Mira, Papa, la nostra bandera!
I és així, passejant pel carrer, com descobreixes de manera natural què la teva filla (tres anyets acabats de fer) i tu teniu identitats nacionals diferents.
Naturalment, perquè per ella els pocs mesos què porta aquí són ara mateix molt més significatius què tot el bagatge cultural què jo li pugui (i vulgui) transmetre. Res què em sorprengui, perquè d’altres vegades ja havia parlat amb gent què s’ha anat movent i aprens què no ets d’allà on naixes, sinó d’allà on et fas persona. Habitualment d’on vius la teva adolescència, però potser no. Vegeu Un lugar en el mundo, per exemple.
Identitat què no és gens llisa ni uniforme. No només sóc (som) d’un lloc geogràfic, també d’un imaginari. En el cas de la meva filla, ella és de la seva llar d’infants, els carrers per on passeja en bicicleta i els parcs on juga. I els identifica amb una bandera. Jo li afegeixo una família, una Facultat, un club esportiu, simpaties a alguns països i territoris, amors a escriptors i artistes diversos, antipatia a alguns partits polítics, etc. La meva filla, per cert, també és del col·le de la Marta, és a dir de la llar d’infants barcelonina on anava abans. Complicat, això de definir-te. I fins i tot contradictori: quants no se senten, encara què sigui una mica, identificats amb els de l’altre bàndol?
A la darrera frase he trobat la clau: la identitat és un sentiment, no pas un estat legal (ciutadania, estat civil, etc.) i no és pas negociable, per a escàndol dels què ho volen tot ordenat a la seva manera. I els sentiments, què podem entendre i fins i tot compartir, o no, sempre cal respectar-los.
Per si no havia escandalitzat prou el senyor Jorge Fernández Díaz, aporto una altra prova gràfica de les curioses facetes identitatàries, diferents però no enfrontades, què es poden trobar a una llar, aparentment sense malmetre cap sopar de Nadal.
I és què crec que un component essencial de la identitat és la imaginació, amb la que intentem projectar sobre nosaltres una mica del món on vivim, la part què més estimem. I la llibertat, tant per imaginar-la com per assumir la nostra identitat, és irrenunciable.
Ella serà suïssa o d’on vulgui, jo sempre seré de la meva filla.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!