Joe Jackson ha tornat a publicar un àlbum amb cançons noves després del seu excel·lent Rain. Això no acaba amb cap crisi, però si que fa la vida més agradable i més interessant.

Fast Forward és un àlbum que només sorprendrà els qui no coneguin la trajectòria d’aquest músic anglès, lliure de compromisos amb les llistes d’èxits, eclèctic en influències i variat en registres. Això si, serà una sorpresa ben agradable.

Els que ja saben què esperar de Joe Jackson trobaran la seva acostumada elegància musical, molt a l’estil dels Prefab Sprout o, estirant molt la corda, l’Elton John. Tornem a trobar orquestracions adornades amb l’ús dels metalls i les cordes, com per exemple Far Away o Satellite. I també cançons que podrien haver signat Xavier Cugat (So You Say) o Cole Porter (Good Bye Jonny).

Al costat d’elegants cançons atemporals com King of the City o The Blue Time, Fast Forward n’aporta d’altres que conviden al sacseig del cos (A Little Smile, Junkie Diva) guiat pel piano marca de can Jackson. I fins i tot el pop visceral de Neon Rain i un cover de Television, (See No Evil).

Les lletres de Fast Forward giren al voltant d’aprofitar millor la vida i no deixar-nos perdre en problemes i foteses vàries. Destaca la inicial Fast Forward, que té una lletra preciosa i profunda sobre l’envelliment. Fins a sis cançons més de Fast Forward parlen del mateix tema des d’òptiques diferents. A les altres trobem històries d’amor i desamor, una defensa del diàleg cultural (If I Could See Your Face) i un presumpte atac a la mitificació de l’Amy Winehouse (Junkie Diva).

Al cap de 16 cançons et quedes convençut que ha pagat la pena. I que si li hagués posat més canya hagués estat més engrescador. Però és Joe Jackson, i quan ja ha passat dels 60 anys això li és difícil de corregir, si és que ho vol fer.

Adient per escoltar amb temps i atenció. Contraindicat pel zapping musical.

Salut i sort,
Ivan.