¡Chivatazo!

A mitjans de la darrera dècada del segle XIX, Alejandro Lerroux, com a director del diari republicà El País (no feu acudits, que us conec) va engegar una campanya periodística contra el general Martínez Campos. L’excusa era l’actuació del general a Cuba, i la raó la seva filiació política monàrquica.

La qüestió és que van haver manifestacions i en aquestes manifestacions va ha haver-hi trets a l’aire, morts, i el que és pitjor, crits contra la Monarquia. Va ser aleshores que la Justícia va dir prou i va intentar detenir Lerroux.

Resulta que va ser el propi Alejandro Lerroux qui va obrir-li la porta al comisari de policia que anava a detenir-lo, en plena redacció d’El País. Quan el funcionari va demanar pel “Señor Lerroux”, Don Alejandro es va girar immediatament i va començar a demanar a crits que vinguès el “Señor Lerroux” i, efectivament, el seu germà Aurelio va acudir, i el comisari se’l va emportar cap a comisaria i així el futur Presidente del Gobierno va gaudir del temps necessari per a fugir de l’administració de justícia.

De resultes, Lerroux va haver d’exilar-se temporalment a França. Però al cap de poc va tornar clandestinament a Madrid, i va continuar amb la seva activitat política de manera gairebé normal, fins a tal punt que

El juez en persona fue una noche a avisarle a su casa sobre la inminencia de una detención si no era más discreto en sus apariciones.

Ho recordo perquè, si llegiu la premsa aquests dies potser us escandalitzareu i soltareu ingènuament un “això abans no passava!”, què és de les frases més gracioses que més es repeteixen al món cada dia.

L’anècdota de Lerroux l’explica José Álvarez Junco a les pàgines 117 i 118 de El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista (RBA Libros. Barcelona, 2011).

Salut i sort,
Ivan.

Les deformacions del discurs

Llegeixo un molt interessant article de José Álvarez Junco a El País sobre el dolent què és el nacionalisme envers l’explicació de la Història.

No puc estar més d’acord en el que diu l’historiador Álvarez Junco. Comprendre fets que van passar fa temps o molt de temps és extremadament difícil, per diverses causes: manca de documentació, manca de fonts primàries fidedignes, transformació de les mentalitats al llarg del temps, etc. I si a més li afegim la perspectiva ideològica de l’observador, encara més. Els dos exemples que exposa Álvarez Junco són molt ilustratius al respecte.

Però, a mi em queda al cap que aquest article té una segona intenció… D’altra manera no m’explico la sentència que deixa penjant el darrer paràgraf:

No hace falta traer a colación la distorsión que el nacionalismo catalán ha hecho de la Guerra de Sucesión española.

Home, doncs a mi si que em fa falta! Sóc el primer interessat en saber si el que em van explicar a l’escola era veritat, o no; si el que he anat llegint en llibres i revistes i escoltant en podcasts i veient a la televisió té versemblança, o no. Tot i que la veritat és molt fugisera i molts la reclamen a la seva vora…

Trobo que aquesta frase, estratègicament col·locada i sense cap mena de suport argumental (ni tant sols esmenta cap de les “distorsions” a que es refereix!) el que pretén és senyalar el nacionalisme català com a font de mentides i problemes. I que aquesta és la finalitat amagada de l’article, que va de defensor de la honestedat intel·lectual. Primer, l’autor s’ofereix com a garant de la veracitat històrica; després, li nega cap autoritat per parlar al nacionalisme català.

I jo em demano a mi mateix si aquest senyor Álvarez Junco es refereix al Sobrequés (antic Secretari d’Organització del PSC i Doctor en Història), al Joan B. Culla (Doctor en Història de l’òrbita convergent), al Paul Preston (hispanòfil anglès contrari als nacionalismes), al Pierre Villar (historiador francès poc sospitós d’haver estat adoctrinat per l’escola pujoliana) o a Fraga Iribarne quan deia que el del 1.714 havia estat un simple canvi administratiu sense gaire trascendència.

A més, que un historiador es posi a soltar aquestes acusacions no argumentades mentre en Pío Moa campa pels camps de Castella em recorda no sé què de d’una palla i una viga.

Salut i sort,
Ivan.