Los maestros cerveceros

Què us semblaria una versió en còmic de Falcon Crest? Tranquils, què no és ben bé això.

Els principals personatges de Los maestros cerveceros

Los maestros cerveceros és un rara avis dins del món dels còmics. Saga familiar què s’estén al llarg de segle i mig i relata la història d’una cervesera belga. Al voltant de la brewery veiem passar les transformacions empresarials, socials, històriques, i un munt d’històries de família i personatges molt ben treballats.

Els guions de Los maestros cerveceros són del mestre Jean Van Hamme. Excel·lents els dels quatre primers volums, molt bons els tres darrers. Per sobre del retaule històric, predominen personatges dominats per l’ambició i la crueltat. Aquest és potser el relat no d’acció en què he vist més violència i fins i tot sadisme. I també, un cant molt potent i gens cursi a favor de l’amistat. Una història molt més complexa del què es podia esperar del punt de partida.

El dibuix de Vallès és nítid i preciós sense floriments innecessaris, i el tractament cromàtic què li dóna Marie-Paule Alluard el fa més vigorós i dramàtic.

Cadascun dels set volums de la traducció espanyola es centra en un parell de personatges, recorrent la història familiar, i veient evolucionar l’empresa, la societat i la vida. Hi ha coses què es mantenen invariables, com la petitesa del poble on és la cervesera. La sèrie es completa amb un vuitè volum on es recullen molt hàbilment escenes eliminades o que no van cabre en els volums anteriors.

En definitiva, una sorpresa i una autèntica joia què mereix molt més reconeixement del què sembla que ha aconseguit fins ara.

Adient per a observar la superfície dels canvis de vestuari i la profunditat d’algunes ànimes. Contraindicat pels què busquen evadir-se de la realitat.

Salut i sort,
Ivan.

Vae Victis!

Una història apassionant, un còmic mediocre.

Portada del darrer volum de Vae Victis!

Vae Victis és un latinajo que serveix per donar-li nom a la sèrie de quinze volums que amb guió de Simon Rocca i ilustracions de Jean-Yves Mitton dramatitzen la Guerra de les Gàl·lies. El punt de vista és el d’un personatge fictici, una noia anomenada Àmbar o Boadicae, que correspondria a la mare de la històrica reina Budicca. Personatges històrics i imaginaris es van relacionant durant tot el relat.

Malauradament, aquesta elecció de protagnista (ai, la correcció política!) provoca que el guió sigui molt fluix, o millor dit, molt poc creïble. No és que no haguessin reines poderoses a aquella època, però les que ho eren només els feien cas a la cort. En canvi, a l’heroïna de Vae Victis! la respecten, la valoren i s’enamoren d’ella en les més diverses situacions i gent que, diguem-ne, no és gens sospitosa de manca de masclisme.

Afegiu-li un parell de debilitats inimaginables en Juli Cèsar, el paper fonamental de l’amor romàntic a una història situada abans de Crist, i alguns altres petits disbarats, i ja teniu una història malaguanyada. Si en lloc de la Gàl·lia haguessin situat la història a un regne imaginari (à la Tolkien) la cosa s’aguantaria molt millor. Però el problema de fons és que a la trena de trames de Vae Victis! li manca equilibri. Hi ha volums en que domina la narració de les campanyes bèliques, n’hi ha que són històries d’aventures o amb un cert misteri, i d’altres del génere romàntic, però cap no acaba de lligar.

La part gràfica, en canvi, excel·leix. Detalls i rostres apareixen en tot el seu esplendor i si manquessin els diàlegs moltes escenes es podrien entendre només per les expressions facials. I hi ha un munt de vinyetes espectaculars, mostrant paissatges, desplegaments de tropes o grans batalles.

Adient pels admiradors del génere d’espasa i aventura. Contraindicat si heu llegit els Diaris de la Conquesta de les Gàl·lies.
Salut i sort,
Ivan.