Silver Linings Playbook

En la meva opinió, el darrer hype de Hollywood. Vaja, que no n’hi ha per tant.

Pòster del film El lado bueno de las cosas

 

Drama amb moments de comèdia que compta amb bones actuacions, explica una bonica història i ja està. Bé, ja està però han passat dues hores que no se m’han fet gens curtes.

Si és un drama, li falta substància. I si és una comèdia, li falta picant. No crec què recordi cap escena d’una bona pel·lícula que marca el decebedor moment del cinema actual. Si amb això n’hi ha prou per optar als cinc Oscars principals…

Adient per a gaudir d’un grapat de bons actors. Contraindicada pels que busquin grans emocions.

Salut i sort,
Ivan.

Limitless

Pel·lícula de superherois disfressada molt hàbilment.

Limitless movie poster

Què si, que hi ha intriga, que un paio més aviat normal i fins i tot mediocre té un moment de sort en què troba quelcom que li canvia la vida en positiu i passa a ser molt millor què els altres. I passa a portar una doble vida, la brillant i pública, i la íntima en que només ell sap perquè és tant bo. Això no és el génere de superherois?

És cert! Això el fa súper però no pas heroi. I és que no ho és, perquè el personatge que interpreta el molt més eficaç què maco Bradley Cooper busca el seu propi benefici. No és el què fariem tu o jo?

Limitless acaba sent força millor del què m’esperava, no només entretingut sinó que a més et suggereix uns quants temes de conversa. Com per exemple: si poguessis millorar alguna faceta teva, què escolliries? El què t’agrada, el què et pot donar més diners? El què et pot donar més poder?

I a més, surt Robert De Niro. I ens estalviem veure ningú disfressat de manera més aviat ridícula.


Adient pels que troben emocions més enllà de les persecucions trepidants. Contraindicat per les rates de biblioteca.

Salut i sort,
Ivan.

The Good Shepherd

El buen pastor és una història d’espies, però no és la típica pel·lícula d’espionatge.

The Good Shepherd
The Good Shepherd segueix el periple vital d’un jove idealista de la bona societat americana, des que és reclutat pels serveis secrets a una universitat elitista fins que arriba al cim de la CIA.

No és un film d’acció, com ho són la majoria de cintes que venen al cap quan esmentem el génere d’espies. No penso només en la saga de 007, sinó també amb films com els que va protagonitzar Michael Caine en el paper de Harry Palmer, les diferents entregues de Mission: Impossible, o les actuacions del mateix Matt Damon amb el seu personatge Bourne. El buen pastor té molt més a veure amb Spy Game, on l’acció passa lluny i la intriga política és més protagonista que no els trets i els cops de puny.

Robert De Niro ha escollit aquesta història per a deixar la seva segona petjada com a director. Aconsegueix l’imprescindible, explicar clarament i amb estil una trama enrevesada; també el més important, fer que gairebé tres hores passin ràpidament; i el més difícil, reflexionar (d’una manera bastant parcial, també s’ha de dir) sobre el paper dels serveis secrets americans sense crear un manifest polític; però li falla el més evident, el protagonista.

Matt Damon ha fet altres papers amb convicció, però aquí llueix una cara de màrmol que no transmet cap mena d’emoció durant tot el metratge. Fa la mateixa cara quan llegint poesia, tirant-li els trastos a una noia, seguint una pista o cardant amb Angelina Jolie. Aquest noi ha confós fredor, el que demanava el seu personatge, amb inexpressivitat. És molt sorprenent que precisament Robert De Niro li hagi consentit.

L’efecte que té la insuficient interpretació de Damon és devastador, perquè el quid de The Good Shepherd és precisament descriure com el protagonista renuncia a tot el que ¿l’importa? a canvi de no se sap si l’èxit professional, la defensa de la pàtria, l’honor familiar o per por a fallar-li a la seva fraternitat. I com que Matt Damon ocupa el noranta per cent de les escenes de la pel·lícula, podeu deduir que entendre’l és fonamental.

Llàstima, perquè la resta de El buen pastor és senzillament perfecta. Tècnicament impecable, amb una ambientació arrodonida, una música que ambienta perfectament sense reclamar protagonisme i una fotografia intimista que empra generosament els plans curts tractant així d’emfatitzar el factor humà que Graham Greene va reivindicar fa tant de temps. Parlar de bons secundaris seria quedar-se molt curt. Angelina Jolie, John Turturro, Alec Baldwin, el mateix De Niro en un mesurat cameo, i el gran Michael Gambon llueixen tots de manera fantàstica. Menció especial per Tammy Blanchard que aconsegueix composar una sorda conmovedora sense tirar de la veta sensiblera.

El guió és enrevesat, però intel·ligible. No esperarieu que una història d’espies fos evident, oi? I funciona amb una precisió mil·limètrica, fent que assaboreixis cada peça del puzzle que es va col·locant al tauler. Es combinen les trames personals i polítiques, així com els diferents moments històrics d’una manera impecable.

Diuen que De Niro té pensat que aquesta sigui la primera part d’una trilogia. Cal veure si té temps i si es posa d’acord amb el seu co-productor Francis Ford ara pare de Sofia Coppola. Per mi, ja triguen.

Salut i sort,
Ivan.

Robert de Niro
The Good Shepherd
Zoetrope/Tribeca, 2006.