Les deformacions del discurs

Llegeixo un molt interessant article de José Álvarez Junco a El País sobre el dolent què és el nacionalisme envers l’explicació de la Història.

No puc estar més d’acord en el que diu l’historiador Álvarez Junco. Comprendre fets que van passar fa temps o molt de temps és extremadament difícil, per diverses causes: manca de documentació, manca de fonts primàries fidedignes, transformació de les mentalitats al llarg del temps, etc. I si a més li afegim la perspectiva ideològica de l’observador, encara més. Els dos exemples que exposa Álvarez Junco són molt ilustratius al respecte.

Però, a mi em queda al cap que aquest article té una segona intenció… D’altra manera no m’explico la sentència que deixa penjant el darrer paràgraf:

No hace falta traer a colación la distorsión que el nacionalismo catalán ha hecho de la Guerra de Sucesión española.

Home, doncs a mi si que em fa falta! Sóc el primer interessat en saber si el que em van explicar a l’escola era veritat, o no; si el que he anat llegint en llibres i revistes i escoltant en podcasts i veient a la televisió té versemblança, o no. Tot i que la veritat és molt fugisera i molts la reclamen a la seva vora…

Trobo que aquesta frase, estratègicament col·locada i sense cap mena de suport argumental (ni tant sols esmenta cap de les “distorsions” a que es refereix!) el que pretén és senyalar el nacionalisme català com a font de mentides i problemes. I que aquesta és la finalitat amagada de l’article, que va de defensor de la honestedat intel·lectual. Primer, l’autor s’ofereix com a garant de la veracitat històrica; després, li nega cap autoritat per parlar al nacionalisme català.

I jo em demano a mi mateix si aquest senyor Álvarez Junco es refereix al Sobrequés (antic Secretari d’Organització del PSC i Doctor en Història), al Joan B. Culla (Doctor en Història de l’òrbita convergent), al Paul Preston (hispanòfil anglès contrari als nacionalismes), al Pierre Villar (historiador francès poc sospitós d’haver estat adoctrinat per l’escola pujoliana) o a Fraga Iribarne quan deia que el del 1.714 havia estat un simple canvi administratiu sense gaire trascendència.

A més, que un historiador es posi a soltar aquestes acusacions no argumentades mentre en Pío Moa campa pels camps de Castella em recorda no sé què de d’una palla i una viga.

Salut i sort,
Ivan.

5 respostes a «Les deformacions del discurs»

  1. En el tema de la historia la gente suele escoger territorio por encima de ascendencia familiar. Es decir, una persona se siente más proxima a la historia de su país aunque sus ascendientes fueran los invasores o los destructores de ese territorio en un pasado. Se hacen más suya la historia del territorio que la familiar.

    1. Als EUA, crec què la majoria d’immigrants fan això que dius, tot i que hi ha molt a parlar. A altres contrades més properes… el tema és més complicat. 😉

      Diuen que la identitat és polièdrica. Som d’un país o una ciutat, però sobre tot d’una colla d’amics, una classe d’un curs, un club de futbol, o un esplai. Fa anys, o ara mateix a d’altres països, la gent era d’una parròquia o d’una mesquita. La nació, excepte pels nacionalistes, cau una mica més lluny.

      Però jo anava més pel tema de l’educació i en contra de les mitges veritats i les insinuacions. Som del que ens van ensenyar a l’escola. Ens costa molt acceptar que allò no sigui ben cert. D’aquí la força de l’adoctrinament.

      1. La educación y las leyes no son neutrales, ni objetivas de eso la importancia vigilar a los políticos . Depende quien te dice que la homosexualidad es una enfermedad o un vicio y lo van repitiendo durante cuarenta años.

  2. Ara entenc allò que volies dir amb la frase i, francament, crec que agafes el rave per les fulles. No hace falta sacar a colación perquè és una obvietat per al públic al qual s’adreça i justament no vol que pensin en la manipulació dels perifèrics, que és allò que primer li ha de venir al cap als lectors de tant evident com és sinó que en vol prescindir, convertir-ho en una reflexió genèrica per sostenir que és la manipulació nacionalista, en general, que és dolenta.

    Mira, fins aquí per a mi ni sí ni no. És a dir, en general m’agraden les històries sobre la història des d’un punt de vista descregut però el problema per mi és que trobo que implícitament sosté que és possible una història neutra, sense punt de vista i sense que la selecció vingui condicionada pel present. I això, que no acaba de dir, sí que em semblaria una solemne burrada.

    El que a tu t’escandalitza jo ho veig més com un reflex que vivim realitats paral·leles. I en la realitat paral·lela nacional espanyola estan molt presents caricatures de les posicions catalanes, fal·lacies de l’home de palla, que de tant òbvies es donen per descomptades. En aquesta realitat paral·lela en que l’independentisme creix per l’adoctrinament i per l’Espanya ens roba d’algú que no és ni parlamentari simplement és tant obvi que ens han menjat el tarro que no cal ni tocar el tema.

    Vull dir que el que em sorprèn de la frase és que et cridi l’atenció.

    1. A veure, no és que m’hagi semblat res excepcional però tenia ganes de comentar-ho. A més, aquests que van d’equànimes per la vida són els més perillosos perquè com què ells si que són objectius, ens hem d’empassar qualsevol cosa que diguin. I no.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: