Participar a un club de lectura té això: llegeixes llibres que no haguessis escollit mai.

Montecore és una novel·la molt diferent del què sembla. Comença semblant el biopic desenfadat i divertit d’un emigrant triomfador i acaba sent un plany a l’amistat i la paternitat. Pel camí trobem un ús recargolat i hilarant de l’idioma (en el meu cas l’anglès, l’original és en suec), molta ironia i molta descripció acurada de la vida quotidiana d’una família mixta que les passa magres.

Després de la sorpresa inicial hi ha un munt de pàgines què es fan pesades. L’escriptura amb metàfores i adjectius hiperbòlics (què té la seva justificació narrativa) al començament diverteix però després cansa. A mi m’ha costat un munt de fe continuar amb Montecore. I no t’expliques perquè tant de detall en la vida quotidiana d’uns immigrants tunecins a Suècia.

Però imperceptiblement el pes del relat passa del pare al fill i és aleshores quan Montecore guanya molta agilitat en la narració i molt més interès al parlar de temes diguem-ne més candents. Fins i tot hi ha un moment en que et demanes si l’estil epistolar en què està escrit no entorpeix la narració. Però arribes al final i després a l’epíleg i llavors, al final de debó, tot encaixa meravellosament bé.

Ah, i el nom de la novel·la és el nom d’un tigre blanc.

Adient pels què els agradi capbussar-se als llibres per a descobrir altres móns. Contraindicat pels impacients del plaer immediat.

Salut i sort,
Ivan.