Llegeixo a El País que la nova llei del cinema a Catalunya obliga a doblar al català els films més comercials. Agarreu-vos, que avui rebrà tothom.
Primer que res, els d’El País, que presenten (compte, sense cap imprecisió en la notícia) aquest fet com una imposició que “obliga” a uns pobres empresaris en contra de la seva voluntat, i no comenta que a Catalunya hi ha dues llengües oficials. En canvi, quan a una roda de premsa l’entrenador del Barça fa servir una de les llengües oficials, els assalariats i contractats pel Grupo PRISA el posen verd …
Segona bufetada pels exhibidors i distribuidors, que consideren que la llei és injusta i suposarà la pèrdua de gairebé dos-mil llocs de treball. Amb empresaris així, no m’estranya que el sector estigui en crisi.
Aquests empresaris sostenen que el doblatge és econòmicament inviable. Es veu que no coneixen OpenSubtitles, on voluntaris anònims publiquen traduccions per a subtítols, sense afany de lucre, només de fer la cultura a l’abast de més gent. Si els voluntaris són capaços de fer-ho, i els empresaris de no assabentar-se, qui posa en perill el cinema? Doblar és molt més car i complexe que sotstitolar, sí, però: perquè no sotstitolen? I segur que, encara que sigui més car, no és també més rendible?
Què creieu que allunya la gent dels cinemes? Ah clar, la pirateria. Què és millor, pagar vuit euros i veure la pel·lícula en pantalla gran; o baixar-te un client torrent i instal·lar-lo i posar-te a buscar el film que vols veure i que hagi baixat bé (format correcte, sencer, en l’idioma que vols, i bé de resolució i qualitat) i veure’l en pantalla petita i pagar religiosament cada mes quaranta i escaig euros per l’ADSL? Vosaltres mateixos.
El darrer cop que vaig anar al Cinema Verdi (no a un cinema qualsevol, no: al Verdi) vaig haver d’aguantar sorolls de crispetes, de gent xarrupant llaunes de refrescos, dels habituals impuntuals que van entrar amb endarreriment i que no només obstruien la visió de la pantalla sinó que també xerraven mentre començava la pel·lícula. I també, d’una imbècil que va tenir la barra de contestar el mòbil allà dins.
A casa, la pantalla és petita, però no he d’aguantar imbècils, no he de fer mig hora de cua a una sessió que no han volgut numerar i la projecció comença sempre puntual.
Crec que el cinema en català té un punt social en contra. A totes les colles es plantejarà la pregunta en català o en castellà?, i com molt bé apuntava la Gemma sobre un problema semblant, apareix algú que diu jo prefereixo en castellà. (Perquè mai ningú no diu “doncs jo dic que en català”; perquè a l’altra banda del riu ens acusen precisament d’això; i perquè ens ho empassem són temes apassionants, però per un altre dia.)
Però el cert és que el teatre ha vençut aquesta barrera. De fet, el públic ha acceptat que la funció és en català i hi va. No he vist que apareguin, per a espectacles que tenien prou demanda, una versió castellana que oferís la llibertat d’escollir a l’audiència. Fins i tot bestioles com Flotats, que va fugir de la dictadura catalana per refugiar-se en els desinteresats braços de l’Esperanza, han tornat a fer teatre a Catalunya, i l’han fet només en català.
Dit això, jo defenso la versió original sotstitolada i que només siguin doblades les pel·lícules pels infants.
O sigui que menys gemegar (i menys demanar subvencions de manera encoberta) i més treballar, que els que treballem en sectors sense tant de glamour ben bé que paguem les entrades per a evadir-nos de problemes dels que no podem escapolir-nos.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!