Una magnífica pel·lícula que arriba massa tard.

Powder Blue ho té tot per ser una pel·lícula estupenda, que ho és, però molt em temo que no tindrà ni l’èxit ni el reconeixement que es mereix. I tot perquè forma part d’un génere, el de les històries creuades amb rerefons social o sentimental, que està sobreexplotat i on ningú no ofereix cap novetat interessant.

Primer va ser Lawrence Kasdan que va rodar la sensacional Grand Canyon (1991); un parell d’anys després Robert Altman va donar-li nom al génere amb Short Cuts (1993); la parella formada per Alejandro González Iñárritu i Guillermo Arriaga són qui més han aprofitat la fòrmula amb la seva trilogia Amores perros (2000), 21 Grams (2003), i Babel (2006); i qui s’ha emportat l’Oscar ha estat Crash (2004), del molt menys conegut Paul Haggis. Tot això sense comptar amb les variants romàntiques com Love, Actually o He’s Just Not That Into You, i d’altres que podem afegir a la llista.

Finalment, el 2009 arriba Powder Blue, armada d’un guió convincent, un repartiment de luxe, una notable banda sonora, una fotografia fosca digna del millor Javier Aguirresarobe i tota la bellesa de la Jessica Biel, que ha promocionat Powder Blue amb els seus strip-teases, tant elegants com eròtics.

I clar, a hores d’ara ja no em serveix una molt bona pel·lícula, necessito una mica més per a no estar-me durant 106 minuts dient és una peli com aquella altra. Timothy Linh Bui ha fet un bon treball, però no ha estat prou bo o prou innovador.

Això sí, que quedi clar que Powder Blue m’ha agradat molt. Destaco la sensacional actuació de Jessica Biel i el cameo estelar de Patrick Swayze. També ho fan bé Ray Liotta, Lisa Kudrow i Forest Whitaker.

Adient per a reflexionar sobre la solitud i la manca d’amor. Contraindicat per a cínics incurables.

Salut i sort,
Ivan.