Com ja us vaig avisar, gràcies a Bloguzz i a Random House Mondadori, he llegit La paraula més bella, novel·la de la Margaret Mazzantini.

La paraula més bella ocupa cinc-centes pàgines, i pel meu gust li’n sobren entre cent i dues-centes, perquè la història és prou senzilla com per no allargar-se tant. Però passa que aquesta és una novel·la que es cou a foc molt lent, perquè el que t’explica no són fets o idees, que si, sinó que transmet sentiments. Sentiments que afecten valors fonamentals. I ja sabeu que els sentiments no es poden explicar, només transmetre.

La paraula més bella passeja per quatre géneres diferents. Comença com una entretinguda comèdia romàntica. Després canvia subtilment cap el melodrama, que esdevé tant obsessiu com lacrimogen. Com que la novel·la comença a Sarajevo, no és cap sorpresa que arribem al génere bèlic, des d’una vessant brutalment íntima, que de seguida comentaré. I acaba un altre cop amb una introspecció on hi ha una amalgama de sentiments que no desvelaré per si algú té la intenció de llegir-la.

La Mazzantini escriu en primera persona i de manera molt directa. Això fa que el lector s’impliqui fins la medula, però també que quan deixes el llibre la imaginació viatgi cap els altres personatges, buscant altres punts de vista, perquè el que s’explica té moltes facetes.

Si penseu que en una novel·la sentimental com és aquesta ha de ser cursi o tova, aneu molt errats. És duríssima, especialment a la part central i a la que està ambientada al setge de Sarajevo durant la Guerra dels Balcans. El desembarcament de Saving Private Ryan és Bambi al costat del que explica la Margaret Mazzantini. Crueltat, sadisme i misèria extremes. Sense embuts.

I a tot això, ja he parlat de les primeres 470 pàgines de La paraula més bella, moment en que jo li comentava a la Vio que ja tenia ganes de lliurar-me d’aquest totxo. I aleshores sorgeix el gir, per a mi inesperat (mira que sóc ingenu) i el desenllaç de la història li dóna un sentit completament diferent a l’obra, que justifica plenament el títol i que em deixa un regust molt més agradable del que m’esperava.

La Margaret Mazzantini escriu molt bé. Descriu perfectament els personatges, els dota de tendresa, de profunditat i de relleu, i els relaciona amb una naturalitat que sembla absolutament real. També crec que embafa una mica, perquè en cap moment no relaxa el ritme narratiu, sempre tensat, i això acaba per esgotar el lector.

En definitiva, que m’ha acabat agradant.

Adient per a examinadors de consciències. Absolutament contraindicat per a cors sensibles.

Salut i sort,
Ivan.