorn social gens estimulant, una feina que no agrada i unes expectatives no complertes són simplement dolents, però quan la parella no segueix l’altre en el camí de superar-ho esdevenen devastadors.
Formalment la pel·lícula és impecable. Sam Mendes filma cada escena amb precisió quirúrgica i fina sensibilitat, si bé hi ha dues coses que em grinyolen una mica. La primera el ritme molt pausat i molt lent de la narració, que va molt bé per a transmetre l’avorriment i cansament vital de la parella protagonista, però que s’encomana a l’espectador. La segona té a veure amb la interpretació de Leonardo DiCaprio, que sent excel·lent hi ha algun moment en que deriva cap a l’histrionisme.
Però insisteixo en el ben feta que està Revolutionary Road. Maravelloses Kate Winslet (un cop més!), Kathy Bates i Ryan Simpkins, a la que intueixo un gran èxit en papers secundaris; igualment bo la resta del repartiment, incloent a un DiCaprio que és magnífic quan té diàleg i sublim quan parla amb els gestos.
Sam Mendes li treu un suc deliciós a un guió milimètric que parteix de una història original de Richard Yates, ambientada als happy fifties americans, però que es podia haver adaptat perfectament al present d’aquí o qualsevol altre país occidental.
Adient per a mirar-vos al mirall i assaborir una història interessant. Contraindicat si no teniu un moment adient per la reflexió.
Dues hores de pel·lícula. Des de ja mateix, un clàssic.
Romàntica. Dramàtica. Mesurada. Crua. Cruel. Emotiva. Reflexiva. Profunda. Senzilla. Sensible. Amarga. Allunyada de tots els tòpics. Ben fotografiada, millor montada, i encara millor interpretada. Polièdrica. Atemporal. Colpidora. Propera. Intensa. Impressionant.
