Un bon àlbum què es deixa escoltar molt fàcilment.

No sóc gaire d’Amaral, però aquest seu darrer treball m’ha agradat força. Han afegit sabroses dosis guitarreres al seu pop entre alegre i melancòlic i els ha sortit un disc rotund i amb personalitat.

Destaco Antártida i Montaña Rusa, mentre què potser la cançó més fluixa és la que dóna el nom al conjunt; Riazor torna a parlar de nostàlgia i amistat com ja ho van fer a Son mis amigos; alguna pinzellada de brit pop a Esperando un resplandor, intimisme embolicat amb ritme (Si las calles pudieran hablar, el típic del duet) i especialment, el CD acústic on les cançons s’han de defensar sense potència elèctrica i el resultat és igualment colpidor.

Adient per escoltar sense prejudicis. Contraindicat per a fans de bandes adolescents.

Salut i sort,
Ivan.