Gest esperançador

La notícia de la trobada protocolària entre els dos primers ministres d’ambdós països és molt important, tal com senyala l’Ana Gabriela Rojas a El País.

L’Índia i el Pakistan són molt lluny de nosaltres, però són també molt importants. Francament, me’n faig creus què notícies com aquesta no ocupin un lloc més important a les notícies.

Dues generacions d’enfrontament, fanatisme religiós, veïns molt problemàtics, grans poblacions, molta desigualtat social, corrupció endèmica, i armes nuclears. Unes condicions què no tenen res a envejar a les de l’Orient Mitjà per a optar a premis de conflictivitat.

Pot quedar en un gest anecdòtic, o pot ser el començament d’un llarg i difícil procés cap a una regió més tranquila.

Salut i sort,

Ivan.

Rushing Home

Rushing Home
Rushing Home, una foto de BoazImages.

Aquesta foto, tècnicament perfecta, mereix un comentari aclaridor.

Tothom que ha estat a la Índia sap que un auto-rickshaw, un tuc-tuc, no passa dels cinquanta quilómetres per hora. Per tant, donar-li aquesta sensació de màxima velocitat té un mèrit inqüestionable.

De fet, ja té molt de mèrit fer una foto a un tuc-tuc en que no surti cap vianant per enmig …

I el que té encara més mèrit és tenir la tranquilitat de parar-te a fer la foto enmig d’un carrer indi amb la calor, la gent, els sorolls i les aromes ambientals típiques del país.

Salut i sort,

El primer casament del segle del Segle XXI

Llegeixo a La Vanguardia la interessantíssima (i no hi ha gens d’ironia) notícia del casament entre Aishwarya Rai i Abhishek Bachchan. Intentaré explicar-vos coses que no podeu llegir a la notícia.

Aishwarya Rai

La popularitat d’Ash (el diminutiu d’ella) és superlativa, no només a la Índia, sinó a tota l’àrea d’influència del cinema indi, que cobreix la major part d’Àsia. Qualsevol pel·lícula que ella protagonitzi es converteix en un èxit aclaparador; la premsa del cor publica constantment detalls (reals o no) sobre la seva vida i les seves fotografies decoren moltíssimes parets d’habitacions públiques i privades, masculines i femenines, a la major part de llars del món (perquè ni Europa ni Amèrica som al centre ni som majoria; recordem-ho). La bellesa és qüestió de gustos, però jo he estat incapaç de posar-me d’acord amb mi mateix sobre on surt més guapa aquesta noia, si amb un vestit de vellut negre, en un primer pla més informal, somrient i ben mudada a la manera tradicional, maquillada en un acte social, amb una imatge més moderna, o tal com surt a Bride and Prejudice (la foto de dalt). És possible que reconegueu en ella la model que anuncia rellotges Longines o altres productes de luxe. Jo la trobo tant guapa que fa plorar.

El cinema de Bollywood ha estat sovint classificat com de tercera categoria. Crec que hauriem d’anar revisant aquesta injusta etiqueta. Tècnicament estan a l’alçada de qualsevol altra indústria cinematogràfica; industrialment tenen un múscul financer i de quota de mercat amb les que només Hollywood es pot comparar, i no sempre des de dalt; i artísticament poden mirar a la cara a qualsevol. Els professionals indis han assolit un merescut reconeixement internacional quan han abandonat aquest estil i han filmat cintes tant interessants com La boda del monzón, Fuego, o Kamasutra. Són els mateixos que fan les pel·lícules amb violència o romanticisme (hi ha les dues vessants) barrejat amb números musicals. Podem tenir alguna dificultat cultural (és a dir, de costum) per a digerir els guions, però reuneixen un munt d’aspectes que ens haurien de ser familiars: les històries romàntiques cursis (com els serials llatinoamericans o el cinema espanyol dels seixanta), els musicals (de Broadway a Fred Astaire), les històries de lladres i serenos, etc., i la barreja d’estils en una mateixa obra és quelcom què l’òpera europea ha consagrat, no?

Els guions bollywoodians són, això si, esquemàtics i exagerats. El públic indi el que vol és evadir-se de la seva realitat, igual que ho han demanat els públics que han alimentat Hollywood, Cinecitá i Filmax durant tants d’anys. En la mesura en que el cinema sigui el mitjà d’entreteniment de les cada cop més poblades classes mitjanes i altes asiàtiques aniran apareixent guions més matisats i triomfaran també allà els excel·lents drames que han produït.

