La recent desaparició del Pepe Rubianes deixa un (altre) buit molt difícil de cobrir a la nostra cultura.

Més enllà de l’apreciació personal que cadascú pugui tenir del seu humor de vegades escatològic o impertinent, o del seu llenguatge expressament malsonant i provocador, Rubianes havia esdevingut el bufó semioficial de Catalunya, apuntant a tort i a dret i denunciant amb aguda implacabilitat hipòcrites morals i polítics. El fet que s’allunyés de la crítica de la gestió política i es centrés en la crítica de les actituds va tenir l’efecte que des de tot l’arc polític es reconeixia la seva visió com independent i poc parcial –alhora que no agradava a ningú en especial. Un rol, en definitiva, en que no veig a ningú prou capacitat per a substituir-lo.

La seva pèrdua s’uneix a la d’altres que ens han abandonat en els darrers anys i l’absència dels quals encara no ha estat coberta. Hem perdut el far moral (Manuel Vázquez Montalbán), l’intel·lectual per excel·lència (Néstor Luján), la rebel del feminisme intel·ligent (Montserrat Roig) i l’ hedonista i humanista alhora (Terenci Moix). Tots ells persones que a la seva excel·lència professional afegien un compromís ètic insubornable que els portava a generar opinió i sacsejar consciències.

Temo donar el nom dels dos únics intel·lectuals supervivents que queden, ambdós en l’edat de la jubilació i un ja octogenari …

Hi ha, això si, un bon grapat de professionals culturals i alguns artistes excel·lents. Però junt a escriptors i músics que m’agrada llegir i escoltar trobo a faltar veus que m’interessin i em facin reflexionar. I si això li passa a una majoria del país, és molt dolent.

Salut i sort,
Ivan.