Los maestros cerveceros

Què us semblaria una versió en còmic de Falcon Crest? Tranquils, què no és ben bé això.

Els principals personatges de Los maestros cerveceros

Los maestros cerveceros és un rara avis dins del món dels còmics. Saga familiar què s’estén al llarg de segle i mig i relata la història d’una cervesera belga. Al voltant de la brewery veiem passar les transformacions empresarials, socials, històriques, i un munt d’històries de família i personatges molt ben treballats.

Els guions de Los maestros cerveceros són del mestre Jean Van Hamme. Excel·lents els dels quatre primers volums, molt bons els tres darrers. Per sobre del retaule històric, predominen personatges dominats per l’ambició i la crueltat. Aquest és potser el relat no d’acció en què he vist més violència i fins i tot sadisme. I també, un cant molt potent i gens cursi a favor de l’amistat. Una història molt més complexa del què es podia esperar del punt de partida.

El dibuix de Vallès és nítid i preciós sense floriments innecessaris, i el tractament cromàtic què li dóna Marie-Paule Alluard el fa més vigorós i dramàtic.

Cadascun dels set volums de la traducció espanyola es centra en un parell de personatges, recorrent la història familiar, i veient evolucionar l’empresa, la societat i la vida. Hi ha coses què es mantenen invariables, com la petitesa del poble on és la cervesera. La sèrie es completa amb un vuitè volum on es recullen molt hàbilment escenes eliminades o que no van cabre en els volums anteriors.

En definitiva, una sorpresa i una autèntica joia què mereix molt més reconeixement del què sembla que ha aconseguit fins ara.

Adient per a observar la superfície dels canvis de vestuari i la profunditat d’algunes ànimes. Contraindicat pels què busquen evadir-se de la realitat.

Salut i sort,
Ivan.

XIII

XIII és una sèrie de còmics d’intriga política i acció obra del guionista Jean Van Hamme i el dibuixant William Vance. Abarca 19 àlbums i el darrer ha estat publicat recentment en castellà.

El último asalto

No és qüestió de desvetllar la trama d’una sèrie en que el thriller i la troca més que embolicada són dos dels principals atractius, però la trilogia cinematogràfica sobre Jason Bourne us pot servir de referència. A XIII, està inspirada en la novel·la de Robert Ludlum, hi ha molta més intriga, més conspiracions, més personatges, més sexe, i molt més misteri fins el final.

Tot i ser fidel a la seva trama conspirativa, XIII ha fet nombroses incursions també en d’altres géneres. Per exemple a Tres relojes de plata (1995) es pot veure un autèntic western combinat amb una història d’immigrants que evoca la saga d’El Padrino. El següent volum, El juicio (1997), s’atreveix amb el subgénere judicial, molt difícil de tractar en el còmic. El oro de Maximiliano (2005) és pur génere d’aventures. El tretzè volum, La investigación (1999), està narrat en format de reportatge gràfic. Serveix per aclarir tot l’embolic de la primera dotzena de volums, per a publicar material inèdit, i per a retre un homenatge no declarat a Bernstein i Woodward.

Per a homenatges, el que se li ret al volum final (2008, El último asalto) a Jean Giraud, que a més es va encarregar de dibuixar i entintar el penúltim volum de la sèrie. En aquest àlbum, La versión irlandesa (2008), hi ha a més un interessantíssim making-of que explica la ingent feina de recerca, documentació i artística que hi ha al darrera d’un comic-book.

El d�a del sol negro

Els seguidors deXIII, que ha estat adaptat al videojoc i a una sèrie de televisió, agafem el seu final amb un sabor agredolç. Per una banda hem descobert per fi la veritable identitat del protagonista, i tots els extrems de la trama s’acaben resolent. Per una altra banda, el darrer capítol és potser el més fluix, en part perquè no es podia enrevesar més la història, en part perquè massa històries havien quedat per resoldre en el darrer moment.

A mi XIII m’agrada molt. Pel seu dibuix pulcre, pel seu guió apassionant i emocionant, pels retrats de personatges creïbles involucrats en situacions a primer cop d’ull inversemblants, però que després penses de més grosses en deuen fer. I perquè, com a la vida real, els bons dubten de tot mentre els dolents estan ben segurs del que han de fer.

Indicat pels aficinats tant a les aventures d’espies com a la intriga política. Contraindicat si busqueu tiros y tetas.

Salut i sort,
Ivan.

PS: mantinc la política d’escriure els títols, en aquest cas dels llibres, en l’idioma en que els he llegit; és per això que els títols apareixen tots en castellà, i no en l’original francès, ni he pensat en traduir-els al català.