No sé què té Vargas Llosa, que cada cop que llegeixo una novel·la seva em sembla que és un dels millors llibres que he llegit en ma vida.
Explica Vargas Llosa en el prefaci que el primer sobre el que volia escriure era sobre el personatge de l’escriptor de radionovel·les, i que va ser per donar-li consistència a la novel·la que va incloure la trama romàntica amb la tia Julia. No hi ha cap raó per a dubtar de la paraula de l’autor, però em sembla ben curiós que algú pugui escriure dues-centes pàgines sobre la seva vida (sobre el seu primer matrimoni!) com a part complementària del que sigui.
No m’extranya tant el component exhibicionista de Mario Vargas Llosa. S’ha escrit i molt sobre l’ego i la necessitat de reconeixement dels escriptors i Don Mario, a banda de ser el millor escriptor viu en llengua castellana (és la meva opinió) sempre ha sigut un personatge més enllà de les seves pàgines, a mig camí entre el dandi i l’intelectual. El cas és que el protagonista i narrador es diu Mario Vargas, la tia Julia es diu igual que la primera esposa de l’autor (que també era tia política seva), i que acabes demanant-te quanta veritat hi ha a aquella meitat de la novel·la, i en quina part la biografia cedeix a la ficció.
Els capítols senars Vargas Llosa desenvolupa la peripècia amorosa d’un noi de divuit anys que vol ser escriptor i la seva tia Julia, de més de trenta (poseu-vos als darrers anys cinquanta) i divorciada. Història on també es barreja la història de l’escriptor de radionovel·les i un retrat lleuger i carinyós però gens complaent del Perú de l’época. La història està traçada perfectament i el clímax final (que pel que sembla correspon al que va passar a la realitat) satisfà totes les expectatives.
Els capítols parells corresponen a textos novel·lats dels serials radiofònics i constitueixen una broma deliciosa. El lector d’aquests capítols descobreix succesivament que són apassionants, melodramàtics, tots iguals, i un embolic majúscul. I la reacció del lector passa successivament per l’entusiasme, el desengany, el cansament i la burla. I qui no sàpiga de que parlo que provi de veure uns quants capítols seguits de Ventdelplà.
Don Mario treu un altre cop el seu geni i parodia aquest génere sense perdre-li el respecte. Manté els punts forts dels serials (els personatges ben marcats, l’aire melodramàtic, els conflictes versemblants i punyents) i d’una manera molt hàbil, perquè enllaça amb l’altra trama de la novel·la, denuncia també les tares perpétues del génere.
La tía Julia y el escribidor és una novel·la serena i madura, pròpia de qui ja sap que això de la vida cal prendre-s’ho amb molt sentit de l’humor. És una comèdia lleugera que tracta amb molta tendresa els personatges, tant els verídics com els de ficció, i el lector trobarà molt fàcil estimar-los a tots.
Adient per a riure-se’n de convencions socials pretesament trascendents. Contraindicat pels moralistes i puritans.
Salut i sort,
Ivan.
Digues la teva!