Tota la societat benestant va plena amb el cas del desfalc protagonitzat pel Fèlix Millet. N’hi ha per tant?

Francament, crec que no. Aquí l’únic que ha passat és que uns quants ambiciosos han decidit aprofitar-se de les facilitats que s’han trobat per a enriquir-se amb diners que no eren seus. Gairebé tant vell com l’anar a peu. La notorietat que ha assolit el cas ha engreixat amb el prestigi de l’Orfeó Català, una institució que perviu en els llibres d’Història i en la memòria col·lectiva tot i que es mantingui allunyada del 95% de la població catalana.

La pregunta de moda és demanar-se de manera hipòcritament incrèdula com ha pogut passar aquesta desgràcia. La resposta és molt senzilla: perquè ningú no ha exercit el control necessari sobre una institució pública que gestiona diners públics. M’imagino que s’han reunit diversos factors: primer, que falta el costum de les democràcies consolidades en considerar absolutament normal i desitjable un escrutini exhaustiu de l’activitat pública i la seva corresponent memòria econòmica. La nostra jove democràcia ha aprés a cridar i bordar, demanant perquè la directora general de televisió s’ha vestit en quatre actes oficials amb vestits pagats amb diners públics, però encara no ha estat capaç de raonar sobre si l’ús és adequat, si l’import és raonable o si la pràctica és convenient, amb independència del color polític del practicant. Clar, com que a la Pilar Miró la van fer dimitir perque li van trobar les factures, en Camps va preferir llençar-les al mar.

La segona raó és que, com que això d’examinar els comptes dels altres no és quelcom que es faci rutinàriament, a l’hora de sel·leccionar els examinats no es perd el temps amb gent de tota confiança. I en Millet (i la seva colla de còmplices) era dels nostres. Del mateix bàndol que els examinadors. I per bàndol no vull dir partit polític, vull dir quelcom més ampli: de la mateixa casta social. La burgesia benestant catalana està tant malmesa que es protegeix entre si tant com pot, i ara descobreix incrèdula que acull en el seu si comportaments gens honorables.

Per últim, hi ha que el diner era públic, és a dir: de ningú en concret. Ningú no el trobarà a faltar. Ara fa un any la polèmica de moda va ser el tunning que es volia fer l’Ernest Benach al seu cotxe oficial. A banda d’altres consideracions, hi havia el fet que els que van ofertar el servei sabien perfectament que els diners no eren dels que signaven la factura, que podien atracar el client tranquilament. En el cas Millet hi ha un bon grapat de gent que veia coses que no lligaven, però com que no eren els seus diners, callaven.

Salut i sort,
Ivan.