Després d’un munt de manifestacions, declaracions, enquestes, campanyes mediàtiques, campanyes a les xarxes socials, i pregàries de l’Esglèsia Catòlica, les eleccions al Parlament van clarificar la situació. Ara ja sabem quin suport popular té cada opció política.

I els que volgueu discutir el tema de les coalicions que s’han presentat, demaneu-li raons als que van decidir aquests agrupaments i no d’altres.

• Els que volen la independència de Catalunya ja saben que la meitat del país no está por la labor.
• Els que volen quedar-se a Espanya ja saben que l’altra meitat del país si que vol fotre el camp.
• I la tants cops invocada majoria silenciosa s’ha quedat en menys d’una cinquena part de l’electorat a la que tant se li fot què passi. Voler adscriure a qualsevol bàndol els que voluntàriament s’han abstingut em sembla infantil tirant a idiota.

Qualsevol persona amb dos dits de seny entén que en aquesta situació cal negociar.

El problema és que tots dos bàndols han declarat què no hi ha res a negociar amb l’altre bàndol. Em ve al cap la resposta del general Mola¹ quan Martínez Barrio va voler negociar durant la nit del 19 de juliol del 36:

“Ustedes tienen sus masas y yo tengo las mías. Si yo acordase con usted una transacción habríamos los dos traicionado a nuestros ideales y a nuestros hombres. Mereceríamos ambos que nos arrastrasen.”

Fa poc més de cent anys estariem en un escenari pre-bèlic. Afortunadament, els temps han canviat i no tot ha empitjorat.

Tampoc no ajuda, és clar, que estiguem en campanya electoral de facto al parlament espanyol. Les rectificacions, si algú està disposat a fer-les, es posposen fins a saber el resultat de las generales.

De moment el procés continua estancat. El suport popular s’ha demostrat massiu però no de manera incontestable. I la primera acció després de les eleccions ha estat el gest d’aprovar una altra declaració simbòlica dient que s’engega el procés.

Això ja comença a semblar la selecció catalana de futbol, que es va cansar de jugar amistosos.

La part substancial de la situació, a parer meu, és aquesta. I coincideix amb el resum que la revista Time publica pels seus lectors.

El partit que no és gens amistós és l’elecció del President. Opino que la CUP serà coherent i forçarà el canvi. A diferència del que pensa Francesc-Marc Álvaro, penso que això reforçarà la llista de Junts pel Si i el moviment independentista, ja que ajudarà a treures d’enmig la cantinela que tot és un invent del Mas per tapar el del tres per cent (què és un tema importantíssim i que cal atacar i resoldre sense ambigüitats). I en contra del que preveu l’Enric Juliana trobo que a la llista hi ha prou figures com per donar un lideratge convincent als votants de centre.

Consideració final: per a aprovar una proposta de nou Estatut calen dos terços dels vots del Parlament. Ara mateix la majoria independentista no els té. I si, la llei diu el que diu i no diu res d’aprovar projectes de noves constitucions. Però precisament estem on estem perquè estem cansats dels que cumpleixen la lletra de la llei però no el seu esperit. Entre d’altres coses.

Salut i sort,
Ivan.