Bob Dylan ha fet un disc de blues. I és collonut.

No és que un àlbum de blues clàssic tingui gaire misteri, és probablement el génere més simple (primitiu? senzill?) que hi ha després del punk, però per això mateix deixa al descobert tots els que en saben un munt de tocar el seu instrument però són incapaços de translladar emocions. La potència del heavy metal o la sofisticació del jazz fussion poden amagar gimnastes com Yngwie Malmsteen o virtuosos com Stanley Clarke, però si et dediques al blues i expliques com enyores la xicota que se’n va anar amb el teu millor amic, has de fer plorar.

O engrescar, quan la cançó es divertida. I Bob Dylan ho fa. No és que el cantautor més mític sigui sospitós de res, però el fet que no hagués tocat el blues en mig segle de carrera feia pensar en una certa aversió. Per què a més Dylan té una veu molt apropiada pel blues, com queda palés en la desena de cançons de Together Through Life, intenses com el cafè i lleugeres com una cervesa, totes saboroses. Pur blues.

Però el millor de Together Through Life és la bonus track: gairebé una hora en que Bob Dylan es dedica a fer de disk-jockey radiofònic i ens fa saber quina música li agrada escoltar a la ràdio, suposant que aquest home escolti la ràdio.

Adient com a banda sonora per a creuar un desert gaudint del paissatge. Contraindicat si un cantant ha de tenir una veu melodiosa.

Salut i sort,
Ivan.