Das Weisse Band

Quan tothom deixa un film pels núvols, compte que la decepció pot ser molt forta.

https://i2.wp.com/www.gammaherzele.be/images/das%20weisse%20band.jpg

Das Weisse Band té vocació de pel·lícula trascendent, d’obra mestra atemporal, de tractat sobre la natura humana. Dissecciona una petita comunitat alemanya de començament del segle XX, un ambient opresiu on es imperen una mena de feudalisme econòmic i un puritanisme moral aparentment immaculat. Des del començament podem intuir que això no pot anar bé.

I durant les dues hores i mitja que dura La cinta blanca la successió de desgràcies, crueltat, maldat, por, i tristor és constants. I ningú no veu res, perquè encara que tothom sap el que passa, ningú no mou un dit per averiguar qui i per què està al darrera de tot. Com diu el narrador al començament, potser això explica aconteixements posteriors que van succeir en el país. Tots els fenòmens complexes tenen causes complexes, però sí, ajuda a explicar-ho.

Formalment Das Weisse Band és tremenda. Manquen referències temporals (fins gairebé el desenllaç no sabem quan està situada), rodada en blanc i negre, sense música ambiental ni tant sols en els crèdits, amb diàlegs tan freds com polits, i emprant la càmera d’una manera molt primitiva, sense canvis d’enfocament ni cap artilugi visual, oferint un punt de vista de testimoni de primera mà, sense res que entorpeixi la visió del que hi ha, sense cap decoració.

Narrativament, Das Weisse Band és encara més tremenda. El ritme narratiu és tant lent i avorrit com la vida d’aquelles comunitats en aquella època. I el discurs és completament lineal, sense el·lipsis ni cap ajut per a fer més dinàmica o intrigant la història. Només la crua exposició dels fets, que transpuen violència, por, repressió i un autoritarisme engoixants. Fins i tot Ken Loach insereix acudits als seus drames, però Michael Haneke no fa concesions.

Molt s’ha parlat i s’ha escrit sobre La cinta blanca explicant les arrels del nazisme. Explica, crec jo, perquè hi havia un munt de gent mentalment preparada per a mirar cap a una altra banda i tolerar (¿consentir, emparar, encobrir, justificar?) un munt de coses. Respon a la pregunta com és que ningú no va fer res. Però el més espantós és que l’ambient que retrata és, m’hi jugo un pèsol, idèntic al que hi havia a Espanya i la major part d’Europa. Compte amb les conclusions precipitades.

La veritat és que La cinta blanca és absorvent i fascinanat, no pots desviar la mirada de la pantalla i no l’abandones fins que s’acaba. Però quan va arribar el fos en negre la frase que vam soltar va ser no em diguis que s’acaba així!.

Adient si aprecieu els tractats sociològics superficials i els retrats psicològics profunds. Contraindicada si aspireu a qualsevol mena d’entreteniment.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s