El Miquel Iceta i la resta de demòcrates civilitzats que en saben més que la resta em tenen fins els collons. Ja està, ja ho he escrit.

Consti en acta que no els tiro en cara que siguin unionistes. Defensaré sempre el seu dret a mantenir i defensar la seva posició. És més: ja fóra hora que ho fessin!

El que ja estic cansat és que em diguin nazi. A mí i a tots els que creiem que una cosa tant important com l’encaix de Catalunya a Espanya s’ha de votar. És més: estic indignat. Considero que nazi és un dels pitjors insults que li pots fer a ningú.

I ara va l’Iceta i li dóna per comparar unes hipotètiques eleccions plebiscitàries a Catalunya amb les eleccions que van portar Hitler al poder.

Encara més: l’ilustre senyor Miquel Iceta diputat al Parlament fa poc s’alegrava d’aprovar una votació allà mateix. No sé si l’Iceta sap de la homofòbia dels nazis, de tot el què van arribar a fer als homosexuals als camps de concentració. Aquest ilustre senyor hauria de fixar-se qui va votar aquesta llei i qui no. Hauria de plantejar-se si aquesta llei hauria pogut no ja votar-se, defensar-se durant el nazisme.

Iceta, o és un ignorant o és un mentider. L’Eduard Voltas ja va escriure això quan un altre socialista va fer la mateixa comparació a l’ajuntament de Barcelona. I ell escriu molt millor que jo.

Com que ja m’he allargat molt, quatre pinzellades breus com a conclusió:

1. Defensar què cal votar allò que t’interessa i què no es pot votar allò que no vols que s’aprovi no és demòcrata. És el que feia Francisco Franco: “hágame caso: no se meta en política”.
2. Què quatre que diuen que estan millor preparats que la resta ho decideixin tot en petit comité no és democràcia, és oligarquia. Una forma tradicional de portar les coses a Espanya, com ja va escriure el Joaquín Costa fa més de cent anys.
3. Crec què jo estic com molta gent: no sé si a Catalunya com a país independent li anirà millor o no que a Catalunya com a comunitat autònoma. Però cada dia què passa tinc més clar què per a que a Catalunya li vagi millor del què va ara és imprescindible lliurar-nos de la casta política actual, per emprar el llenguatge actual.
4. I com que des del bàndol unionista no es fa cap esforç ni per dialogar, ni per raonar, ni per negociar, i si que veig mentides i desqualificacions gratuïtes i exagerades, això em porta a rebutjar aquesta gent i tot el que defensen. Perquè veig que no m’hi puc fiar.

I no, no sóc tant ingenu com per creure que en el bàndol sececionista tot són flors i violes. Però entre el que està clar què no em convé i allò que no sé si em convé, no tinc cap dubte de què escollir.

Salut i sort,
Ivan.
PS: una abraçada al Quim, que em va passar l’enllaç al text del Joaquín Costa.