Hacia lo salvaje

Un bon àlbum què es deixa escoltar molt fàcilment. No sóc gaire d’Amaral, però aquest seu darrer treball m’ha agradat força. Han afegit sabroses dosis guitarreres al seu pop entre alegre i melancòlic i els ha sortit un disc rotund i amb personalitat. Destaco Antártida i Montaña Rusa, mentre què potser la cançó més fluixa és la que dóna el nom al conjunt; Riazor torna a parlar de nostàlgia i amistat com ja ho van fer a Son mis amigos; alguna pinzellada de brit pop a Esperando un resplandor, intimisme embolicat amb ritme (Si las calles pudieran hablar, el típic … Continua la lectura de Hacia lo salvaje