Al final ha hagut fumata negra i s’ha aprovat la prohibició de cel·lebrar corrides de bous a Catalunya. El tema dóna per a molts debats i la majoria molt complexes, o sigui que ja que si no puc ser breu, aniré al gra.

Jo no hagués proposat la prohibició, per què igual que el President Montilla, crec que la llibertat d’escollir és un valor superior i que les administracions públiques han de deixar escollir la gent tant com sigui possible.

A més, la festa anava molt de baixa. Hagués estat molt més hàbil (políticament) esperar a que la Monumental tanqués definitivament la porta (José Tomás no donarà tota la corda que el taurinisme català necessitaria per a resucitar) i aleshores potser hagués fet alguna cosa.

Però si creus que el dels bous està malament (ara hi aniré) aquesta postura és arriscada, perquè hi ha el perill que algun geni del màrqueting recuperi el glamour de la festa. D’aquí que la plataforma Prou! hagi aconseguit cent-vuitanta mil signatures (180.000) recolzant la seva iniciativa.

Un cop presentada la Iniciativa Legislativa Popular, un política ha de fer una cosa i té prohibit fer-ne una altra. El que ha de fer és tractar-la amb el màxim respecte, perquè hi ha unes quantes persones que creuen que la principal institució política del país ha de debatre sobre aquell tema. La opinió el país té altres problemes més importants/urgents és d’una falta de consideració terrible amb els ciutadans i amb el sistema democràtic. Per tant, el que de cap manera pot fer un polític, és escaquejar-se de la qüestió, com a fet entre d’altres el Conseller Castells.

Jo hagués votat a favor de la prohibició. Per que jo crec que no hi ha dret a maltractar o matar un animal per divertir-se. Per molta costum que hi tinguem, ni per molts diners que es moguin, ni per molt estètic que els sembli a alguns.

Un cop decidit, cal assumir les conseqüències. Concretament, els empresaris taurins rebran una certa compensació econòmica ja que entre tots (els parlamentaris són representants de tots) els prohibim desenvolupar la seva activitat. Amb aquests diners podran finançar corrides arreu on vulguin. I tots, tant els que estem a una banda o a l’altra de la votació, haurem d’anar pensant en el següent tema polític.

Aquest cop m’ha agradat el seguiment que ha fet El País. Se’ls nota el color de la samarreta, però han publicat opinions de tota mena:

• La descripció del debat i el relat del desenllaç han provat de mostrar les opinions d’uns i d’altres, tot i que trobo que han barrejat (legítimament) l’opinió dels periodistes amb la difusió de la informació.
• Juan Cruz i Lluís Bassets han escrit sengles columnes amb les que estic molt d’acord.
• Com no podia ser d’altra forma, a la resta d’Espanya sembla que s’imposa la intepretació separatista d’aquest debat. Algú tant poc sospitós de catalanisme com Javier Valenzuela posa seny en aquest aspecte, mentre que en Víctor Gómez Pin pixa fora de test de manera lamentabilíssima.
• Entre els articles a favor de l’abolició, destaco els del Francisco González Ledesma i la Ruth Toledano, que titula el seu parafrasejant un famós llibre del Fernando Savater, que signa un (típic seu) dels articles en contra de l’abolició.
• Finalment, les reaccions. De l’esperpèntic Mayor Oreja a l’oportunista Mariano Rajoy i passant per tot el sector taurí, sembla que hi ha gent que no s’ha enterat que hi ha molta gent fora de Catalunya que també està en contra de la fiesta nacional, tot i que no tinguin res en contra de la nació de la festa. A tots ells els recomano la lectura de l’article de l’Antonio Lorca, d’una lucidesa aclaparadora.

Salut i sort,
Ivan.

I demà us diré què em semblen els correbous.