Senyores i senyors: un clàssic de l’alçada d’un campanar.

Els cinc volums de Las aventuras de Max Fridman estan ambientats just abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. El protagonista és un espia dels serveis secrets francesos què, amb més idealisme què altra cosa, ha de lluitar contra els seus rivals, principalment els nazis i els soviètics.

Allà on James Bond li posa acció i glamour, Max Fridman ofereix desengany i elegància. De coll cap a dalt és un heroi romàntic; coll cap abaix tenim l’anti-heroi tràgic per definició. Un personatge què a més està més perfilat què definit. Porto trenta anys esperant saber què va passar amb determinats forats de la seva biografia que li han deixat seqüeles que es veuen repetidament; perquè s’han donat determinats canvis en el seu status professional, què es va fer d’alguns personatges secundaris… Els dos volums publicats als anys 80 van deixar molt bon regust i moltes ganes què Giardino tornés al personatge. Els tres volums de començament de segle, ambientats a la Guerra Civil Espanyola, no han fet més que augmentar aquesta ànsia.

I és què Las aventuras de Max Fridman trascendeix del gènere d’espies. Les aventures que explica estàn bé, però ni són innovadores ni l’acabat és perfecte. L’autèntica gràcia de la sèrie és què forma un magnífic retaule on poder revisar tots els escenaris, el context històric i els personatges típics d’aquella època. L’ambientació històrica, geogràfica i psicològica és extraordinària. I a més, les aventures estan molt ben explicades.

Sobre d’aquests escenaris magnífics veureu desfilar un repartiment impagable de personatges. Alguns més creïbles què d’altres; alguns que responen massa acuradament a clixès; però tots molt ben definits i amb molt d’encant. Mentre llegim Las aventuras de Max Fridman descobrim una història, però n’intuïm moltes més, i totes apassionants.

I si a nivell narratiu el nivell és notable, gràficament Las aventuras de Max Fridman és una delícia exquisida. D’estil franco-belga ben polit, Vittorio Giardino suavitza la duresa ambiental amb coloracions suaus amb tons pastel, impressiona amb la gran qualitat que aboca en tots els detalls i excel·leix amb les cares i gestos que sempre ilustren perfectament els personatges.

Dels cinc volums, Rapsodia húngara i La puerta de Oriente són els més aconseguits com a trames d’espionatge. Però com a novel·la gràfica històrica, la trilogia ¡No pasarán! és molt difícilment superable: t’arrastra pàgina a pàgina fins la darrera tot i què des del primer moment saps, n’estàs convençut, de com acabarà tot.

Adient per llegir acompanyat de vi de Porto. Contraindicat pels alèrgics a l’ambigüetat.

Salut i sort,
Ivan.