Exercint de pare vaig coincidir a un parc infantil amb un grup de nenes en trànsit d’enamorament.

No és què pugui entendre el seu suís alemany, ni de lluny, sinó què les mirades, les ganyotes, els gestos i l’ànsia amb què observen les pantalles dels seus mòbils, pendents de les reaccions dels seus estimats, són universals. La il·lusió se’ls escapa pels ulls i la cara tota.

L’ànsia no ja per ser estimat, què també, sinó per trobar algú què es deixi estimar. I d’estimar sense reserves, no com després, quan ja en sabem una micona més gràcies a unes quantes cicatrius al cor. La il·lusió infinita barrejada amb el vertígen del territori desconegut, i les inseguretats de cadascú.

Potser si què de vegades sento nostàlgia d’aquella puresa de sentiments, però recordo l’adolescència com una puta merda. Tothom et demana què prenguis decisions, què si ciències o lletres, què sigues assenyat i què aprofitis el temps, quan tu l’únic què vols és sortir-te’n i poder intimar amb aquella noia que a classe s’asseu dues files més endavant.

I em penso què ara és encara pitjor. Més pressió acadèmica, més pressió social per ser cool, més ventall de possibilitats d’elecció i per tant d’error (què caram ha d’escollir un nano als quinze anys què si científic o tecnològic o d’humanitats, quan no sabem quines professions hi haurà d’aquí cinc anys?). I l’únic què amoïna al capullo del Wert i el poca-pena què l’ha posat al càrrec és adoctrinar en religió i suposada història de la pàtria què voldrien haver tingut…

Salut i sort,
Ivan.