Una bestiesa com una casa.

Quan els seus generals li demanaven autorització per a replegar-se a posicions on poder defensar-se millor, Hitler els contestava sempre que no. Aquells parlaven d’inferioritat numèrica, en material i en suministraments; ell contestava que la força de la voluntat havia d’imposar-se sobre les dificultats. El poder de la voluntat era un dels leit motiv nazis més dominants, i va donar nom a un magnífic documental de Leni Riefenstahl.

A l’altra banda del front, George S. Patton es barallava amb els seus superiors per aconseguir els proveïments necessaris per a continuar avançant. La seva lapidària frase ha esdevingut llegendària: “els meus homes poden alimentar-se d’herbes que trobin pel camí i lluitar a cops de puny amb l’enemic quan exhaureixin les seves bales, però els meus tancs necessiten benzina”.

No cal que recordi com va anar el final de la pel·lícula, oi?

El Barça va guanyar la Copa del Rei. De l’Athletic Club tothom esperava el que va donar: lluita sense descans, il·lusió, empenta, garra, força de voluntat … i no res més. El que hauria de ser la base imprescindible alguns pretenen transformar-ho amb el factor diferencial. I això és un gran error quan estàs en una competició, del tipus que sigui.

I si voleu podem buscar més exemples, ni tant tràgics ni tant banals.

Perquè si que és cert que per competir amb èxit, per a guanyar un oponent has de ser millor que ell; i per a ser millor t’has de preparar (entrenar, estudiar, descansar, … el que toqui) i que la força de la voluntat, si existeix i és ferma, et porta a sacrificar-te més i potser a assolir millor competència que els teus rivals; i aleshores aquesta competència et pot portar al triomf i al teu objectiu.

Però que ningú s’enganyi, si l’únic argument que tens per competir és que tens moltes ganes de guanyar, et pots trobar amb la desagradable sorpresa que el teu rival tingui les mateixes ganes i a més sàpiga alguna cosa que tu no saps.

Salut i sort,
Ivan.