Bon viatge, Sr. Mendiluce

Llegeixo amb tristesa el traspàs de José María Mendiluce.

No sóc un gran coneixedor de la seva biografia però sempre m’havia semblat una persona honesta i compromesa, de les que s’arromanguen les mànigues per a deixar la casa més endreçada del que la van trobar a l’arribar.

La mena de persones que fan falta i que un país hauria d’estar orgullós de tenir. I no només això: els hauria de facilitar la feina.

Un altre d’aquests és el Jordi Savall, que sembla que ha refet la seva vida després de quedar-se vidu i que ha donat una interviu a El País Semanal on parla amb més seny i sensibilitat que la immensa majoria de gent que apareix cada dia a la televisió o la ràdio.

Són, també, la mena de gent que deixa memòries interessants, tot i que en el cas de Mendiluce, com també lamenta el Pere Vilanova, no les ha publicades, si és les va arribar a escriure.

Bon viatge, Senyor Mendiluce.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

La renúncia de Savall

Avui parlo del Savall, però no de música. Si no us heu enterat, resulta que el Jordi Savall ha renunciat a al Premio Nacional de Música, atorgat pel Ministerio de Cultura.

No ho ha fet pel procès independentista, tot i què alguns ho intentaran relacionar, sinó per protestar contra la política del ministerio. I ho fa perquè s’ho pot permetre, és clar. Estar consagrat i tenir un públic fidel arreu del món li donen aquesta independència.

Recordo què fa anys va haver una mobilització de músics protestant contra les subvencions de la Generalitat a les arts escèniques. En l’apartat musical la Capella Reial de Catalunya, la formació que lidera i dirigeix Savall, s’enduia tota la subvenció. Doncs el Savall va tenir els pebrots d’anar al local on estaven reunits els músics a donar-els suport i dir davant tots els micròfons que es va trobar què ell compartia les seves reivindicacions. I acte seguit va marxar, però sense renunciar al contracte que mantenia amb la Generalitat.

La llàstima és que tot aquest enrenou no permetrà valorar l’impacte i la qualitat d’un dels artistes més grans que ha donat el país, i que encara podem gaudir viu. Us deixo un concert-espectacle que ilustra força bé a que es dedica ara el mestre Savall, però pels que no tingueu tant de temps també podeu gaudir de la seva interpretació de la tradicional Greensleaves.

Salut i sort,
Ivan.

Actualització: he trobat la carta de renúncia que li ha enviat Jordi Savall al Ministre Wert.

Orient – Occident

Ja vaig esmentar a l’acabar l’any passat que aquest havia estat un dels millors àlbums que vaig descubrir durant el 2006. Per acumulació de feina, compactes i descàrregues he trigat una eternitat a compartir-lo amb vosaltres.

Orient - Occident

La penúltima entrega de l’igualadí Jordi Savall és el que podriem anomenar la traslació musical de l’alianza de civilizaciones que propugna Rodríguez Zapatero. Al front del seu ensemble Hesperion XXI, Savall ens recorda que va haver un temps en que la comunicació era fluída entre els diferents pobles musulmans i els diversos regnes cristians, i que això es traduïa en col·laboració política, econòmica, militar, científica i també musical.

Savall ha convocat un conjunt de músics dels països d’origen de les músiques aquí referenciades per acompanyar Hesperion XXI. Músics aquí desconeguts que segurament són excel·lents en el seu art. Ha estructurat l’obra en tres parts. A cadascuna d’elles es van alternant peces escrites a terres d’aquí i d’allà, des d’Afghanistan fins a Galícia, passant per Itàlia, Turquia, Pèrsia, Algèria i els diversos territoris peninsulars. Al començament és possible anar distingint la varietat d’influències i el canvi de registre al passar d’una peça a la següent; al cap d’una estona creus que aquell instrument no apareixia abans i per tant ara estem musicalment allí; finalment et rendeixes i et limites a gaudir de la música.

El mèrit (gran mèrit) de Savall, és que aquest compendi no sóna ni sembla en cap moment un pastische, sinó que conforma un mosaic molt semblant al que probablement va ser l’escenari musical, especialment el popular, d’aquells temps. Barreja de diverses influències i aprofitament de tots els elements. El mèrit del director català és haver encertat amb els arrenjaments moderns i amb les orquestracions que fan de transició entre les diverses peces.

L’àlbum té un ritme viu i alegre, sense arribar a l’eufòria. És difícil posar-li una etiqueta que us pugui ajudar a localitazar-lo. Encara que a les botigues el trobareu sota música antiga, amb la resta de l’obra de Savall, hi ha motius més que suficients per a catalogar-lo també com a música tradicional. Definitivament, no sóna a música clàssica ni pa’trás. Per cert, que al website d’Alia Vox podeu trobar un text d’Amin Maalouf comentant l’obra molt millor del que m’ha sortit a mi. Sembla mentida, quant més t’agrada la música, pitjor et surt la lletra …

Si ja coneixieu Jordi Savall, no us decebrà. I si no el coneixieu, ara en teniu un bon motiu.

Salut i sort,
Ivan.

Jordi Savall i Hesperion XXI
Orient – Occident
Alia Vox, 2006.