Del nuvi no en sé res, però us puc explicar ben clarament el nivell de popularitat de son pare, Amitab Bachchan.

Amitab Bachchan

Tant aviat aterres a Delhi comences a veure’l per tot arreu, constantment i a tota mena de llocs. Si, és Deu (i també diuen que ell s’ho creu). Si us pensaveu que Lady Di era popular a Londres o que Maradona a Buenos Aires està fins i tot a la sopa, és que no heu estat a Delhi: anuncis de qualsevol mena d’articles, portades de revistes i diaris, posters i fotografies penjades a les parets, portades de l’extensa bibliografia a ell dedicada, aparicions contínues a tots els mitjans de comunicació, souvenirs a tota banda … impressionant de debó. Be, a Delhi o a qualsevol lloc de la India. O del Pakistan, o Bangla Desh, Nepal, … Penseu que aquest home acostuma a tenir dues o més pel·lícules alhora a la cartellera de Bombay o qualsevol altra ciutat índia, a més de sortir per televisió amb qualsevol excusa. I porta sent mega-estrella més de trenta anys.

Quan vam visitar Jaipur vam aprofitar per anar al cinema. Va ser tota una experiència amb la que si tinc temps ja us avorriré un altre dia, però el que compta és que al film apareixien tots dos. Ash, des del primer moment, provocant comentaris i suspirs d’admiració dels fans, que anaven puntuant l’acció; Amitab, a la segona part del film. En la seva primera escena ningú no va entendre la seva línia de diàleg, perquè tot el cinema (i vull dir tot el cine; i us faig saber que aquell cinema era enorme, midael Coliseum de Barcelona) va començar a aplaudir, cridar i celebrar la seva aparició. No penseu en els aplaudiments que reb Lina Morgan al teatre; imagineu-vos que Ronaldinho entra a classe al col·legi de nens més histèricament culés que conegueu. I llavors multipliqueu-ho per deu. És l’efecte Bachchan.

Per tant, no estem parlant d’un casament. Estem parlant del casament del segle, només comparable amb els de Carles i Diana, la Pantoja amb Paquirri, o Brad Pitt amb Angelina Jolie. I riu-te’n tu de la tonteria que va organitzar-li el Tom Cruise a la Katie Holmes, qui són aquests? No he tingut temps de capbuçar-me a fons a internet, però em jugo un pèsol a que mig món en va ple ara mateix. Proveu a buscar el nom d’algun dels nuvis a Google i us adonareu de la volada que tindrà l’esdeveniment.

La fama no és senzilla enlloc i tant els Bachchan com la Rai han d’anar sempre acompanyats per escortes professionals. De fet, tots ells han estat notícia per suposats xantatges soferts per la màfia hindú, una trista i no confirmada història que naturalment no inspirarà cap pel·lícula índia … de moment.

Salut i sort,
Ivan.

La India, a ASMAT

La Yolanda Rivero torna a exposar.

Pushkar, India

Ja podeu visitar l’exposició, tot i que la pàgina web d’ASMAT està bastant desfasada i encara parla de l’anterior exposició i no dóna els detalls necessaris. Sembla que teniu de temps per visitar-la fins el 28 de febrer.

De fet, és la mateixa exposició que es va cel·lebrar al Café Monty, les mateixes fotografies (excepte una, que per motius d’espai no ha cabut). Resulta que el fotògraf que havia d’exposar a ASMAT va fallar, i la fotògrafa Gache Bocazzi va recomanar el treball de Yolanda. Com podeu imaginar, això ha augmentat el capital d’orgull i satisfacció a casa. Malauradament, com que tot ha anat tant ràpid, no hi ha hagut una inauguració oficial com el primer cop, que sempre és una oportunitat per a trobar-te amb gent que estimes i coneixer-ne de nova.

ASMAT, pels que no ho sabeu, és un multiespai de viatges. Hi ha la botiga, que ofereix material millor i més car que el que podeu trobar a Coronel Tapioca, el bar-restaurant, i la sala d’activitats, on a banda de xerrades i conferències, ara s’exposen les fotografies de la India. També organitzen cursos i altres activitats.

O sigui, que l’artista continua a la lliga dels amateurs, però escalant posicions.

ASMAT està al carrer Rosselló, 254, a la croïlla amb la Diagonal.

Salut i sort,
Ivan.