Amb la que està caient, i jo callat.

Però és que escriure, que m’agrada molt, també em costa. Em demana una serenitat que darrerament em costa molt de trobar. No és tant que falti el temps, com que falti temps de qualitat, crec que ja ho havia comentat un altre cop i no ho tornaria a escriure si no fos per un altre tema.

Hi ha la corrent d’opinió que internet ens farà lliures. Que amb les xarxes socials i les facilitats tecnològiques que ara tenim per a difondre les nostres opinions o per a ensenyar els fets que tenim a la vora, el poble unit vencerà les mentides dels actors que dominen el mercat de la comunicació.

Foteses.

Evidentment que les facilitats tècniques ajudaran, però no és l’arma, és el soldat. Cal gent amb voluntat i hàbil tècnicament (saber escriure, saber emprar un bloc, etc.) que generi els continguts que poden revelar la veritat als que no saben, si. Però també cal que molts estiguin en disposició de tenir l’epifania social i política: que tinguen l’interès per a llegir aquells continguts en lloc de mirar el partit del Barça, que tinguin l’aptitud per entendre la significació del que llegeixen i que posseeixin la voluntat de transmetre aquest nou coneixement. Si creieu que tot això és trivial, mireu els comentaris a qualsevol notícia a qualsevol diari generalista.

Tot això només ens ho pot donar l’educació. La bona educació, que diria Almodóvar. Però ja fa molts anys que va morir Rousseau i que prou que he llegit Chomsky per a entendre per què, si això és tant evident que ho entèn un tanoca com jo, precisament una de les primeres coses que sempre retallen els polítics, és el pressupost d’educació.

Salut i sort,

Ivan